ELS ACOMODADORS DE CINEMA

        Caminar entre la foscor és una mica complicat, sobretot si passar de la claror a la fosca es produeix de manera sobtada, perquè la vista tarda una mica a adaptar-s’hi. Poques vegades es produeixen aquests canvis tan sobtats, a no ser que anem al cinema. Tot i que el més normal és entrar a la sala quan encara no ha començat la pel·lícula, cosa que permet poder escollir el seient que més s’adapta la teva preferència. I si arribaves quan la sala ja es trobava a les fosques, l’acomodador tenia la gentilesa d’acompanyar-te a la butaca, mentre que el curt recorregut, amb la lot enfocada cap els teus peus permetia que aquell punt de llum et facilités poder avançar.  El més molest per a la gent que ja estava asseguda, era quan l’acomodador il·luminava tot el recorregut fins que l’espectador s’asseia en el lloc que l’empleat li assignava. 

    Altra cosa és quan les entrades estan enumerades dintre de la fila que li pertoca, pel guia és el més fàcil, buscar la fila i indicar el seient que li pertoca. Aquest sistema on es fa servir més és en representacions teatrals i altres espectacles, on la afluència de públic és important. Dissortadament ja fa molt temps que al cinema, llevat excepcions, la numeració dels seients han deixat de ser un detall a complir per part dels assistents. Els cinemes locals no s’omplen tan com en els de les grans ciutats, on sí que aquest ordre es segueix complint.

    En moments de màxima afluència podia ser difícil trobar lliure a un acomodador que, tot i passar via en la seva comesa d’acompanyant, moltes vegades la feina se’ls hi acumulava i havia cua per a requerir els seus serveis. Però el que són les coses, quan estàs immers en la foscor arriba un punt que la vista s’acostuma a aquesta i et permet distingir amb més facilitat i potser ja no et cal que t’acompanyin, ets auto suficient de poder moure’t entre aquesta.

     Aquest servei d’acompanyament  ha estat sempre gratuït, si més no hi havia per costum donar una propina a l’acomodador. Un detall que s’endevinava  només observant la projecció de la llum, si aquesta durava fins que l’acompanyat estava assegut podia indicar que hi havia hagut propina, s’hi s’apagava de seguida l’acompanyament no havia tingut recompensa.

    Tanmateix la feina dels acomodadors tenia els dies comptats, no es sabia del cert però s’intuïa, perquè a partir de que va començar a implantar-se la televisió, la gent va espaiar les anades als cinemes.  Si més no les estadístiques, curiosament, es tornen a centrar en els pobles, on molts han acabat tancant les sales de cinema que hi havia. No podem generalitzar perquè en les capitals la gent ha continuat anant-hi. Fins el punt que no anem al cine aquí, però quan viatgem ens agafen les ganes d’anar-hi. I aquest mateix pensament el tenen molta gent. Que a part de la novetat de la pel·lícula, agrada freqüentar un sala que atrau als espectadors per la posada en escena d’una presentació exterior que convida a entrar-hi. Amb unes butaques comodíssimes, cansats de caminar, a les fosques, si la pel·lícula no t’enganxa des de bon començament, el que pot passar és que quedis adormit. Una situació a la qual l’acomodador  no s’interposa a no ser que els roncs desbaratin l’atenció de la resta d’espectadors, que també es dona el cas.

      Acaba de començar una nova edició ( la57à) del Festival Internacional de Cinema  Fantàstic de Catalunya, pel camí s’ha perdut l’afegitó de terror i el nom de Sitges, de totes maneres quasi bé tothom que hi està arrelat saben que el terror hi és present i que Sitges és el bressol on va néixer el Festival.

   El Retiro i el Prado van ser les dues sales de  cinema on va començar tot, amb els acomodadors de les respectives societats i també  no ens oblidem d’aquells mítics porters, com l’Agustí Capdet Fontfria al Retiro i en Juanito Bartés al Prado. Aquest, estiu hivern, vestia un traje negre. Una indumentària que l’equiparava amb els porters de les millors sales. A l’estiu, quan tenia sota control la porta del jardí, i com el tema anava per ” boleries”  en Juanito es cobria el cap amb un “sombrero andalús“ i afegia un clavell vermell al trau de l’americana. 

    Tornen els acomodadors a les sales del Festival, per què qui ens guiarà millor en la foscor? D’aquesta en sorgirà la sang i el fetge. Quan només fa molt poc que demanàvem foc a la bèstia.  Totalment terrorífics. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'octubre del 2024)