LA TERESA DE CAN FORMENT

   

      En primer terme la casa d'en Salvador Forment, del seu taller de fusteria, a l'any 1922, va sortir el Drac que va dissenyar l'Agustí Ferrer Pino. 

  

    Darrera de cada persona hi ha una història i algunes vegades es converteixen en uns relats que es podrien novel·lar. També diem que cada casa és un món i de portes endins les circumstàncies són les que són. A vegades curioses, divertides  i altres no tant.

    Al carrer Sant Gaudenci, davant per davant del museu Romàntic, fa tants anys que està tancat que alguns joves no l’han vist mai obert. Allà, en els baixos d’aquesta casa, la família Forment hi va establir la seva fusteria. Tenint en compte que era la successora d’una nissaga de fusters que abraçava quatre generacions. El Fundador en va ser el Sr. Gracià Forment, amb la fusteria al llavors conegut carrer de la Muralla i posteriorment Àngel Vidal. 

   L’últim de la nissaga que va continuar amb l’ofici va ser en Salvador Forment i la fusteria ja es trobava en el susdit carrer Sant Gaudenci. Com a curiositat explicar que allà, l’any 1922, es va construir el Drac, sota el disseny i direcció del pintor  Agustí Ferrer Pino. 

    Quan es va acabar l’activitat de la fusteria, el local es va convertir en un taller de sabates, que regentava el Sr. Gregori Hill i el seu fill Josep. Un taller on hi estaven empleats un bon nombre de sabaters, entre talladors, muntadors i els responsables del que es coneixia per “l’envàs”. Com en altres tallers, les cosidores cosien les sabates a casa seva i, a les acaballes de  la tarda, anaven a portar la que es coneixia per la marrada, dintre d’aquells peculiars mocadors de farcell de quadres petits. Deixaven la feina acabada i recollien la de l’endemà.

     Ara aquesta casa és notícia perquè s’està condicionant per acollir persones amb discapacitat no profunda, de la Fundació Mas Albornà, que té un dels centres al poble de Les Cabanyes, al costat mateix de Vilafranca. Quan va morir la Teresa, va deixar escrit als marmessors que volia que la seva casa  anés a parar a una entitat benefica i social. Cosa que les encarregades de fer complir la seva voluntat, van considerar que aquesta Fundació s’avenia amb les finalitats protectores de la propietària.

   Però abans d’arribar fins aquí, hi ha una història molt interessant i a la vegada emotiva, de la qual n’és protagonista la Teresa Serrano Gracia, nascuda al poble de Nogueras (Terol).  Ella, quan encara era una nena, es va quedar sense mare i a partir d’aquí va tenir desavinences amb el seu pare.  Fins que un dia va prendre la decisió de marxar de casa seva. Tota sola, muntada al cotxe de línia, va anar a parar a Saragossa capital, on unes religioses se’n van fer càrrec. 

   Es va donar la casualitat que aquelles religioses tenien una altra institució a Barcelona i, com que sembla ser que aquí ella hi tenia uns familiars, li van proposar  si hi volia anar. Acceptada la proposta, la nena va arribar a la capital catalana, on a més d’aprendre la formació que corresponia a la seva edat, ajudava a les religioses. La casualitat va voler que el matrimoni Forment, descendents del fuster, vivien a Barcelona i cada dia de precepte anaven a missa al convent de les religioses i es fixaven amb aquella nena, que ja era una noieta, per la seva amabilitat, prudència,  establint-se uns lligams que anaven més enllà de l’amistat. Fins que arriba un dia que li pregunten si voldria anar a viure amb ells i que d’aquesta manera faria companyia i ajudaria a l’esposa.

     I així ho va fer, i gràcies a la seva manera de ser i a la sort que li va somriure, va poder portar una vida molt digna, que li va proporcionar felicitat. La Teresa es passava la resta de la setmana a Barcelona i els caps de setmana i els mesos d’estiu la portaven a Sitges, en aquesta mateixa casa del carrer Sant Gaudenci. Fins el punt que, tan bona cura va tenir del matrimoni, que els considerava els seus pares, que aquests a la seva mort li van correspondre deixant-li  els seus bens. I arribat el seu moment, ella ha volgut que la casa doni aixopluc a una bona causa.

    La Teresa entre les moltes virtuts que atresorava, sentia una gran predilecció i estima per la mainada. Potser perquè ella de petita, al morir-se la mare, no es va sentir prou estimada, d’aquesta manera  abocava tot el seu amor a la quitxalla amb la qual  coincidia. Per sort, de bones persones n’han hagut i n’hi hauran sempre. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2026)