ANAR A FER LA TEMPORADA

  

     La massiva afluència del turisme ha anat  associat amb la necessitat de mà d’obra, per poder atendre aquesta demanda. Que es feia molt més evident  en aquells anys,  que no pas  ara, quan ja hi ha molta gent d’altres indrets establerta permanentment entre nosaltres.

     Dones i homes que venien, de diferents destinacions, en deien, a fer la temporada. Que començava  al juny i acabava  a final de setembre. La gran majoria quasi sempre venien a treballar al mateix  hotel, restaurant, càmping... Alguns dormien en el lloc de la feina i altres es repartien per les cases particulars. Així és donava el cas que a la casa on no hi havia turistes allotjats, hi tenien aquests treballadors de temporada. Tant els primers com els segons, arribaven a establir uns lligams, amb les famílies que els acollien, que es traduïa en una forta amistat.

    Els turistes sempre acostumaven a portar a terme una vida molt activa en el transcurs de la nit, que s’allargava fins a les tantes de la matinada, en les pistes de ball del Retiro, el Prado, ca l’Oliva, al Mònaco, el Sacromonte, la Galera... I moltes de les vegades coincidien amb el cambrer que els servia el dinar i el sopar, la noia que els hi feia l’habitació, o amb el conserge de l’hotel. Aquesta coincidència era acollida amb molta satisfacció per les dues parts. Fins i tot el treballador de l’establiment hoteler potser arribava a ballar amb la filla del matrimoni estranger. Una imatge que captava la màquina fotogràfica d’en Damián, ell i els seus companys, han estat testimonis d’una diversió col·lectiva de la qual en deixaven constància gràfica i fins i tot en treien algun profit quan, per exemple, a ca l’Oliva el fotògraf era convidat a prendre quelcom a la mateixa taula que els turistes. A aquells estrangers els hi feia molta gràcia tenir assegut al seu costat  ni més ni menys que el retratista, ho interpretaven com si talment tinguessin  fotògraf particular.

    Els treballadors que els fotògrafs retrataven, ballant a la pista d’alguna d’aquestes sales de ball, la fotografia l’acostumaven a enviar al “pueblo”  per tal de que els seus compatriotes poguessin veure el bé que s’ho passaven, doncs no tot era treballar. Aquesta assiduïtat als balls de nit d’aquests treballadors vinguts d’arreu i també els d’aquí, mostrava una certa fortalesa física, perquè desprès de tot el dia de treballar, acabada la jornada laboral, es mudaven i anaven a ballar, per consegüent es posaven tard al llit i al cap de poques hores ja es tenien d’aixecar..

    Aquesta alternança amb l’ofici que desenvolupaven en els seus respectius pobles, amb la  que feien aquí quasi mai coincidia, perquè potser allà treballaven de paleta, al camp  i aquí de cambrer o fins i tot de “maitre” que també n’hi havia. Tots portaven a terme la seva feina com uns autèntics professionals, com si tota la vida ho haguessin fet. 

     La família d'en Jaume Canals al carrer Sant Pau regentaven un hotel que s’anunciava amb el mateix nom del santoral  amb el qual s’identifica aquest carrer. Durant molts anys hi venien a fer la temporada dues germanes procedents de l’Aragó, la Paulina Barra i la Gabi Barra que eren ties carnals de la que seria la meva  muller, la Carme. El tracte familiar que dispensava la família Canals als seus clients i a les dues treballadores va fer possible aquesta bona relació la qual comentava més amunt. Els clients repetien cada any i les dues germanes també .

    En aquest mateix carrer de Sant Pau hi coincidien unes curiositats. Fent cantonada amb el carrer Parellades hi havia la barberia de l’Eduard Roca, al costat mateix de l’Hotel dels Canals, hi havia la  d’en Miquel Zarrán i un parell de cases més enllà, en un local propietat d’en Jaume Deugràcies, una de les seves filles, la Pilar, va obrir una perruqueria, amb l’afegit que a darrera mateix de l’establiment, el seu marit, en Joan Boix, hi tenia la barberia. Amb el boom del turisme, hi trobem un altre exemple de transformació de molts establiments per adequar-los a la demanda del moment. Així la perruquera i el barber van transformar el local en un restaurant, el Miami. On l’home feia de cambrer, ajudat durant molts anys, per en Francesc Montserrat. Uns anys més tard, en Valentí Mongay, quasi al final del carrer hi va obrir una altra barberia en l’altell del local i en els baixos la seva muller venia articles de platja. Quan es van retirar els seus fills hi han establert  també un restaurant.

    Degut a les circumstàncies, les temporades turístiques no són el que eren i per tant, anar a fer la temporada ja no mobilitza. En una època en què el carrer Sant Pau era un carrer de molta pèl. Fins que tots els  barbers es van retirar o van canviar d’ofici, decantant-se per la restauració. I és aquí on no queda massa bé que el client es trobi un pèl a dintre la sopa.  El que són les coses.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juliol del 2021 )