En aquest local del cantó hi tenia la botiga en Juanjo
Les persones tenim per costum fer nostres unes paraules que, bé soltes o formant una frase, repetim sense quasi bé adonar-nos. Al costat del que anomenàvem la plaça, havíem coincidit amb un botiguer que em sembla, i perdoneu l’exageració, s’havia llegit tots els llibres de la biblioteca, que la tenia, literalment, a dues passes. Em refereixo al Juanjo Gómez que regentava una botiga de diatètica d’una marca molt coneguda. L’amic es caracteritzava per fer servir una salutació que s’escoltava per tot l’entorn de l’Ajuntament: “Adiós, hasta luego”. El xicot tenia la sort de tenir pares i una tieta que el mimaven, fins el punt que la seva mare, la major part dels dies, es posava a darrera del taulell del negoci i ell es podia asseure a fora per llegir mentre prenia el sol.
Aquesta salutació l’ha acompanyat sempre que, com que estava castellanitzada, sigui dit de pas, el seu castellà era molt elegant, fluït i amb bona dicció. Li servia per a no desentonar quan anava al seu Oviedo, d’on era oriünd ell i tota la seva família.
La seva parella, en Freets, era alemany. Idioma que també parlava i junts van viure en diferents ubicacions, la primera en un pis del carrer Sant Bonaventura, propietat de la Filomena i la Maria de Can Mas. I d’allà van anar al carrer Parellades, a sobre de la peixateria, en el balcó hi tenien una planta, si no recordo una mena de plataner, que mostrava una frondositat espectacular, es feia mirar. Quan van partir peres, en Freets va tornar a la seva alemanya i en Juanjo a casa dels seus parers que vivien en un apartament a l’Aiguadolç.
Es dona la casualitat que la seva parella viu en la mateixa ciutat, o molt a prop, d’on vivia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí, aquest va treballar durant molts anys a la fàbrica del gel. En Vicenç es va dedicar a l’hostaleria i va ser un dels cambrers que van inaugurar l’Hotel Galeon del carrer Sant Francesc. Per, al cap d’uns anys, marxar a treballar a Alemanya i allà es va quedar i de tant en tant tornava al seu poble. Tot això a expenses de la seva senyora que era d’aquell país i que, quan aquesta es cansava d’estar aquí, li ordenava la retirada, ni que coincidís amb la vigília de la Festa Major, de la qual cosa es planyia, a veure si no podien esperar un parell de dies més? Res, o caixa o faixa, decisió molt freqüent entre la manera de ser de la gent d’aquells verals.
Un cas semblant va passar amb el també sitgetà en Toni Sánchez, fill del carreter de can Gori, que va marxar de molt jovenet a aquest país i allà si va quedar, sempre treballant a l’hostaleria, on era molt ben considerat a la ciutat de Munic, entre altres. Quan en Toni tornava a Sitges, l’esperaven les moltes amistats que aquí tenia, perquè també tenia un tarannà que es feia estimar. Fins que va poder complir el seu desig, de que quan es va retirar tornar al seu poble. La felicitat, però, li va durar poc, perquè després d’un refredat que se li va complicar, encara no es parlava de la covid, ens va deixar.
Tornant a en Juanjo, aquí a Sitges va ser l’home més feliç del món, llegint i escoltant música. Quan passaves per davant del seu establiment, si tancaves els ulls, et podia donar la sensació que et trobaves a davant del Liceu i que s’havien deixat les portes obertes. Tot això va anar així, fins que se li van morir els pares, la tia i no li va quedar més remei que tancar la botiga i va decidir marxar a viure al seu Oviedo.
En aquell moment, el seu “adiós, hasta luego”, aquest “hasta luego” encara no ha tingut retorn i no sabem, al menys un servidor, que ha estat de la seva vida. I al perdre també a en Vicenç, l’únic contacte que teníem amb en Freets, tampoc sabem d’aquest. Els destins, tot sovint ens separen i encara que ens acomiadem amb un “adiós, hasta luego” això es diu, com aquell que diu, “adeu, fins demà. Ai! Demà... com vaticina un: “demà ja en parlarem”. O com deia un altre: “demà m’afaitaràs”. Ni una cosa ni una altra, millor adaptar-nos a l’expressió del llatí, “carpe diem” . Que traduït, més o menys, ve a dir, viu el moment. Per si a cas.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2.025)
