EL TRICORNI

  

 

    Ep!, que no se m’esvaloti la clientela. Perquè el tricorni es presta a moltes interpretacions. Me’n guardaré prou de crear polèmica. Homes i dones hem tingut per costum tapar-nos el cap amb diferents peces: barretina, capells de variades formes, la boina... També en fan servir els membres de les jerarquies religioses  i  els militars  que vesteixen gorra, que acostumava a ser de plat: sense oblidar-nos dels agents de l’ordre, com la guàrdia civil que feia servir el tricorni. 

    Si més no, la gorra de plat també l’acostumaven a portar els porters de les sales de cinema de les capitals, on fins i tot els acomodadors anaven d'uniforme. De la mateixa manera, a les capitals, els porters de determinades comunitats, de les considerades de categoria, portaven gorra de plat. I, curiosament, el fet d'anar vestits amb aquest uniforme tan elegant els conferia una categoria que, més d'una vegada, donava la sensació que ells fossin els propietaris.

     Quan anaves a treballar en una d’aquestes cases  et posaven tota mena d’impediments, tot ho trobaven malament i et manaven més que els amos de la casa. Ja deien que hi havia porters que, amb aquell uniforme, els semblava que eren capitans generals. Per l’uniforme i per la gran  disposició  a manar.

    Mentrestant, la gent del carrer, han secundat la moda de portar gorra. Fins i tot el president nord-americà ha popularitzat una gorra vermella, la qual ha servit per il·lustrar la portada del llibre que l’amic Toni Aira acaba de publicar.

    Els de la meva generació, gairebé el primer contacte que vam tenir amb la gorra va ser amb la militar. La que formava part de l’uniforme que vam vestir quan ens va tocar fer el servei militar; aquesta, lògicament, no era gorra de plat.

    Antigament, la tropa portava unes gorres allargades. Les mateixes que s’imitaven amb un full de paper de diari i que servien, a la vida civil, per protegir el cabell de la pols o per fer una gracieta a la mainada. També s’ha perdut el costum de confeccionar-les de manera manual, on la matèria primera era el susdit paper de diari.

    A banda d’això, als pobles, potser perquè es nota més la seva presència, existeix la guàrdia urbana que, durant força temps, va vestir gorra de plat. I quan es tractava d’anar a dirigir el trànsit, es posaven el salacot, amb una mena de casaca  blanca i pantaló negre. Nosaltres fins i tot disposàvem de guàrdia de gala, que es cobria el cap amb un casquet farcit de plomes blanques i, no s’ho perdin, l'uniforme de color blau marí es complementava amb un imponent sabre.

    Tot això com a preludi per arribar al tricorni, que només feia servir la Guàrdia Civil. En destacava la forma i el xarol que el cobria, que li donava aquell llustre tan brillant. El quant a la forma, tenia una semblança amb la gaveta de fusta que feien servir els paletes quan havien de preparar una mica de ciment o altre material. Degut a aquesta mitjana coincidència, amb les formes, al tricorni també popularment se’l coneixia, popularment, per la gaveta.  

    Aquí tenien, com tots recordarem, la caserna davant del mar, amb l’enunciat que era comú a totes les casernes i que es trobava a sobre de la porta principal: “Todo por la Patria”. De vegades m’havia tocat anar-hi. No malpensin: la meva presència no obeïa al fet d’haver comès cap malifeta, sinó que la visita la feia per portar mobles que les famílies, que hi vivien, havien comprat a la botiga.

    Moltes de les famílies de guàrdies civils es van acabar arrelant al nostre poble. Els fills es van casar aquí i, a partir d’aquest fet, altres coincidències van quedar associades a la meva persona.

    Com per exemple el 23F de 1981, durant l’intent de cop d’Estat, el general José Aramburu Topete era el director de la Guàrdia Civil i va ser uns dels que va  dissuadir als assaltants per a que es retiressin . La coincidència la trobem en el fet que, quan un servidor va fer el servei militar al regiment d’Enginyers, a l’Aaiun, el susdit general n'era el coronel; moltes vegades, quan hi havia formació, un servidor havia caminat unes passes darrere d’ell perquè era el cornetí d’ordres.

    Els tricornis han estat presents en la meva trajectòria fins que, coses de la modernitat, van ser substituïts per la gorra actual. En el paisatge urbà i rural, en aquest es desplaçaven amb bicicleta, ha desaparegut  un element d’identitat molt especial. Amb el qual, ara que es Carnaval, molts el feien sevir per disfressar-se. 

 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2026 )

 

 

 

 

   

 

DEL REDÒS SITGETÀ AL REDÒS RIBETÀ

       El redòs sitgetà de la Juanita Sarrió  a l'indret que coneixíem  per les barreres

     La vida de les persones la conforma un seguit d’etapes. A mesura que anem avançant, aquestes es van intercalant; en el llenguatge modern, ho exemplificaríem dient que hem "passat pantalla" quan ens referim a una etapa de la vida. Aquestes etapes a les quals em refereixo són comunes a tot ésser viu, tret que s'estronquin per desgràcies com les recentment ocorregudes en els accidents ferroviaris que ens han trasbalsat.

    Les primeres etapes són prou conegudes per tothom. Tanmateix, aquesta i totes les que es succeeixen no tothom les viu de la mateixa manera, perquè hi ha molts factors a tenir en compte. El principal: la salut. I, dissortadament, no tothom en pot gaudir de la mateixa manera. Després hi influeix el factor sort; depèn de com aquesta ens acompanya, la vida es fa més planera o no. 

   L’altre dia em va trucar la Juanita Sarrió per comentar-me l’article de la Quimeta, en Peret i el mestre; em deia que els coneixia a tots tres i que els havia tractat. A la Quimeta  (que, per cert, vivia a ca la Bet i no a ca  la Bel com vaig apuntar)  si referia perquè que era clienta seva, li comprava els ous i les verdures a la plaça. A en Peret, pels anys que havia vingut a Sitges i per la gran bonhomia que l’acompanyava, tanta que es feia estimar. I al mestre Froilan i la seva muller, la Isabel, perquè simpatitzaven amb tothom.

   Vam estar parlant força estona. Qui coneix la Carme Joana Sarrió Terol potser s’estranyarà que l’anomeni Carme, perquè la gran majoria la coneixem per Juanita; i també és correcte, però hem de saber que el seu nom de pila és Carme. Doncs bé, la Juanita havia nascut i viscut  al carrer de Sant Bonaventura, pràcticament veïna de casa meva, en una època en què en aquell carrer hi predominaven les dones, totes elles ben arrelades al sitgetanisme. 

   Si més no li va passar que,  en una determinada etapa de la seva vida, les coses se li van torçar. Quan més falta li feia el marit al seu costat, en Fulgenci Díaz, es va morir i la va deixar amb una nena, la Carme, i un nen, en Josep Maria, quan aquests més necessitaven els seus pares. A partir d’aquí, ella va haver de fer de pare i de mare amb l’ajuda de la seva mare.

    Va treballar a la perfumeria que formava part de la Drogueria Suburense, en ple carrer Major, el carrer per on hi transitava el carret de la Quimeta i hi passava en Peret acabat d’arribar, a peu, des de Puigmoltó.

   Després, la vida encara li tenia reservada una altra mala passada. El seu fill emmalaltí i, al cap d’uns anys, en Josep Maria Díaz Sarrió va morir el mateix dia de l’aniversari d’ella. La vida de la Juanita no ha estat fàcil. M’ho explicava amb la tristesa que li provocaven tants mals records, però amb la resignació de pensar que hi ha un més enllà. També es diu que la fe cura o, si més no, alleugereix el patiment.

   I tot això m’ho explicava precisament en vigílies del seu ingrés al Redós de Ribes, amb la finalitat de poder millorar la seva qualitat de vida, ja que té moltes mancances de mobilitat i, a més, estarà més a prop de la seva filla Carme, que viu en aquesta població.

   És el que deia: la vida transcorre entre unes etapes que anem deixant enrere fins a arribar a aquesta en què necessitem unes atencions. I què millor que siguin gent especialitzada, en aquestes tasques, les que t’atenguin? La Juanita ha deixat el seu redós sitgetà per formar part del Redós ribetà. Tantes vegades que em refereixo a Sant Pere de Ribes com a poble que no ha perdut la seva identitat! Que ara hi acudeixi una sitgetana que tant estima Sitges... coneixent-la a ella, de segur que de seguida es sentirà integrada en el seu nou destí. Tanmateix, una de les coses de què no estava segura, i la preocupava, era si podria continuar rebent “l'Eco de Sitges”. I puntualitzava: “Ja sé que allà tenen el de Ribes, però jo prefereixo el nostre”. I de seguida em va venir al pensament la Rosa Pañella de Puigmoltó, que llegia “l'Eco de Ribes” i es lamentava que portés més informació de Sitges que no pas de Ribes. Vet aquí que tothom s’estima el que és seu, ni que siguin uns fulls de diari. Ah! Però, és clar, aquests no són d’un diari qualsevol.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2026 )