EL PATI DELS CAMILS

  

      La recordada Victoria Peris, més popularment coneguda per la Toya,  es valia d’una conclusió  per comentar l’absència d’alguna  persona del poble: “si fa temps que no veus a algun conegut, és mort o està als Camils”.  Una teoria una mica exagerada, però que moltes vegades es compleix. 

   Ens passa quan, per les raons que siguin, visitem aquest centre hospitalari i allà ens trobem amb algun conegut que ens diu que fa un temps, pel problema que sigui de salut, que hi està ingressat i de seguida em tornen al pensament les paraules de la nostra amiga sitgetana, que fins i tot bromejava amb una cosa tan seriosa com és la mort. Un dia va venir al nostre establiment i sense immutar-se ens va dir: “la setmana que ve tinc visita a la clínica i em diran el dia que m’haig de morir”. I va quedar tan ampla. Sortosament si li van dir no la van encertar, perquè encara va estar força temps entre nosaltres. 

    Tot això ve a tomb perquè aquest Hospital dels Camils, un referent de la sanitat de la comarca del Garraf, ha complert 50 anys. I per celebrar-ho, el 27 de juny, es va produir un fet també insòlit, l’esplanada de davant de l’entrada principal estava  lliure de cotxes aparcats. Poques vegades se’ns mostra d’aquesta manera. La celebració ho requeria i desprès  dels consegüents parlaments, de les autoritats i responsables del centre, hi va haver una exhibició del folklore ribetà i fins i tot va destacar la presència del drac dels tres caps que, recordem, va ser dissenyat per l’artista vinculada a Sitges, la Lola Anglada.

    Durant tots aquests anys l’Hospital ha prestat, i ho continua fent, un gran servei a la comarca. Quan potser no apreciem prou bé, tot el que estan portant a terme totes les persones que ho fan possible.  

    Al començament es comptava amb la col·laboració dels pares Camils que ajudaven en moltes tasques i sobretot a fer companyia i donar suport moral i espiritual als malalts. També ells s’han fet grans i han tingut de rebre les atencions que ofereix l’Hospital.

   Al mig d’aquest conglomerat d’assistència mèdica, existeix un espai,  a l’aire lliure, que ofereix un servei també molt adient per buscar, entre la natura, un punt de reflexió quan assetgen els dubtes, o simplement quan fas les funcions d’acompanyant a la persona que hi acudeix per assumptes menors, veient la complexitat de tot plegat.

   I en aquest lloc s’escau, com ja vaig fer en un altre article, referir-me als garrofers i com vaig dir en aquella ocasió, Sant Pere de Ribes és terra de garrofers. En el recinte de l’Hospital de Sant Camil en trobem un bon nombre repartits entre els espais exteriors. I que en aquesta època de l’any, a l’entorn del tronc, hi ha un escampall de garrofes que han caigut de l’arbre i també es pot apercebre el seu flaire característic. 

     Pocs hospitals trobarem que ofereixin una identitat camperola tan ben representada, per aquests garrofers,  i una bona extensió de vinya, les del propi Ribes, les del llogaret de  Puigmoltó, que és a tocar, així com les de sota del Castell de Ribes que també són a poca distància, pràcticament a darrera de la masia de Can Fontanals, que és la que és veu des dels passadissos de les habitacions i on la vinya també s’estén al seu davant.

    El pati dels Camils és molt freqüentat per la gent que és a la residència i que gràcies a  la meritosa  tasca que porten a terme el voluntariat, cada matí, els acompanyen a aquest pati i els tornen a entrar, quan és l’hora de dinar, a les interioritats d’aquesta residència. Que també guaita cap a les vinyes. Quan érem joves sortíem al pati de l’escola a l’hora del “recreo”. A mesura que ens hem fet grans, un moment o altra, hem hagut de fer alguna visita als Camils, ni que sigui com  acompanyants o per visitar familiars i amics que hi estan ingressats.

      Un cop d’ull al seu pati és viure el present, tot pensant  en el futur. En el dia de demà quan ens hi trauran, sigui en aquest, en el del nostre Hospital de Sant Joan, o en altres que fan la mateixa funció. La de permetre’ns  poder sortir-hi, com quan érem uns vailets. I com a mal menor acompanyats del “taca-taca”. Aquest gran invent que ve a substituir els caminadors de quan començàvem a aprendre a caminar. Amb la diferencia que, aquells,  arribava el dia que en prescindíem. D’aquests altres, quan ens hi agafem, difícilment el podem deixar anar. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre del 2025)

AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)

PREGONERES, PREGONERS I UN D'OFICIAL

                  El pregoner oficial de la vila, en Rupert Roca i Armengol

 Sopar de pregoners de la Festa Major, el divendres 26 de setembre del 2025 

        El pregó de la Festa Major és un acte que és relativament nou, tot i que ja va agafant volada. El va instaurar  a l’any 1985 la Comissió que llavors presidia l’Isidre Pañella Virella, sent el primer pregoner, que va ser presentat al saló d’Or del Palau de Maricel, el periodista vinculat a la vila, el Sr. Josep Maria Lladó. El segon va ser l’Andreu Avel·lí Artís (Sempronio), igualment amb lligams  a Sitges. 

    Un començament que, com el pregó del Clavell, semblava deixar entreveure que estava destinat a persones que no eren pròpiament de Sitges, però que gaudien d’una certa popularitat. De seguit, al tercer any, amb el pregoner Josep M. Soler i Soler, vam poder apreciar com aquest pregó, com va succeir  també amb el  del Clavell i, bastants anys més tard, amb  el de la Verema, ha estat reservat a les sitgetanes i sitgetans, perquè ningú com nosaltres pot pregonar unes festes que tenen el seu embrió en el nostre poble i som els qui hi estem arrelats els que podem parlar, amb raó de causa i coneixement,  de les nostres coses. Sense desmerèixer les aportacions de ningú.

    A dia d’avui el nombre dels que s’han dedicat a pregonar les nostres festes ja comença a assolir un volum. De la mateixa manera que també s’han diversificat els escenaris, que com he dit va començar al Palau de Maricel, es va traslladar al Parc de Can Bota, al Racó de la Calma, a l’esplanada de l’ermita de Sant Sebastià, fins que sembla ser establir-se definitivament a la plaça de l’Ajuntament. Que és un espai cèntric i pot acollir un gran nombre de públic, tenint en compte que actualment  el pregó desperta molta expectació.

    De la mateixa manera que l’essència del pregó ha evolucionat. Quan es celebrava al Saló d’Or, el marc sembla que es prestava a un protocol com a més seriós, on principalment el pregoner havia de vestir amb americana i corbata i tots el llegíem en la taula situada a davant de l’artística xemeneia en la qual també s’hi asseia l’alcalde de torn, el president de la Comissió i el regidor/a de Festes. A partir de que aquest acte va sortir al carrer es van començar a apercebre canvis. Fins arribar al patró actua,  on es barreja la lectura i una mica de tot.  Amb implicació i participació d’altres persones externes i altres elements que ajuden a que el pregó esdevingui distret i sempre diferent, que és el que el fa atractiu.  

    Potser per això, actualment,  als qui se’ls hi fa l’encàrrec ho acostumen a dir amb molt temps d’anticipació, per a que el puguin preparar bé, doncs hi ha molts aspectes a tocar  i a lligar caps. A totes i a tots que ens han fet la proposta, s’ha de dir que no tothom ha acceptat, ens ha omplert de satisfacció que hagin pensat amb tu. Això passa, com es sols dir, de cop calent, tanmateix després t’assetgen els dubtes, que no és res més que a l’acceptar hi va aparellada la responsabilitat que això també suposa. Sense oblidar-nos del pregó satíric i de l’infantil. 

   Malauradament, alguna vegada, el pregó s’ha vist trasbalsat per alguna mala notícia. A l’any 1995, quan un servidor va ser l’escollit, uns dies abans, moria de manera sobtada, el recordat geganter Antoni Parra Sáez. A la mateixa hora del pregó, a Maricel, coincidia amb la celebració de la missa funeral a la parròquia. A l’any 2010, per primera vegada el pregó es celebrava a la plaça de l’Ajuntament i també la novetat es feia evident a l’anunciar-se que seria un matrimoni els encarregats de fer-lo, en Josep Perea i la Vicky Plana, i també excepcionalment es va fer el dia 20 d’agost. Doncs bé, ja era quasi a punt de començar, quan des de megafonia s’anuncia que el sitgetà Lluís Mirabent i Julià havia mort en el Massís de la Maladeta. Una notícia que va fer emmudir tot el recinte i que no ens vam poder treure del pensament. 

    Aquest any, l’Àlba Gràcia Panyella i en Josep Maria Roses Castro, han volgut recuperar el sopar que, si no vaig mal fixat, es va celebrar només en dues ocasions. I com s’acostuma a dir va regnar la bona harmonia, faltaria més. I jo afegiria i les ganes de no deixar-ho perdre més. Així que  dintre d’un any poder tornar a pregonar que els qui pregonen ens tornen a reunir. En un poble on tots recordaran que teníem també un pregoner oficial, en Rupert Roca i Armengol que, a toc de trompeta, pregonava, a peu de carrer, tot el que era d’interès per a la ciutadania.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'octubre del 2025)  

SIS "PEPAS", UNA D'ELLES CONSTITUCIONAL

     He començat a escriure  pensant en una veïna  del carrer Sant Francesc, la Pepa Sanahuja, tanmateix quan anava estirant del fil m’he adonat que en una mateix carrer i en un altre de molt a prop, d’aquest que acabo d’apuntar, les “Pepas”  dominaven.

    Si comencem per la part de baix, quan el carrer Sant Francesc s’eixampla hi passa a denominar-se Passeig  de Vilafranca, hi havia la botiga de queviures de la Josefa Rufete, que tot i que no l’anomenàvem Pepa el seu nom n’era sinònim. La dona era mare de la Victoria Freixas, la meva tia.

   Pràcticament al final del carrer Sant Francesc hi vivia la Pepa  Mestre, casada amb en Marià Alemany, la qual ajudava al seu marit a vendre carn a la plaça, on s’hi van incorporar el seu fill Joan, l’Eva i la Juanita,  també filles de matrimoni. Abans de continuar, si recorden en l’article de la setmana feia referent a temes d’elegància, doncs l’esmentat marit de la Pepa era un home elegant, que vestia amb “traje” cada dia. I recordo que quan s’apropaven les festes de Nadal, feia publicar un anunci a l’Eco, felicitant les festes, i que servia per posar en relleu els càrrecs que ostentava l’anunciant. Entre els quals hi figurava el de president del Club dels Elegants de Sitges, això vol dir que els elegants del poble, en una època determinada, s’havien integrat en un club que els representava .

   Si quan arribàvem al canto de ca l’Arnabat, que la germana d’aquesta també es deia Pepa i estava casada amb en Panxito Pagès, s’hi decantaven carrer Sant Gaudenci amunt, en el mateix cantó, que el fa amb el de Sant Bartomeu, hi trobàvem a la Pepa Hill, més popularment coneguda per la Pepa Tiquet, la dona venia espardenyes i posteriorment alternava aquestes amb sabates.

   Tornant al de Sant Francesc, en una de les entrades dels pisos de Can Zera hi vivia la Pepa Sanhuja. Tota un exemple de coqueteria, sempre sortia al carrer ben vestida i s’acompanyava  d’un cabasset amb les agulles de cosir i cinta mètrica de modista. I és que la Pepa cosia cortines i orientava en temes de decoració. Al monestir de Montserrat li van encarregat la renovació de totes les cortines de la part privada i, per aquest motiu, en va fer moltes estades. En la mateixa escala hi vivia en Ramon Termes, conegut popularment per en “Titets”, junt  amb la seva esposa. El pas dels anys va fer feixuga la mobilitat dels veïns de més edat. I un dia entrant o sortint la Pepa i en Ramon van coincidir i els dos eren tan fràgils que només amb la mirada en van tenir prou per a que perdessin l’equilibri, cosa que va fer que caiguessin. A raó d’aquesta caiguda en Termes va empitjorar la seva mobilitat, tot i amb això cada dia tenia la voluntat de sortir a la tarda per anar fins al Prado, però el bon home caminava amb tanta dificultat que el feia anar molt poc a poc, per la qual cosa emprava molt temps per fer el recorregut, fins el punt que quan hi arribava ja quasi havia de pensar en el retorn cap a casa. Pel que fa a la Pepa Sanahuja no anava gaire més lleugera. Pels dos la caiguda  va ser tan inoportuna com no ho podia ser més.

   Al començament del carrer, ja en el Cap de la Vila, hi havia la Pepa Ferret, esposa del popular ataconador, el Conco. Que junt amb el fill del matrimoni, em Josep Síntes Ferret, treballaven en aquell reduït espai que, a la vegada, era un centre d’informació de tot el que passava al poble. Un parell d’entrades més enllà, també en el Cap de la Vila, hi trobàvem a la no menys popular Pepa Gumà  que, junt amb les seves filles, regentava la boutique  de roba Tres. 

   I per acabar l’article ho he volgut fer amb una Pepa Constitucional, la primera constitució que es va signar  va tenir lloc a Cadis, el 19 de març de 1812. Al coincidir la data amb la festivitat de Sant Josep, va ser i  és coneguda per La Pepa. I vet aquí que sembla ser que va ser acollida amb  una exclamació que es va fer molt popular i que encara, indistintament, es va servir com un elogi a determinades situacions: Visca la Pepa! 

                                     J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'octubre del 2025)