Hem viscut un mes d’agost que s’assemblava molt als que estàvem acostumats, si ho comparem amb el de l’any passat que va ser molt fluix en quant als turistes que ens van visitar degut a les limitacions que la pandèmia marcava i que aquest any, al no haver tantes restriccions, s’ha vist incrementat el nombre de visitants, la gran majoria provinents dels país i molts també del país veí.
A banda d’aquesta excepcionalitat, des de fa uns anys, els estius no són els que eren. Han esdevingut estranys i una mica atípics en quasi tots els aspectes. Hem deixat pel camí detalls que contribuïen a fer de Sitges una icona internacional. Potser perquè en aquest temps han sortit altres competidors que abans no es promocionaven i per tant eren poc concorreguts
Recordo els estius amb molta més projecció i per les singularitats que es repetien a cada temporada. Ens visitava un turisme de qualitat, els quals (només un detall) es mudaven per baixar a sopar als menjadors dels hotels on s’hostejaven. I molts d’ells es passaven tot el mes de les seves vacances en el mateix establiment hoteler, apartament i fins i tot en casses particulars. El secret estava en què el canvi de moneda els afavoria.
En aquells estius, després de dinar, en Josep Duran, en rayo, comandava el que anomenàvem: la regadora. Passava pels carrers principals i els potents rajolins de l’aigua a pressió sortien dels laterals de la cisterna del camió i els deixava nets i desprenen frescor. Des de la cabina ell controlava la intensitat, reduint-la quan algú passava per la vorera. No feia el mateix la Maria Dolors Arnabat, la planxadora, que vivia a la cantonada del carrer Sant Francesc amb el de Sant Gaudenci i com la regadora passava pel primer i no pel segon carrer, ella treia la seva i regava el tros de que li corresponia, per on no hi passava la regadora oficial. La dona no tenia miraments i des de que començava fins que acabava els rajolins d’aigua anaven des de sobre la vorera de davant de casa seva, a tocar a la seva façana. Ho feia amb tant ímpetu que si passava algú no s’immutava i seguia regant encara que això suposes mullar els peus del vianant. Per la qual cosa havia tingut més d’una enganxada, però pobre de qui anava a parar a la seva boca. Ja està tot dit.
Cada dia, acabats de sortir de les impremtes, el Sr. Jordà i el Sr. Delgado, repartien els programes de mà que anunciaven els balls que es feien a la nit, en Jordà els del Prado i en Delgado els del Retiro, perquè cada dia les dues Societats oferien ball i espectacle.
Al Passeig de la Ribera hi havia uns pintors fixes que plantaven els seus cavallets i no es cansaven de pintar la imatge més representativa del poble, mentre un escampall de la seva obra es repartia per la base de les palmeres. I durant uns quants estius, des de la Fragata fins a l’alçada de l’Avinguda Sofia, per sobre el Passeig, hi transitava un burret carregat de peces de ceràmica que s’insinuaven entre els gruixos de palla que la protegien i quan havien fet unes quantes vegades el trajecte, el seu responsable disposava un petit escampall a terra. Venia a ser la projecció dels costums copiats de terres andaluses i que tot i la distància que ens separa es feien presents a casa nostra.
Això és produïa en uns anys en que el turisme ens posava a tots en el mateix sac, perquè no sabien distingir les autonomies, aquestes es van desmarcar desprès. Per a ells Espanya la relacionaven amb les castanyoles i les panderetes. D’aquí que a casa nostra en aquells anys es van obrir moltes botigues especialitzades en records, les quals oferien el mateix anunciat: “Souvenirs”. I totes venien el mateix: les castanyoles, panderetes, nines amb vestits de farbalans, fins i tot banderilles i simulats caps de toro. Productes que els hi prenien de les mans, com les postals amb imatges de Sitges. Actualment la venda de postals també ha decaigut, perquè la possibilitat de fer una fotografia amb el mòbil i poder enviar-la a l’altra banda del món, s’evita a que la postal arribi a destinació quan ja fa uns dies que has arribat de viatge. En aquells anys les postals s’havien convertit en una obsessió. El vespre quan s’arribava a l’hotel s’havia d’omplir, sí o sí, el contingut de l’espai de darrera de la imatge, posar el segell i deixar-les a la recepció que li donaven curs.
Fos per la raó que fos eren estius alegres, on hi sobresortia la felicitat dels turistes i també dels botiguers, hotelers, bars i restaurants... que cada dia feien bona caixa. Perquè es complia a la perfecció el presagi que diu: “a l’estiu tota cuca viu”. Fins que es va esgotar la gallina dels ous d’or i una altra cuca, aquesta maligna, s’ha encarregat de que la temporada turística no sigui, ni de bon tros, el que era.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de setembre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada