50 ANYS DE MISSES DITES

   Arribar a misses dites és una expressió popular que equival a arribar tard. I a mi que m’agrada donar la volta a les coses, als eufemismes, ho he adequat a l’encapçalament. Malgrat que no té el mateix sentit, o al menys així vull que s’interpreti el contingut que ve a continuació, el qual no fa cap referència a arribar fora de context, sinó tot el contrari, perquè cinquanta anys limita un espai de temps important i, amb ell imaginem-nos el nombre de misses dites, entenguis millor per misses celebrades.

   Quan un sacerdot arriba per primera vegada a un poble a desenvolupar la seva tasca pastoral, no sé, potser són cavil•lacions meves, intervenen dues parts, el propi sacerdot i els feligresos de la parròquia on ha estat destinat. I cada una d’elles ho espera amb una certa curiositat i, si m’ho permeten, també amb un cert recel. Determinat per desconèixer si s’avindran entre ells. D’aquí que prèviament les dues parts han intentat esbrinar, ni que sigui molt per sobre, referències d’uns i altres. I això és, en certa manera, fàcil de saber. Sempre hi ha qui s’afanya a preguntar amb els feligresos de l’ultima destinació pels detalls de la tasca del sacerdot i, sobretot, per esbrinar com és el seu tarannà. Aquesta proximitat tampoc és que aporti massa concreció, perquè com en tots els àmbits socials no existeix una unanimitat i menys quan es tracta d’opinar de les persones que exerceixen un càrrec públic, mentre a uns els sembla un mostrari de virtuts, altres opinen que no n’hi ha per tant. Tan sols la proximitat permetrà treure conclusions més encertades.

   Passa el mateix, o semblant, amb el sacerdot, és ell qui ha de fer tot el possible per a que davant els feligresos de la nova parròquia hi entri amb bon preu, causi bona impressió. I quan menys habitants conformen el nucli aquestes incògnites s’accentuen., perquè la convivència és més apropada i més influent, on cal posar en pràctica l’estira i arronsa, per tal de trampejar les maneres d’ésser de cadascú i altres genialitats o rebequeries.

   Fa 50 anys quan mossèn Ramon Català i Güell va arribar a Olivella, les reaccions i les opinions planarien per entre l’ambient d’un llogaret situat dintre el Parc del Garraf, un municipi que abraça molta extensió de bosc. Per tant un poblet esquitxat de verd i airejat amb aires purs. Molt apropat a les poblacions més importants del Garraf i el Penedès. D’aquesta proximitat se’n van beneficiar la gent de casa nostra, els quals, a la recerca de la tranquil•litat i el silenci, van fer parada a Olivella, van comprar o llogar cases i va ésser així com s’implantava, la que podríem anomenar, colònia sitgetana, la qual ha arribat a ésser molt representativa.

   Amb els anys els costums i les maneres han evolucionat i aquesta tònica s’ha notat, també, en l’entorn dels sacerdots. Prescindint, entre altres privilegis, de la popular majordoma. Una persona quasi imprescindible, perquè feia més confortable la vida del sacerdot. Amb ella sempre trobava el plat a taula i enllestides les feines de neteja de la rectoria. Comesa que acostumava a estar reservada a un familiar directe: la mare, una germana... Tenien dret a aquesta companyia, de senyor rector cap a amunt. Altra cosa era que, tan un com l’altre, coincidissin amb les preferències dels feligresos. El senyor rector és el cap visible i per tant el que ha de saber trampejar els costums, tradicions i exercir de diplomàtic quan les situacions ho requereixen. Passava en alguns pobles que la majordoma s’ultrapassava i s’atrevia a influir en temes d’exclusivitat eclesiàstica i que el rector havia de saber eradicar per tal de no fomentar desavinences entre els seus feligresos, per la incursió d’una persona aliena a les normes i preceptes del seu sagrat ministeri. No sempre aconseguia aquesta imparcialitat. I succeïa que a voltes la majordoma es feia impopular o al revés, la dona atresorava més simpaties que el propi sacerdot. És la particular convivència dels pobles amb pocs habitants, a la qual em referia una mica més amunt, quan volia dir que quan més petit és el llogaret, més estirabots influeixen.

   Mossèn Ramon va trepitjar la parròquia d’Olivella l’any 1962, on havia estat destinat de rector. En aquells anys ens podem imaginar les mancances que patia aquell indret, però que els habitants hi estaven acostumats, tenien la vida adaptada a les circumstàncies. El sacerdot també si va adaptar i el que per a molts hagués estat una mena de dissort i avorriment per a ell esdevindria com la porta oberta al paradís. Durant aquest temps de ben segur que ha topat amb gent que no haurà estat d’acord en la seva manera de fer, ho escric amb aquest convenciment, perquè forma part d’una convivència en la qual, quan més prolongada resulta, les friccions es fan inevitables.

   Cinquanta anys enllà encara es conservava el costum de besar la mà quan coincidíem amb un sacerdot i es parlava del cel i l’infern des d’una vessant redemptora i pecadora. Ells portaven sotana i celebraven la missa en llatí i d’esquena al poble. Amb tot, els boscos del terme d’Olivella eren d’una frondositat exuberant ja que les urpes despietades del foc encara no s’havien assenyat amb aquella vegetació. Passaven els anys i la imatge de mossèn Ramon transitant amb el popular dos cavalls, transmetia la populosa aportació d’un sacerdot del medi rural però modern. Quan la modernitat tot just començava a fer obrir els ulls i tothom aspirava a poder lliurar-se als avanços del moment. Va coincidir en aquest moviment la presència de vilatans pels tranquils carrers del llogaret que buscaven propietats per anar-hi a descansar. Amb la proliferació dels cotxes, molts van descobrir els encants que atresora Olivella, per ser una de les primeres sortides que es feien recent estrenat l’utilitari. Fins i tot els havia, que per fer rodatge, s’apropaven fins al poble per assistir a la missa que oficiava mossèn Ramon. La seva popularitat aconseguí notorietat també degut als nombrosos casaments que ha oficiat a l’ermita del Vinyet i els bateigs de sitgetans i sitgetanes amb la influència dels seus pares que potser trobaven l’església d’Olivella amb un encant especial. El qual aconsegueix el seu esplendor durant el transcurs de la Missa del Gall, perquè el seu entorn s’assembla al traçat d’un pessebre.

   Però no tot eren cants celestials afins al seu sagrat ministeri, mossèn Ramon Català aconseguí una fita inimaginable, dirigir la Coral de Sitges durant 28 anys. Aquesta trajectòria prioritza una afició i, el que és més difícil, saber estimular i harmonitzar tantes maneres d`ésser i pensar. Conduint la Coral a una amical convivència , el secret que avala aquesta dilatada experiència.

   50 anys de misses dites, pot tenir varies interpretacions. La de l’encapçalament d’avui, obeeix a la meva intenció d’aportar la més sentida admiració a mossèn Ramon Català, el qual no sols continua sent el rector d’Olivella, sinó que jo m’atreviria dir que es pot considerar que és d’Olivella. Ho certifica la seva implicació en les millores més importants efectuades en el poble. I en la seva dilatada tasca pastoral, exercida a recer de les parets de la seva església.

                                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre del 2012 )