ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).

DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

"ADIÓS, HASTA LUEGO !"

 
                    En aquest local del cantó hi tenia la botiga en Juanjo 
   

    Les persones tenim per costum fer nostres unes paraules que, bé soltes o formant una frase, repetim sense quasi bé adonar-nos. Al costat del que anomenàvem  la plaça, havíem  coincidit amb un botiguer que em sembla, i perdoneu l’exageració, s’havia llegit tots els llibres de la biblioteca, que la tenia, literalment, a dues passes. Em refereixo al Juanjo Gómez que regentava una botiga de diatètica d’una marca molt coneguda. L’amic es caracteritzava per fer servir una salutació que s’escoltava per tot l’entorn de l’Ajuntament: “Adiós, hasta luego”. El xicot tenia la sort de tenir pares i una tieta que el mimaven, fins el punt que la seva mare, la major part dels dies, es posava a darrera del taulell del negoci i ell es podia asseure a fora per llegir mentre prenia el sol.

    Aquesta salutació l’ha acompanyat sempre que, com que estava castellanitzada, sigui dit de pas, el seu castellà era molt elegant, fluït i amb bona dicció.  Li servia per a no desentonar  quan anava al seu Oviedo, en concret al poble de Colloto, d’on era oriünd ell i tota la seva família.

    La seva parella, en Freets, era alemany. Idioma que també parlava i junts van viure en diferents ubicacions, la primera en un pis del carrer Sant Bonaventura, propietat de la Filomena i la Maria de Can Mas. I d’allà  van anar al carrer Parellades, a sobre de la peixateria, en el balcó hi tenien una planta, si no recordo una mena de plataner, que mostrava una frondositat espectacular, es feia mirar. Quan van partir peres, en Freets va tornar a la seva alemanya i en Juanjo a casa dels seus parers que vivien en un apartament  a l’Aiguadolç.

    Es dona la casualitat que la seva parella vivia en la mateixa ciutat, o molt a prop, d’on vivia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí, aquest va treballar durant molts anys a la fàbrica del gel. En Vicenç es va dedicar  a l’hostaleria i va ser un dels cambrers que van inaugurar l’Hotel Galeon del carrer Sant Francesc. Per, al cap d’uns  anys,  marxar a treballar a Alemanya i allà es va quedar i de tant en tant tornava al seu poble. Tot això a  expenses de la seva senyora que era d’aquell país i que, quan aquesta es cansava d’estar aquí, li ordenava  la retirada, ni que coincidís amb la vigília de la Festa Major, de la qual cosa es planyia, a veure si no podien esperar un parell de dies més? Res, o caixa o faixa, decisió molt freqüent entre la manera de ser de la gent d’aquells verals. 

    Un cas semblant va passar amb el també sitgetà en Toni Sánchez, fill del carreter de can Gori, que va marxar de molt jovenet a aquest país i allà si va quedar, sempre treballant a l’hostaleria, on era molt ben considerat a la ciutat de Munic, entre altres. Quan en Toni tornava a Sitges, l’esperaven les moltes amistats que aquí tenia, perquè també tenia un tarannà que es feia estimar. Fins que va poder complir el seu desig, de que quan es va retirar tornar al seu poble. La felicitat, però, li va durar poc, perquè després d’un refredat que se li va complicar, encara no es parlava de la covid, ens va deixar.

    Tornant a en Juanjo, aquí a Sitges va ser l’home més feliç del món, llegint i escoltant música. Quan passaves per davant del seu establiment, si tancaves els ulls, et podia donar la sensació que et trobaves a davant del Liceu i que s’havien deixat les portes obertes. Tot això va anar així, fins que se li van morir els pares, la tia i no li va quedar més remei  que  tancar la botiga i va decidir marxar a viure al seu poble, Colloto.

  En aquell moment, el seu “adiós, hasta luego”, aquest “hasta luego” encara no ha tingut retorn i no sabem, al menys un servidor, que ha estat de la seva vida, fins que un d'aquests dies, un amic en comú  que ha llegit l'article, m`ha informat que en Juanjo s'ha fet gran i està una mica delicat de salut, però que encara viu a Colloto. I en quant a en Freets, dies abans de morir, li va demanar a en Juanjo que el volia veure, aquest es va desplazar fins a Alemnya i va arribar a temps per poder-se acomiadar. Un final trist pero molt emotiu i amb un gran rerafons. Els destins, tot sovint ens separen i encara que ens acomiadem amb un “adiós, hasta luego” això es diu, com aquell que diu, “adeu, fins demà. Ai! Demà... com vaticina un: “demà ja en parlarem”. O com deia un altre: “demà m’afaitaràs”.  Ni una cosa ni una altra, millor adaptar-nos a l’expressió del llatí, “carpe diem” . Que traduït, més o menys, ve a dir, viu el moment. Per si a cas. 

                                    J.Y.M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2.025)