Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de març 2020

HI HA VIDA DESPRÈS DEL CARNAVAL


Les festes es converteixen en un referent que condiciona les agendes. Per exemple, quan s’apropen les festes Nadal,  si s’escau tractar algun que altre tema, acostumem  dir: “això  ho parlarem desprès de festes”. El mateix passa amb el carnaval: “ja ho farem passat carnaval” . o quan s’apropa Setmana Santa: “recorda-m’ho passat Setmana Santa” . I amb això arribem a vigílies de Festa Major: “deixem-ho per passat la Festa Major...”.
   Perquè considerem que la vida quotidiana, a la més mínima, queda trasbalsada, s’obra un parèntesis on quasi tot queda aparcat. Com si la vida fugis de la rutina i amb ella s’emportés planificacions que en aquell moment no tenen continuïtat fins que no es reprengui, altra vegada, la “normalitat”.
   Hem pogut observar, no ara, sinó que fa anys, com el carnaval transforma la quotidianitat de la rutina diària, amb una excepció tan marcada que sembla com si tot s’acabés amb aquests dies de festa continuada. Els preparatius són molts, ho sap bé en Ramon Artigas i la comissió que presideix, perquè aquest any han estat també molts els actes programats. Si no estic mal fixat, jo diria que més que mai.
   Tanmateix no ens hem adonat, o al menys a mi em fa l’afecte, que pel camí hem perdut un element molt influent en aquests dies de Carnestoltes,  com era el ball. I els hi faré  una reflexió  que resulta curiosa. Durant els anys que, per la raons que tots coneixem, van estar “prohibit” el carnaval al carrer, la festa transcorria dintre les intimitats de les Societats sitgetanes, i aquesta consistia en uns lluïts balls. I aquest detall musical  no només es produïa a la nostra vila, sinó que en la majoria de pobles. On el ball era el protagonista principal. Tornant a casa, aquests balls  van omplir les sales del Retiro i el Prado, on les disfresses  de “fardo”, desprès de tombar pels carrers, entraven als locals.
   Quan, per les circumstàncies també per tots conegudes, el carnaval va tornar al carrer, els balls començaven quan les colles de cada societat, participants en les rues, tornaven al saló teatre. Si més no a cada any que passava s’hi arribava més tard. Aquesta va ser l’excusa perfecte per anar rebaixant la qualitat dels grups musicals que havien d’amenitzar el ball. Fins que es va acabar per suprimir la música en directe i es va substituir per música de “disco”.
  Fins llavors  havia estat una tònica, contractar a les millors orquestres del moment. Amb tot, però, encara va prevaldre una cita d’obligat compliment, com era els balls que organitzaven, tant una societat com l’altra, en la nit del dilluns de carnaval. Des de feia un bon nombre   d’anys, amb un sopar a l’americana al Prado i un lunch, popularment conegut com el “panaché” al Retiro. Uns balls on la gent que hi assistia es mudava i duraven fins ben entrada la matinada. Per aquelles nombroses parelles de balladors, aquest ball del dilluns, era tan esperat  que, molt probable que s’hagués originat un “dalta baix”  si s’hagués eliminat del programa.
  La participació de les millors orquestres del moment, li conferien una categoria que era corresposta pel bon nombre de parelles que omplien la pista de les dues societats. El seu ressò era esperat l’endemà, quan els qui hi van assistir  ho explicaven als que s’havien quedat a casa. De la mateixa manera que era molt comentada la participació d’aquells socis que pujaven als pisos superiors i llençaven sacs sencers de paperets, una confrontació que assolia  caire de combativitat, a veure qui en llençava més.
   I encara hi confluïa una altra singularitat. Com tots aquests balls acostumaven allargar-se fins que quasi bé es començava a fer de dia,  sense estar reglamentat en el calendari festiu, els tallers del poble van optar per declarar, a petició dels treballadors, el dimecres de cendra festiu. Per tal de poder dormir fins que el cor els deia prou, i amb el temps suficient per poder preparar la xatonada de la vesprada.
   Que hagin sortit de la programació aquests balls, jo només li trobo una explicació. Que aquelles parelles ja no la ballen amb tant entusiasme i els més joves no estan per aquestes ballarugues  tan formals. No s’entén d’altra manera.
    El carnaval d’avui es mou amb altres ritmes i les preferències també són altres. La que fa possible una participació multitudinària. A la qual, aquest any, ha acompanyat un bon temps i unes temperatures altes, poc habituals per aquesta festa.  I moltes sorpreses, una que ens ha apropat als vincles que hem tingut amb Cuba. Fins el punt que s’emblava que ens hi trobéssim i, fins i tot, nosaltres també parlàvem amb accent cubà. Que, sense desmerèixer la participació del Carnestoltes i el seu seguici, hem de reconèixer que estar a Cuba, sense ser-hi, ens ha agradat la seva excel·lent disposició i la nostra integració.
    I per arrodonir-ho, la reaparició del mític “Mazinger Z”. Que ens ha transportat al 1979, per tant al carnaval de fa 40 anys. Que com deia l’Eva Martin, en la seva impecable retransmissió de la rua de la disbauxa, quan el van cremar, en aquell enterro del dimecres de cendra, la mainada va plorar.  
   Hem sobreviscut a un altre carnaval, hi torna  haver vida encabida en la que podem anomenar, si no fos perquè...  normalitat . Ja hem tornat a la rutina i ja podem tornar a parlar de tot allò que vam aparcar fins passat el carnaval, abans no vinguin unes altres vigílies i es prestin a fer un altra aturada. La mateixa vida ho té això: para, arrenca..... fins que arribarà un moment que, individualment,  ja no arrancarem. Però per llavors, com diu la dita popular  castellana: “que nos quiten lo bailado”  .
                                                                              J. Y. M.
(Article publicat a L'Eco  de Sitges el 1 de març del 2019 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez