Potser encara trobaríem alguna persona de Sitges que faci servir la denominació de l’Ensanxe per a referir-se al barri que va sorgir desprès d’haver-se urbanitzat els terrenys a l’entorn de la Bassa Rodona. Els carrers que s’hi van traçar, de primer se’ls hi va posar un nom i algun d’ells, al llarg dels anys, han estat rebatejats. En ells s’hi van construir cases i els seus estadants gaudien del silenci i la tranquil·litat que imperava en aquest indret.
Pescadors, gent de la pagesia, sabaters... s’hi van aposentar i entre ells una parella que buscava aixopluc, s’hi va fer construir una casa. Ell era capità de la marina mercant i ella seria la bibliotecària amb més trajectòria al front de la Biblioteca Santiago Rusiñol. I mentre en David navegava al comandament d’un petroler, la Lolita com podia -no hi havia els mitjans actuals- li feia arribar notícies de com avançaven les obres de la casa nova, que construïa el mestre d’obres l’Antonet Parés. Fins que hi van anar a viure i junts van formar una família nombrosa.
En les absències de l’espòs, la major part del temps embarcat, la Lola portava el timó de la casa, fins que el retrobament es convertia en una festa. El pare havia tornat i a l’entorn de la llar de foc, amb espaiades pipades a la pipa, els hi explicava els detalls del full de ruta d’un navegant. O durant els sopars a la fresca, en el pati de la casa, amb l’única presència aliena a la família que era la lluna, tot i que a en David li era molt familiar. Un petit jardí molt integrat al tarannà de la gent de la casa.
A aquesta casa se li van afegir altres, la més propera la de l’Antoni Almirall i la de l’Enriqueta Malivern Almiñana. A la d’en David i la Lolita, el pare Jou els hi va esculpir en la pedra una imatge d’un veler, que van col·locar a damunt de la porta de l’entrada.
Com també eren els seus veïns la família del Sr. Gaspar Virella Termes, germà de la Sra. Adela Virella Termes, casada amb el sabater Isidre Pañella Comas. Curiosament, en la mateixa vorera hi va anar a viure el fill del paleta que els hi va construir la casa a en David i la Lolita, en Josep Parés i l’Angelina Corretger, els quals davant de la del número 21 hi van obrir l’Hotel Sant Joan. I allà mateix, cantonada amb la plaça de l’Industria hi tenia la casa en Josep Milà Pascual, més popularment conegut per en Taió, que era pagès. Pràcticament a l’altre costat hi vivien dos pescadors, en Josep Rovira, l’Avorrit i en Sebastià Arnan López, el dimoni vermell. Pagesia i pesca. El pescadors amb la seves barques i el veí amb un petroler, la diferencia era ostensible, si més no hi havia moments en què compartien el mateix mar.
A la casa d’en David Jou Andreu i la Lolita Mirabent Muntané hi van néixer bona part dels fills i tots junts s’hi van fer grans, fins que la primera que va marxar va ser la Lolita, deixant un gran buit. Van quedar en David i en Pere sols, tanmateix no ho van deixar d’estar mai, perquè en David, en Lluís i en Xavier, amb les seves respectives esposes, uns o altres, els visitaven cada dia, mentre que el seu pare els sorprenia explicant vivències d’una capità de vaixell, així com del seus Sitges del qual tantes coses sabia, com també de la nostra gent que anaven i venien de Cuba.
En aquesta casa del carrer Joan Tarrida 21, l’altre dia, els dos Davids, pare i fill, contemplaven amb el llum apagat de l’habitació, per veure-ho millor, la bonica i resplendent imatge de la lluna en mig d’un cel clar. El pare li comentava al fill, les moltes vegades que havia estat testimoni de la seva grandiositat, quan hom es troba sol, amb la resta de la tripulació, en mig de la immensitat del mar, mentre el vaixell avançava, projectant la seva ombra damunt la llum que irradiava la seva presencia.
Remarcant que la bellesa de tot plegat encara assolia més vistositat quan es trobaven en el Canal de Suez, un indret llavors poc habitat, i ella contribuïa a magnificar un espectacle natural, amb el desert com a gran teló de fons.
La lluna que miraven, era la mateixa que l’havia acompanyat sempre i que, arribat el moment, ell no va voler perdre’s l’oportunitat d’acomiadar-se’n .
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de setembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada