S'HA ACABAT LA FESTA

   

 

   M’ha agradat la disposició de la imatge de Santa Tecla, en el domicili de la Maria Matas Morros, mare de la pendonista d’enguany, la Rosa Hernández. Des que es va començar a exposar Sant Bartomeu i Santa Tecla, en els respectius domicilis dels pendonistes, el costum es va iniciar a l’any 1999,  quan va ser la pendonista l’Olga Mestres Soca, mare d’en Francesc Parra Mestres.

   A partir d’aquí  l’Esteve Ferré Planas, i el seu equip, han fet possible que les imatges dels nostres Sant Patrons, hagin lluït on han estat exposades. Totes les decoracions són diferents i depèn de l’entorn, aquest ajuda a magnificar aquesta exposició. Com va passar quan la Tea Hill Segarra va ser designada pendonista i la va exposar en la casa del carrer Carreta. Una casa de pescadors que es mostra tal com era. Un espai que s’avé amb la senzillesa ancorada en el pas del temps. Amb aquesta entrada en forma d’arc de pedra, elegant per la seva simplicitat, i on la imatge va estar acompanyada de la sobrietat que caracteritza una casa de pescadors. 

    Partint que en tots els llocs on s’ha exposat les dues imatges han estat molt dignes, m’he pres la llibertat  de fer esment a la Tea i ara, que s’escau, amb la Rosa Hernández Matas que com he dit ha escollit la casa pairal de la família. Una casa que encara conserva la porta del cancell i una mica més endins la porta de l’entrada, i entre les dues es fan visibles les bigues de fusta del sostre. Portes, sobretot la del cancell, que a la nit es tanquen i de bon matí la Maria  les obra i les deixa mig entreobertes, un senyal que la propietària ja està en dansa. I no se’n va cap a l’interior sense fer, si cal, un repàs al terra del carrer, mentre saluda als coneguts que hi passem i que si coincideix amb mi no deixa de preguntar-me: “I la mare?”. Per afegir:  “gaudeix-la ara que encara la tens”.

    Un altre detall que complementa la seva arquitectura és el quarto de reixa, que les dones de la casa igual feien servir aquest espai per seure a conversar, com també la pròpia entrada esmentada quan hi disposaven uns sillonets de jonc  i s’hi asseien, potser perquè tenien més visibilitat per ser l’obertura més gran. La germana de la Maria, la Soletat, era una gran ajuda per aquesta que, junt amb la Rosa i en Josep, es van quedar sense mare quan eren ben jovenetes.

    I  vet aquí que ha arribat el moment en què la festa s’ha acabat i, com ve ser freqüent per la festivitat de Santa Tecla, hem estat amatents a la climatologia que, com no podia ser d’altra manera s’ha mostrat plujosa, tot i que ha ofert una treva que s’ha aprofitat per fer quasi tots els actes que estaven previstos. És quan la festa mostra la cara més entranyable del nostre folklore i les tradicions, si més no hi ha detalls darrera els quals hi ha una petita o gran història. Com són els records d’un Sitges viscut, d’un veïnat molt proper -com en aquest cas- els veïns del carrer Jesús, on el seu exemple fa que, malgrat el creixement de la vila, encara conservi les essències de poble. I això és gràcies a l’avinença i entesa que, encara avui,  es fa palesa entre els veïns de tota la vida que encara queden. I que han tingut en la festivitat del Corpus, una raó que demostra el que són capaços de fer durant tants anys. I que la Rosa ho ha volgut exemplificar amb la confecció d’una petita catifa als peus de Santa Tecla.

   Veïns com el recordat Josep Matas Puig, el pare de la Maria. Persona ponderada i gran testimoni del Sitges d’antany, el que ell havia viscut, o el que visionava repassant el gran nombre de fotografies i postals antigues que col·leccionava. Així doncs, la presència de la imatge de Santa Tecla en aquesta casa tan de poble, ens ha servit per recordar als seus estadants, a l’avi Matas, a les seves filles, al Joan Hernández Nortes, pare de la Rosa,. I també al germà de la Maria, en Josep Matas Morros, junt amb la seva esposa la Montserrat Martin, pares del meu gran amic, el recordat  Josep Matas i Martín, que vivien al carrer Sant Bonaventura, on en els baixos de la seva casa l’altre avi d’en Josep i en Joan, el senyor Martin, en un raconet, hi tenia el seu taller de tallador. Aquests dies el susdit carrer assolia un gran protagonisme quan,  en els cellers que hi havia, hi arribaven els carros amb les portadores plenes de raïm. Perquè, a més de la festa que ens ha tingut entretinguts, és temps de verema.

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de setembre del 2024)