Aquesta frase exemplifica un
detall lingüístic, amb el qual apareix la mateixa paraula amb dos significats
diferents; la porta com objecte i l’altra
com a verb.
Sota
l’observació professional, sempre he sentit una gran admiració per les portes
de gran format: les de les esglésies, edificis rellevants. I de més primitives,
com la dels castells. La meva admiració rau en quant la seva construcció,
atenent que en l’època en què es van fer no hi havia les màquines i el treball
s’havia de fer manualment. I un cop
acabades venia la feina d’ajustar-les en
el lloc. Per les seves mesures i
pes, per moure-les, només qui les
traginaven sabien de l’esforç que requeria.
Centrant-nos
amb la porta com a tancament de la llar, de la cosa més simple hem passat a les
més sofisticades, a proba de tot. Un aspecte que ha anat evolucionant segons
l’època que ha tocat viure. Molt simples, de primer. Que amb una bufada
s’obrien, però que guardaven relació amb la confiança que la gent tenia. Així. més per
seguretat, les tancaven per preservar la
intimitat de la llar. Doncs es passaven
la major part de del temps obertes, o amb la clau posada al pany. I en especial a l’estiu, quan el tancament era una simple cortina de
tires que van evolucionar de la roba a la ràfia, i al plàstic... i prevenien
que poguessin entrar les mosques.
Un detall que
fa relació a l’edat, quan als vailets ens posaven pantalons llargs, era sinònim
de canviar d’estatus; de nen a mig home, pel que feia a l’edat, El canvi de
camal curt a llarg, acostumava anar acompanyat d’una altra referent, et donaven
la clau de casa. Aquest costum s’assimilava a una responsabilitat, la que adquiria
el jove i a la confiança que et mostraven els pares, que consideraven que ja
erets prou responsable com per saber
guardar bé, i amb responsabilitat, la clau.
A quest
lliurament de les claus, en deien portar la clau i el duro. Tot això anava associat
a aquest pas de nen a aprenent d’home. I això també implicava que la clau anés
acompanyada d’uns quants dinarets, no masses, per gastar-los davant un
imprevist, sempre amb moderació. No hi havia més, perquè moderat també era el
import que ballava dintre la butxaca junt amb la clau.
Els pintors
tenien una tècnica que d’una porta simple la convertien amb una que, per les
aigües, semblava una porta de categoria. Aquesta imitació de les betes de la
fusta l’aconseguien amb una formula on barrejaven cervesa amb terres de color,
imitant al melis. El resultat era prou
satisfactori.
Aquí a
la vila hi ha un conjunt de portes espectaculars, les més boniques les trobem
en les cases dels Americanos. Una
d’elles és a la casa Barrabeig, on les
talles de la fusta les va fer el meu besavi que era escultor tallista. Són
portes grans, fetes amb bona fusta, com ho demostra que els pas del anys no les
ha malmès. De grans dimensions són també
les de l’església parroquial i les ermites. Com trobo un encert que les
portes de l’Ajuntament siguin unes portentoses reixes de ferro, que deixen
guaitar al seu interior. Si fossin de fusta com ho són en altres llocs, el
conjunt de totes les obertures quedaria com a molt grotesc i la mainada trobaria a faltar
que, en vigílies que surten els gegants i les feres fogueres, poder veure als seus ídols encara que la casa
de la Vila estigui tancada.
Desprès es van
posar de moda les portes giratòries, és de suposar que només ho poden
interpretar en la utilitat dels susdits
tancaments, sense entrar en altres detalls aliens al tema. Recordo que la
primera que van posar va ser a l’entrada del cafè del Retiro. Es va convertir
en una novetat, sobretot pels més joves que només hi donàvem voltes sense
trobar el moment per entrar o sortir del cafè.
La simplicitat
de les portes anaven en consonància amb els panys. Fins el punt que un pany d’aquells
i res era el mateix. Ho van anar perfeccionant els serrallers, els quals
aconsellaven els panys de gorges, ells mateixos en sabien canviar la combinació
i reemplaçar-la si se’n trancava una. Qui n’era un expert era en Francesc
Conesa Otón que va aprendre l’ofici a can Fontanals. També els serrallers Tutusaus,
Vergés i la família Cenzano, els panys n’era una de les seves especialitats. Que
quan calia et feien una clau artística.
Amb tot, els
lladregots, van començar a rebentar portes i panys i hem hagut de reforçar al màxim la porta
d’entrada; blindades i amb uns panys que només disposaven els bancs. Canviant les
interior per altres de més decoratives.
I com es
feia abans, hem tornat a les portes
obertes. Aquesta vegada majoritàriament en homenatge a l’art, per tal de que tothom tingui l’oportunitat d’entrar a un
museu, o lloc d’interès, sense haver de pagar entrada .Aquest obertura està
sotmesa a unes dates concretes. No fa gaire, durant la campanya de les
eleccions municipals, hi havia propostes per fer possible que la gent de Sitges
pogués accedir als nostres museus sense haver de passar per caixa. De ben segur
que Santiago Rusiñol estaria content. De fet ja era així, tanmateix no sé si degut a la tant pregonada
globalització, els criteris van canviar i si vols passar de la porta del Cau, paga
que és gata. Excepte el primer dimecres de mes que les portes són obertes per a
tothom.
La setmana
passada es va inaugurar una bonica i interessant exposició de portes, pintades
per 28 artistes, entre locals i de fora, de
la qual n’és comissari en Lluís Barbadillo. D’avui per demà, la porta
per preservar las interioritats, s’ha convertit en una obra d’art, d’una
originalitat exquisida. Unes portes que et permeten accedir a l’estil de cada
artista.
A les
portes que s’exposen al Miramar, no els hi calen les claus, són
obertes a l’admiració de tothom.
J.Y.M.( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de setembre del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada