Amèrica es converteix en un somni per a la gent que tendeix a magnificar i voler emmirallar-se en la seva grandesa i en la seva manera de viure. Això potser era més accentuat quant aquell continent enlluernava a la resta dels humans. Han transcorregut els anys i ens hem adonat d’allò que diuen els castellans: “ en todos los sitios se cuecen habas “. Perquè arribem a la conclusió que no n’hi ha per tant. El mateix poble americà, aquells que han perdut o no han tingut mai la sensació de superioritat, reflexionen i troben que a Europa no s’hi hi viu gens malament. Sobretot en segons quins països.
Ja fa uns anys ens ho deia un ciutadà americà als de casa, fent comparacions amb la nostra terra. Elogiava el nostre sistema sanitari, es vanagloriava de la gastronomia, del clima, del poble tan bonic que tenim... Per arribar a la conclusió: “vostès es refereixen a Amèrica com si fos un paradís. Aquesta, “l’Amèrica” que tant idealitzen es troba aquí. Donc viuen molt bé, millor que nosaltres”. Si ho diu un americà...
De totes maneres seguim enlluernats en aspectes que ens atrauen, un d’ells, hi contribueix sentir-ne parlar tant, la ciutat de Nova York. Molts s’escandalitzaran de que hagi apuntat aquesta bulliciosa ciutat, caòtica i amb uns edificis sota els quals les persones queden reduïdes a la mínima expressió, com un referent d’admiració. Precisament per això, per ser tant diferent a moltes altres, diuen els qui hi han estat, que resulta curiós visitar-la, ni quer sigui una vegada a la vida. Altra cosa diferent és haver de viure-hi. Deu ser com tot, quan vas de visita a un lloc, fins i tot a casa aliena, tot sembla molt maco... Perquè no hi estem el suficient temps, com per adonar-nos dels inconvenients.
L’altre dia parlant amb en Joan Yll i Fontanals, el Yll mecànic, amb qui no ens uneix cap lligam familiar però sí una bona amistat, es va referir a un personatge singular: un tal Domingo, parent dels “Tutut” del carrer Sant Sebastià.
M’explicava d’ell que havia anat a Cuba, mogut pels mateixos neguits que va mobilitzar a molta gent a prendre la mateixa decisió. Allà hi va estar el temps que fos, treballant, subsistint i poca cosa més. Fins que va arribar el dia en què va decidir a tornar. En Joan no sabia ni com ni el perquè, que el tal Domingo va anar a parar a Nova York. I per les raons que fossin s’hi va haver d’estar uns dies. Com és d’imaginar a aquell ocasional visitant, el qual només tenia assumit l’exemple de gran ciutat, la de Barcelona, la impressió que li produiria la ciutat novaiorquesa, va ser de sorpresa majúscula.
El va captivar tant que, per sempre més, la va tenir com un referent. L’home cada dia anava a prendre el cafè al Prado i participava de les tertúlies que s’organitzaven amb els companys de taula. I sembla ser que a cada tema que es tractava, li sabia trobar un paral·lelisme amb el que havia vist i viscut a la ciutat americana: “Sí perquè a Nova York...”. I tornem-hi... Fins el punt que als companys els hi va ser fàcil trobar-li el sobrenom, un costum molt arrelat, amb el quals es distingia a la gent del poble que se’l feien mereixedor. Amb el seu ho van tenir clar, ell mateix els hi va servir amb safata: “en Nova York” A América hi havia la genuïna, l’autèntica i a Sitges el representant de la marca.
Fins que un dia, també per motius desconeguts, en Nova YorK, se’n va anar a viure a un lloc distant de la vila. Mentrestant aquí es va produir un fet que va arrelar amb la nostra tradició. En la Festa Major de l’any 1944 es va introduir, en el Programa Oficial, l’entrada de gralles.
Continuant amb la conversa mantinguda amb el Joan, em deia que a la mateixa vigília: el seu pare, en Sebastià Yll i Bàges, ell i l’operari, tenien per costum emblanquinar la façana del taller. I vestits amb les robes de treballar, esquitxades de calç, s’apropaven fins al Cap de la Vila per trobar-se amb els grallers. Allà en total eren, m`ho va recalcar varies vegades, només disset persones, i entre les quals, fins que va poder, no hi faltava en Nova York. Una premonició de que aquesta entrada agafaria embranzida internacional. Que és el mateix que dir, multitudinària.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2022 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada