Tant Sant Bartomeu com Santa Tecla disposen d’un carrer dedicat al seu santoral. Altra cosa és que els sitgetans i les sitgetanes s’identifiquin amb els noms dels patrons de la vila, perquè ben pocs pares, quan és el moment de decidir el nom per als seus fills, es decanten han per aquests noms. Un fet curiós que es pot interpretar com un oblit que no és intencionat, a diferència de la Mare de Déu del Vinyet que amb el seu nom s’identifiquen moltes sitgetanes.
El carrer Sant Bartomeu aporta la llargada del seu traçat i alguna que altra casa d’americanos que l’ensenyoreix. Durant la festivitat de Sant Bartomeu la processó hi decanta, seguint el recorregut establert, però quan és a mig carrer, la comitiva processional, decanta a l’alçada de la casa de l’Olga Mestres i on havia estat l’espardenyeria de la Pepa de can Tiquet, just allà, els gegants mig reculen el cos per evitar balancejar-se davant la pronunciada baixada que ofereix el carrer. És allà on els gegants enyoren la presència de l’Antoni Parra que era el cap de colla dels geganters i marit de l’Olga, aquest lideratge i parentesc que es compenetrava i es vivia en aquesta casa, feia que el pas dels gegant es convertís en una deferència als qui guaitaven des de la finestra la seva evolució, atenció que es veia compensada pel somriure de complicitat i emotivitat de l’esposa i el fill. Fets els honors pertinents, gegant i geganta, continuen amb pas ferm fins a decantar per davant de la casa que havia estat de l’Arnabat i de la perruqueria de can Dandi on, com ja he dit altres vegades, els gegants s’arreceraven al seu balcó per a que el perruquer i les seves filles, es lliuressin a fer els pertinents retocs, als seus pentinats per tal de que poguessin acabar la processó sense, com s’acostuma a dir, despentinar-se. Un mèrit que implicava als perruquers i als geganters que en aquelles altures sols els podien desbaratar les serpentines que, en segons quines cases, tenien per costum tibar d’un balcó a l’altra. El gegant s’ha emportat la pitjor part al ser ell el primer a travessar la fràgil i acolorida barrera
Amb tot, a diferencia del de Sant Bartomeu, el de Sant Tecla, ofereix unes dimensions més reduïdes i es troba una mica fora del recorregut convencional. No obstant, quan la celebració es festejava un cop acabada la jornada laboral, si bé no tot el gruix dels participants en la processo, però sí una delegació, la qual, fora de programa, feia una passada pel carrer, sobretot els diables. Aquesta incursió obeïa a l’entusiasme d’en Jordi Rossell que tenia un establiment en el carrer, una discoteca que portava per nom Molidor, quasi bé una de les pioneres d’aquell Sitges. El recorregut era curt, així ho establia les seves dimensions, no obstant no era cap entrebanc per a que els solidaris amb el carrer que porta el nom de la Santa, generalment un cop acabada la processó, aquesta representació festiva i informal, al no dependre del protocol processional, vorejava l’estretor i aportava un final de festa íntim i esplèndid, mentre les guspires de foc s’esclafaven a damunt de la blancor de la casa de l’Artur Massó i de la Joana Alemanya, a la qual la veu popular l’anomenava la Juaneta de la carn. Això succeïa quan a l’Ensanche començava, o ja havia perdut del tot, la fisonomia de caire camperol, mariner i el d’aquesta nissaga de carnissers que vivia en la casona de planta baixa i pis, que fa cantonada amb el primer de maig, junt amb la seva filla Pepita Massó Alemany i en Pepito Mora, el seu espòs. I mentre els estadants despatxaven a la plaça, el marit de la Juaneta , s’encarregava de repartir la llet entre la seva clientela amb un carret, i també la despatxava en la lleteria que tenien en els baixos de l’edifici. L’home esmunyia les vaques que estaven recloses en el tancat, on posteriorment s’hi va instal•lar el bar Las Vegas , la vaqueria continuava amb local annex que ja dóna al de Santa Tecla.
En el pis de sobre, d’aquesta vaqueria, un cop remodelada, hi va viure la Margarida, l’altra filla de la Juaneta i l’Artur, ella despatxava menuts i carn a la plaça, fent sempre gala d’un humor fi brillant. Aquesta coincidència, la d’aixecar-se aviat per anar a vendre a la plaça, quan altres just s’anaven a dormir, ha despertat una certa admiració pels soferts veïns, quan moltes vegades ens preguntem com poden descansar aquesta gent, als quals el soroll conviu amb ells fins altes hores de la matinada. El marit de la Margarida era l’Alexandre Escalona que havia fet de paleta a l’empresa del Sr. Parés i al final de la seva trajectòria professional en la brigada municipal. Els dos estaven acompanyats pel seu fill Artur.
La família Alemany ha aportat una tradició carnissera de primer ordre, amb els tres germans, en Marià, la Margarida i la Juaneta, a la qual hi cal afegir els fills de tots ells. Que han despatxat carn en les parades que tenien destinades en el mercat municipal, al qual tots familiarment l’hem anomenat, la plaça.
La transfiguració d’aquests carrers, el posicionament dels molts locals que s’hi van obrir dedicats al mam, van aportar un canvi molt diferenciat, com ho és el passar de la llet al wisqui, per posar un exemple. D’aquí ve que mentre els seus veïns es van dedicar a atendre la lleteria, a coure pa, a despatxar en la botiga de queviures, a anar pescar , o tenir cura de la xermada, per posar uns exemples, les nits eren silencioses a més no poder. No obstant a mesura que s’han anat imposant les begudes d’alta graduació el soroll ha imperat per sobre de tota normalitat i l’ambient s’ha caldejat a mesura que el grau ultrapassa els límits de la serenor.
Tot això tenia lloc mentre que el posicionament de vins i licors va aconseguir, amb la família Sariol, una altra alternativa en la bodega que van obrir en aquest carrer de Sant Tecla, on anteriorment hi tenien el celler. En el seu establiment, entre tanta variació de vins i licors, podien oferir una copeta de malvasia de Can Riera. Elaborada en el celler de la cantonada del carrer Sant Sebastià amb el de Sant Damià.
El pas de les dues processons pels carrers, en honor als patrons de la vila, refermen el seu lideratge quan s’escau les respectives festivitats. No obstant els edificis, propietaris i estadants han estat protagonistes de canvis importants, fins i tot de relleus generacionals, o simplement canvis de propietaris. Tanmateix queden, d’aquells encontres, la presència dels gegants, dels quals poc ha canviat la seva fisonomia., la seva majestuositat., el seu poder de convocatòria. S’hi han alternat, també, els geganters i grallers que els han acompanyat.
Avui amb la festa de Santa Tecla, a casa nostra, es culmina el període festes majors, la gran i la petita, la dedicada a Sant Bartomeu i a Santa Tecla. I ho fem sense que quasi es noti la diferència. A no ésser que la pendonista és una senyora, la Sandra Rubí i acompanyaran a la imatge, a més de les Pubilles, una ben nodrida representació femenina, que en això sí que supera les expectatives del seguici de la imatge de Sant Bartomeu. No és qüestió de preferències, simplement que les sitgetanes són més detallistes. Quan avui el carrer de Santa Tecla és atapeït de taules i cadires, Les modes han manllevat molts encants al nostre poble.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada