Els Reis arriben i marxen pel Gafarró, així ho vaig explicar en un article. I ho fan a frec del pessebre que hi disposen els amics d’aquest indret. Com també n’he donat testimoni escrit i gràfic, en aquestes mateixes pàgines, en les vigílies de la festivitat de Santa Llúcia d’aquest any. Que és quan els amics s’hi van fotografiar després de fer un lloc, entre els matolls i sobre la molsa, al Naixement.
Ja en la planúria, al costat de la immensitat del mar, ells mateixos han disposat un altre pessebre en els Jardins de Terramar i que representa el Naixement a frec de la rectoria. En això coincideixen amb un servidor que, mitjançant l’escriptura, disposo el pessebre en els llocs més entranyables i carismàtics del poble. Però aquest, el seu, posat en aquest lloc tan concret té també el seu significat. Els Amics del Gafarró, el diumenge al matí, quan no decanten cap a la muntanya ho fan cap a mar, fins arribar als Jardins, on hi esmorzen. I sembla ser que cadascú hi aporta un ingredient. No ser si va ser per casualitat o perquè l’amic era l’encarregat de portar sempre les postres, vaig coincidir amb en Joan Lago i Farreras que portava una coca ben embolicada.
Trobo en aquest detall, de disposar el pessebre en l’entrada lateral del Jardí, una mena d’homenatge al mateix Joan, que formava part de la colla i, com a tal, freqüentava aquests esmorzars a la muntanya o arran de mar.
Casualitats de la vida, no fa gaire, el seu germà Bartomeu em recordava que una vegada li vaig dedicar un article que vaig titular “L’home del xiulet”. Es referia a les trobades que feia amb el seu amic, i també bon excursionista, en Joan Ossó i Saperas en el Bar Español que en Joan regentava i mentre els dos conservaven, en Tolo li dedicava una xiulada de gala a la neta del fondista, la Irina. Però també en Lago xiulava quan anava amb bicicleta i feia el trajecte pels carrers de Terramar i, quan s’esqueia, descansava en el seus jardins.
El seu germà era home de muntanya, d’anar a caminar pels camins del Garraf. Amb predilecció pel Gafarró, on hi van fer una mena de zona d’esbarjo, amb taules i bancs de material fixats a terra, un bon lloc per anar a esmorzar. I el que són les coses, una vegada que, amb la família ens dirigíem a la Creu de Sant Isidre, també hi van fer parada i, un cop vam acabar d’esmorzar, al reprendre el camí, el meu cunyat Manel es va trobar indisposat i sense ànims ni forces per continuar, el vam poder apropar al camí, des d’on hi va poder tenir accés una ambulància. I desprès de l’observació que en van fer el sanitaris, el diagnòstic va ser que patia un infart. Traslladat a un centre hospitalari, on va rebre les atencions pertinents, tot va quedar en un ensurt.
Això va fer que cada vegada que ens hi apropem recordem aquells moments d’incertesa i de no saber com actuar. La lliçó ens la van donar els mateixos responsables de l’ambulància, de l’important que és anar a la muntanya acompanyat, perquè tot i portar a sobre sofisticats mitjans de comunicació, en el cas d’un infart, és crucial no perdre temps i sobretot no perdre el coneixement, cosa que pot passar i d’aquí les greus conseqüències que poden derivar si vas sol.
I vet aquí que en Joan, que sempre anava acompanyat pels amics quan anava a la muntanya, un dia va acompanyar la seva família a la platja, molt a prop d’aquests Jardins. Amb tanta mala sort que, mentre descansava a la sorra, se li va aturar el cor. A l’entorn d’un paisatge que també li era molt familiar, perquè tenim el privilegi de tenir al nostre abast el mar i la muntanya.
Haver coincidit amb dos pessebres, el del Gafarró i el del Jardins de Terramar, és motiu de satisfacció i serveix, també, per rememorar el record d’amics que, com en Joan, van ser els precursors d’aquesta iniciativa i que ja no es troben entre nosaltres. El nostre agraïment i la nostra admiració seguirà sempre present. Sobretot en aquests dies tan entranyables, quan els Reis Mags d’Orient han transitat per aquests camins, fins arribar a la vila per a deixar felicitat. La nostra és poder seguir gaudint dels detalls, petits, tanmateix tan significatius, que ens alegren l’existència.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada