La tardor
sitgetana s’ha caracteritzat per atendre les tasques de la verema. Sobretot en
una època en què molts cellers estaven ubicats
en el centre del poble, aquest detall
feia que el carros tirats per cavalls i carregats de portadores, anessin i
vinguessin de les vinyes que s’estenien una mica més enllà del taller mecànic de can Perico.
L’obertura
d’aquells cellers encuriosia a tothom, però d’una manera més especial als més
joves, els quals ens manteníem a la porta, mentre seguíem, sense perdre detall,
el procés de trepitjar el raïm, Els trepitjadors anaven descalços, amb els
pantalons arremangats, amb la faixa negra cenyida a la cintura i s’agafaven a l’extrem d’una corda,
que penjava del sostre, per tal de no caure si relliscaven. El suc que deixava
anar el raïm anava a parar al cup. Quan tot era trepitjat, o premsat, el celler restava tancat i començava el procés
de fermentació. El pas previ per convertir-se en vi. Per les vigílies de Tot
Sants, es trasbalsava a les botes. I d’aquí al porró de cada casa.
Mentre
s’esperava l’anunci que el vi novell ja estava disponible, molts es dedicaven a anar a caçar al parany. Un
costum que amb el pas del temps s’ha considerat una mala pràctica, doncs una
gran quantitat d’ocelles hi quedaven atrapats.
Durant el mes
d’octubre passaven aquestes coses perquè era temps de caça. Les peces més
preuades eren les perdius, les llbres i els pobres ocellets. Un altre
complement de tot plegat han estat els rovellons, així mentre uns anaven a
caçar, altres sortien a la muntanya a fer rovellons. Existia una data en què aquesta sortida es massificava, era el
25 d’octubre, Sant Crispí, patró dels sabaters. Dia que els treballadors de les
fàbriques i tallers feien festa i aprofitaven per sortir a la muntanya. Amb
tanta gent que freqüentava l’entorn de la Plana Novella, faltaven rovellons. N’hi
havia de ben matiners que, quan el dia naixia, ells ja estaven arribant l lloc per a ser els primers en
posar-se a buscar. D’aquesta manera quan hi arribava el gruix de buscadors, es
pot dir que ja tornaven amb els cistells plens, actitud que feia dentetes a als
qui havien preferit fer una mica el ronsa al llit.
Totes aquestes
jornades festives acostumaven acabar al cinema, els aficionats al futbol,
dinaven i anaven a peu fins el camp d’Aiguadolç. Uns hi altres coincidien
després al ball de tarda. Com podem
apreciar els diumenges eren ben
aprofitats.
De cinemes, una altra curiositat, n’hi havia tres:
Prado, Retiro i Rialto. I es pot dir que tots omplien. Un detall que revesteix
molta curiositat, és que les sessions començaven quan encara no eren les quatre
de la tarda, el que significa que s’havia de dinar aviat per tal de que abans
de marxar la cuina tenia de quedar neta
i recollida. Tothom sabia que la prèvia de les
sessions era el “No-do” i tot seguit es projectaven dues pel·lícules; la
primera en dèiem la dolenta i la segona era la bona. Un criteri equivocat,
perquè moltes vegades agradava més la que no creava gaires expectatives i en
canvi la que es considerava superior, no satisfeia gaire. Com que el temps no
donava per més, coincidia que el reportatge de inauguracions i els flaixos de
societat, ja havia començat, aleshores s’esqueia la complicitat de l’acomodador,
que amb una alot t’acompanyava a la fila i il·luminava la butaca fins que feies l’acció
de seure. Actualment els cinemes han reduït costos i a la sala només hi ha
l’encarregat de vendre les entrades i el porter. Amb la llum que desprèn la
pantalla, es considera que n’hi ha prou
per a que t’aposentis en el lloc que prefereixis.
Des de fa 52
edicions, el Cinema Fantàstic, té una cita amb la tardor sitgetana. El certamen
ha aconseguit un prestigi internacional. On a més d’artistes convidats, venen
espectadors de tot arreu. Des d’ahir que es va fer la inauguració, amb una
posada en escena a l’estil del més reconeguts Festivals, fins el dia 12 que
tindrà lloc la clausura, desfilaran per Sitges cares conegudes de la pantalla, a més d’una gran quantitat d’espectadors,
anònims, que tenen Sitges com un referent de la tardor, per venir a veure pel·lícules, d’aquestes que
sempre hem anomenat de sang i fetge.
Aquest cap de
setmana a la vila, en el transcurs de les hores, coincidiran les sessions de cinema amb la desfilada dels
Zombis. I el proper, a la vigília de la clausura,
començarà la celebració d’una nova edició de la Festa de la Verema.
Cinema i vi, una combinació molt atractiva.
Dos ingredients
afins a la diversió , que tan bé coneix l’amic Josep Pi, reconegut empresari
del món de l’espectacle. Recordo que hi va haver un temps que les dues sales de
cinema, que quedaven, passaven per moments difícils i l’empresa d’en Josep se’n
va fer càrrec i ell va saber trampejar el mal moment Avui podem presumir que
Sitges conserva una cartellera cinematogràfica amb les últimes novetats i les
sales dotades de la més moderna tecnologia. En bona part gràcies a la seva
tenacitat i a la de molts altres aficionats al cinema. En quant la seva relació
amb el vi, cal fer esment que en Josep és de Falset, capital del Priorat, terra
de bons vins.
Com la solera
que avala el Festival de Cinema de Catalunya i la
Festa de la Verema . Dos mons diferents, però que a Sitges celebrem com dos dels esdeveniments puntuals
de la
nostra tardor. Quan sembla que l’estiu encara no li dona pas.
Que la sang no
surti de la pantalla, que sigui el vi el qui esquitxi el paladar. I per nosaltres, més que una
esquitxada, que s’assembli més al gest d’ aquell que es va amorrar a l’aixeta de la
bota i després no la podia tancar, mentre repetia: “ai! xateta prou”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada