PREGONERES, PREGONERS I UN D'OFICIAL

                  El pregonero oficial de la vila, en Rupert Roca i Armengol

 Sopar de pregoners de la Festa Major, el divendres 26 de setembre del 2025 

        El pregó de la Festa Major és un acte que és relativament nou, tot i que ja va agafant volada. El va instaurar  a l’any 1985 la Comissió que llavors presidia l’Isidre Pañella Virella, sent el primer pregoner, que va ser presentat al saló d’Or del Palau de Maricel, el periodista vinculat a la vila, el Sr. Josep Maria Lladó. El segon va ser l’Andreu Avel·lí Artís (Sempronio), igualment amb lligams  a Sitges. 

    Un començament que, com el pregó del Clavell, semblava deixar entreveure que estava destinat a persones que no eren pròpiament de Sitges, però que gaudien d’una certa popularitat. De seguit, al tercer any, amb el pregoner Josep M. Soler i Soler, vam poder apreciar com aquest pregó, com va succeir  també amb el  del Clavell i, bastants anys més tard, amb  el de la Verema, ha estat reservat a les sitgetanes i sitgetans, perquè ningú com nosaltres pot pregonar unes festes que tenen el seu embrió en el nostre poble i som els qui hi estem arrelats els que podem parlar, amb raó de causa i coneixement,  de les nostres coses. Sense desmerèixer les aportacions de ningú.

    A dia d’avui el nombre dels que s’han dedicat a pregonar les nostres festes ja comença a assolir un volum. De la mateixa manera que també s’han diversificat els escenaris, que com he dit va començar al Palau de Maricel, es va traslladar al Parc de Can Bota, al Racó de la Calma, a l’esplanada de l’ermita de Sant Sebastià, fins que sembla ser establir-se definitivament a la plaça de l’Ajuntament. Que és un espai cèntric i pot acollir un gran nombre de públic, tenint en compte que actualment  el pregó desperta molta expectació.

    De la mateixa manera que l’essència del pregó ha evolucionat. Quan es celebrava al Saló d’Or, el marc sembla que es prestava a un protocol com a més seriós, on principalment el pregoner havia de vestir amb americana i corbata i tots el llegíem en la taula situada a davant de l’artística xemeneia en la qual també s’hi asseia l’alcalde de torn, el president de la Comissió i el regidor/a de Festes. A partir de que aquest acte va sortir al carrer es van començar a apercebre canvis. Fins arribar al patró actua,  on es barreja la lectura i una mica de tot.  Amb implicació i participació d’altres persones externes i altres elements que ajuden a que el pregó esdevingui distret i sempre diferent, que és el que el fa atractiu.  

    Potser per això, actualment,  als qui se’ls hi fa l’encàrrec ho acostumen a dir amb molt temps d’anticipació, per a que el puguin preparar bé, doncs hi ha molts aspectes a tocar  i a lligar caps. A totes i a tots que ens han fet la proposta, s’ha de dir que no tothom ha acceptat, ens ha omplert de satisfacció que hagin pensat amb tu. Això passa, com es sols dir, de cop calent, tanmateix després t’assetgen els dubtes, que no és res més que a l’acceptar hi va aparellada la responsabilitat que això també suposa. Sense oblidar-nos del pregó satíric i de l’infantil. 

   Malauradament, alguna vegada, el pregó s’ha vist trasbalsat per alguna mala notícia. A l’any 1995, quan un servidor va ser l’escollit, uns dies abans, moria de manera sobtada, el recordat geganter Antoni Parra Sáez. A la mateixa hora del pregó, a Maricel, coincidia amb la celebració de la missa funeral a la parròquia. A l’any 2010, per primera vegada el pregó es celebrava a la plaça de l’Ajuntament i també la novetat es feia evident a l’anunciar-se que seria un matrimoni els encarregats de fer-lo, en Josep Perea i la Vicky Plana, i també excepcionalment es va fer el dia 20 d’agost. Doncs bé, ja era quasi a punt de començar, quan des de megafonia s’anuncia que el sitgetà Lluís Mirabent i Julià havia mort en el Massís de la Maladeta. Una notícia que va fer emmudir tot el recinte i que no ens vam poder treure del pensament. 

    Aquest any, l’Àlba Gràcia Panyella i en Josep Maria Roses Castro, han volgut recuperar el sopar que, si no vaig mal fixat, es va celebrar només en dues ocasions. I com s’acostuma a dir va regnar la bona harmonia, faltaria més. I jo afegiria i les ganes de no deixar-ho perdre més. Així que  dintre d’un any poder tornar a pregonar que els qui pregonen ens tornen a reunir. En un poble on tots recordaran que teníem també un pregoner oficial, en Rupert Roca i Armengol que, a toc de trompeta, pregonava, a peu de carrer, tot el que era d’interès per a la ciutadania.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'octubre del 2025)  

SIS "PEPAS", UNA D'ELLES CONSTITUCIONAL

     He començat a escriure  pensant en una veïna  del carrer Sant Francesc, la Pepa Sanahuja, tanmateix quan anava estirant del fil m’he adonat que en una mateix carrer i en un altre de molt a prop, d’aquest que acabo d’apuntar, les “Pepas”  dominaven.

    Si comencem per la part de baix, quan el carrer Sant Francesc s’eixampla hi passa a denominar-se Passeig  de Vilafranca, hi havia la botiga de queviures de la Josefa Rufete, que tot i que no l’anomenàvem Pepa el seu nom n’era sinònim. La dona era mare de la Victoria Freixas, la meva tia.

   Pràcticament al final del carrer Sant Francesc hi vivia la Pepa  Mestre, casada amb en Marià Alemany, la qual ajudava al seu marit a vendre carn a la plaça, on s’hi van incorporar el seu fill Joan, l’Eva i la Juanita,  també filles de matrimoni. Abans de continuar, si recorden en l’article de la setmana feia referent a temes d’elegància, doncs l’esmentat marit de la Pepa era un home elegant, que vestia amb “traje” cada dia. I recordo que quan s’apropaven les festes de Nadal, feia publicar un anunci a l’Eco, felicitant les festes, i que servia per posar en relleu els càrrecs que ostentava l’anunciant. Entre els quals hi figurava el de president del Club dels Elegants de Sitges, això vol dir que els elegants del poble, en una època determinada, s’havien integrat en un club que els representava .

   Si quan arribàvem al canto de ca l’Arnabat, que la germana d’aquesta també es deia Pepa i estava casada amb en Panxito Pagès, s’hi decantaven carrer Sant Gaudenci amunt, en el mateix cantó, que el fa amb el de Sant Bartomeu, hi trobàvem a la Pepa Hill, més popularment coneguda per la Pepa Tiquet, la dona venia espardenyes i posteriorment alternava aquestes amb sabates.

   Tornant al de Sant Francesc, en una de les entrades dels pisos de Can Zera hi vivia la Pepa Sanhuja. Tota un exemple de coqueteria, sempre sortia al carrer ben vestida i s’acompanyava  d’un cabasset amb les agulles de cosir i cinta mètrica de modista. I és que la Pepa cosia cortines i orientava en temes de decoració. Al monestir de Montserrat li van encarregat la renovació de totes les cortines de la part privada i, per aquest motiu, en va fer moltes estades. En la mateixa escala hi vivia en Ramon Termes, conegut popularment per en “Titets”, junt  amb la seva esposa. El pas dels anys va fer feixuga la mobilitat dels veïns de més edat. I un dia entrant o sortint la Pepa i en Ramon van coincidir i els dos eren tan fràgils que només amb la mirada en van tenir prou per a que perdessin l’equilibri, cosa que va fer que caiguessin. A raó d’aquesta caiguda en Termes va empitjorar la seva mobilitat, tot i amb això cada dia tenia la voluntat de sortir a la tarda per anar fins al Prado, però el bon home caminava amb tanta dificultat que el feia anar molt poc a poc, per la qual cosa emprava molt temps per fer el recorregut, fins el punt que quan hi arribava ja quasi havia de pensar en el retorn cap a casa. Pel que fa a la Pepa Sanahuja no anava gaire més lleugera. Pels dos la caiguda  va ser tan inoportuna com no ho podia ser més.

   Al començament del carrer, ja en el Cap de la Vila, hi havia la Pepa Ferret, esposa del popular ataconador, el Conco. Que junt amb el fill del matrimoni, em Josep Síntes Ferret, treballaven en aquell reduït espai que, a la vegada, era un centre d’informació de tot el que passava al poble. Un parell d’entrades més enllà, també en el Cap de la Vila, hi trobàvem a la no menys popular Pepa Gumà  que, junt amb les seves filles, regentava la boutique  de roba Tres. 

   I per acabar l’article ho he volgut fer amb una Pepa Constitucional, la primera constitució que es va signar  va tenir lloc a Cadis, el 19 de març de 1812. Al coincidir la data amb la festivitat de Sant Josep, va ser i  és coneguda per La Pepa. I vet aquí que sembla ser que va ser acollida amb  una exclamació que es va fer molt popular i que encara, indistintament, es va servir com un elogi a determinades situacions: Visca la Pepa! 

                                     J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'octubre del 2025)