LES CARAMELLES I LA SEVA GENT

    Pels qui col·laborem en el setmanari el temps el marca el tancament de l’edició i també el fet de sortir en divendres enlloc de fer-ho el dissabte que havia estat el seu dia. I avui s’avança a Dijous Sant. D’aquí que  potser tocaria continuar  parlant de la Setmana Santa, doncs massa aviat per escriure de les Caramelles. Si més no els seus cants, que  s’han anat perfilant durant la Quaresma.

   En aquests dies, previs a la sortida, durant els assaigs generals, era quan les excentricitats de cantaires, músics i potser amb aportacions de les sublimitats dels mestres, es demanava  un rigor interpretatiu, una certa perfecció, enmig de tots els egos.  Ja sigui de popularitat dels personatges que integraven les colles, que molts n’anaven ben assortits,com  altres que es tenien cregut que la seva veu era privilegiada. Ho completava  les exigències dels directors.

    En el cas del mestre Gabriel Pallarés del qual, ja en anteriors ocasions  n’he apuntat algunes  d’aquestes singularitats, estava sempre obstinat per la  perfecció. Una vegada a la pista del jardí, amb la colla formada al complert, en un dels tants talls que manava fer, es dirigeix a un dels cantants que tenia dificultats en quant a la parla, tot i que el xicot hi posava molta voluntat i sobretot afició. Li mana al cap de colla  que li tornin els diners que havia pagat pel ressopó, com és costum, i  que  se’n podia anar  a casa seva. Difícil papereta pels responsables de la colla, els quals intenten que el mestre deposi la seva actitud, per considerar-la molt delicada i poc ètica. Si més noel director es manté amb aquella determinació que sovint emprava amb el convenciment que era la més  efectiva: “Res,ja ho he dit, o ell o jo” . Un dels tants exemples d’unes exigències que el convertien en una persona que donava la sensació que no coneixia ni amics ni parents, quan es tractava de posar en solfa la música que havia compost per a la colla de caramelles del Retiro. Tractat fora del pentagrama era un gran desconegut, perquè aquella seriositat que mostrava amagava un sentit del humor sensacional.

     Cantaires i músics que han compartit cantúries i també han mostrat les seves maneres d’ésser. En una època en què la popularitat de determinats personatges contribuïen a que la Pasqua , a més de tot el seus significat, i també dels cants que ens ocupen, s’hi alternessin unes excentricitats que eren per sucar-hi pa. Els pas del temps s’ha emportat molts d’aquests protagonistes i sembla estrany, però hem entrat en una crisis de popularitat que ens ha instal·lat  en una normalitat avorrida, o no,  perquè aquella gent aportaven a la vida una dosis ben manifesta d’ironia.

   Arribades les colles a l’Ajuntament, les esperaven  les veïnes de l’entorn. Elles eren, després de l’Ajuntament, la segona institució d’aquell indret.  La primera en ocupar un lloc preferent, per proximitat, era la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de l’ajuntament, a ella només li calia sortir de  la porteria per escoltar les cantades.  Desprès de la casa de la vila, es cantava a davant de la rectoria. El lloc era ideal per acollir les veus timbrades i el so dels instruments. Amb el rector i el vicari a la finestra principal i en l’altra hi treia el cap l’Amparo que era la majordona del senyor Rector. Ara que en parlo, la institució de les majordones també ha passat a millor vida. Algunes eren familiars directes del sacerdot que tenien cura d’anar a comprar, preparar les menjades i tenir la rectoria neta i ordenada. L’Amparo era una dona de caràcter, el que se’n deia  “de armas tomar”. Tot i que l’únic armament  que podia servir per matar algun ratolí era l’escombra.  

   Al costat del monument al Dr. Robert hi havia la casa que habitava la Josefa, de can “Pepus”, la muller d’en Pepito, home de gorra i pipa. Ella, a l’haver nascut a Cuba, portava a dintre el remor d’unes melodies molt properes a aquells cants. En un altre pis, de la mateixa casa, hi vivia la mare i de Lanau, la Pilar Arizpeleta que s’encarregava de cobrar la cadira a l’església, quan per seure s’havia de satisfer  un petit impost, que no tenia res a veure amb el donatiu que hom pogués dipositar quan passaven la safata. L’ajudava, i va quedar de sagristà, el seu fill Virgili Lanau, germà d’en Paco i de les dues noies,  la Fina i la Pilar. Totes les dones d’aquella casa sortien als balcons. Com  era  el cas de la Mercè de can Pans i la senyora Consuelo que venia roba.

     Davant per davant de l’ajuntament hi viu la Pili Queralt, coneguda també per  la Pili de can Badia. Ella, junt amb la Maria Rosa Balcells, són de les poques senyores que queden en el indret que han estat testimonis de moltes cantades de Caramelles. Sobre de ca la Pili  sortia al balcó  l’Antonieta gitana. I en l’últim pis de la mateixa casa, la Montserrat Ferré. Més enllà les escoltava  la Sra. Adela Virella que havia escrit alguna lletra per la colla del Patronat i la seva jove la Maria Rosa Balcells, muller del mestre caramellaire Jordi Panyella. I la Vinyet Planas que ja ensumava olor de pólvora.  També la Carmeta de can Quildo, amb la seva jove l’Annita que tenien el privilegi d’escoltar les caramelles envoltades del flaire dels muflons  i de les mones que s’escapava de l’obrador de la pastisseria.  Mentre la  Tomasa havia de tenir controlats  els gats per a que, les seves corredisses, no interferissin  en les cantades.

   Sortosament la tradició de les Caramelles té continuïtat gràcies a les noves generacions que s’hi han implicat,  malgrat que aquelles sitgetanes que vivien a prop i eren les primeres en prendre possessió, ens han anat deixant entre cantada i cantada.

   Per quan s’escaigui, només em queda desitjar,  Bona Pasqua!

                                                                  J. Y. M.