Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de maig 2020

FRED A DINTRE I UN MAPAMUNDI A FORA

   D’entre els molts invents que han contribuït a fer més còmode la vida de les persones, jo n’escolliria dos: la nevera elèctrica i la rentadora. Unes màquines a les quals les va haver de precedir l’arribada de l’electricitat. En quant  a la rentadora,  aquesta ha alleugerit la feina d’haver de rentar la roba a mà, en aquells safareigs de ciment que tenien en totes les cases. Aquí a Sitges n’eren uns especialistes, en la fabricació, la família Martí i en Soler, el  popular “Tet”. Parlem , però, de quan l’aigua corrent també havia arribat a les cases. Perquè, abans, la gent havia d’anar  a buscar-la a les fonts,  a rentar-la als rius o als safareigs públics. Alguns d’aquests encara es conserven i el pas dels anys els han convertit en una mena de monument, dipositaris de les historietes recreades en la vida quotidiana de les famílies.
      La nevera també ha passat per les concebudes transformacions. De primer la gent guardava els aliments en una mena de moble, “el fresquer”, que es trobava penjat en el lloc més fresc de la casa i que anava protegit per una tela mosquitera en els portes i els costats, per tal de que l’interior fos ventilat i no s’hi poguessin colar insectes. I com que quasi totes les cases tenien pou o cisterna, a  l’estiu, s’arriava, a les seves interioritats, una galleda amb la gasosa, el vi i el meló, la síndria. D’aquesta manera, a l’hora de dinar, la beguda i els postres estaven relativament frescos. 
    Un altre invent senzill, però prou sofisticat, va ser el gel. De primer la mateixa gent el posaven en unes gibrelles grans de zenc i podien disposar la beguda i altres complements que es poguessin mullar, sense necessitat d’arriar la galleda a la recerca de la frescor del pou.  El gel aquí a la vila el fabricaven a la fàbrica que hi havia al carrer Espalter i que era propietat de la família Termes, de la qual n’era el gerent el Sr. Francesc Carreró Daura. I en va ser l’encarregat en Ramón López a qui ajudava el seu fill Josep el qual, per  sempre més  se’l va conèixer per en “Pepe del gel”. 
    De Barcelona va venir el Sr. Joan Pujadó Vilaseca, qui  es va dedicar a fer neveres de gel, en el taller que va disposar en el carrer Major, on desprès hi va haver la drogueria Suburense, de la qual en va ser encarregat l’Antoni Reverter i l’Antonia, la seva muller.
   Les neveres que fabricava el Sr. Pujadó eren de fusta. Amb una porta i un calaix  a sota folrat de zenc, on hi anava a parar l’aigua del desglaç del gel. La porta tenia un gruix una mica considerable, coberta amb dues capes de planxa de zenc, així com  tot l’interior, per tal de preservar la fredor i es tancava amb tancament especial, amb el qual quedava la porta molt hermètica.
    El Sr. Joan va fabricar un bon nombre d’aquestes neveres i tota la seva clientela  estava contenta d’aquest singular i senzill invent. Si més no havien d’anar a comprar molt sovint, sobretot la carn, el peix i altres productes frescos que tenien una caducitat, com aquell que diu, d’avui per demà.
      A les cases senyorials, els senyors de la colònia, es pot dir que van ser els primers a tenir neveres elèctriques, per admiració de tothom. El seu cost no estava a disposició de totes les economies i no només això, l’altre factor important era el consum. Endollades a la corrent, la rodeta del comptador girava de manera desenfrenada. Fins que l’invent es va perfeccionar i van poden estabilitzar el susdit delator del consum, convertint-se, junt amb la rentadora, en un dels primers aparells que es van endollar a les cases.
    Les primeres neveres elèctriques tenien molta semblança  a les de fusta que fabricava el Sr. Pujadó, però aquestes amb el congelador a dalt i els prestatges  baix, però ja no calia anar a buscar el gel i tampoc haver d’anar a comprar molt sovint.   
   Fins arribar a dia d’avui, que les neveres semblem un armari de lluna, amb congelador enorme i gran cabuda a la resta. Això són els grans invents de la modernitat, però la ment humana no para de cavil·lar, fins el punt que han trobat la manera de decorar les parts frontals amb petits records,  imantats, que trobem arreu on anem. Que si abans consistien en aquells populars banderins, o la parella de ninets caracteritzats  amb els vestits regionals, ara qualsevol  d’aquests imants són un original record d’un indret. I quin millor lloc per a mantenir-los actuals, que a les portes de la frescor. Així quan anem a buscar un coliflor, se’ns apareix un suggestiu  mapamundi que ens transporta a diferents racons del món. On passejàvem senyoriu i bones maneres. I sempre penso: aquesta gent  ens haurien de veure els dies de cada dia, en el nostre  àmbit. 
   Si més no, sortós qui a la porta del frigorífic  ja quasi bé no li queda  espai per a cap  imant més. Que l’interior estigui més o menys ben assortit, la fredor serà la mateixa i no és veu. El que  té més atractiu és la panoràmica viatgera de l’exterior. On es reflecteix el que diuen els castellans: “Que me quiten lo bailao”. 


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2020 )



   
     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez