Les festes es converteixen en un referent que condiciona
les agendes. Per exemple, quan s’apropen les festes Nadal, si s’escau tractar algun que altre tema,
acostumem dir: “això ho parlarem desprès de
festes”. El mateix passa amb el carnaval: “ja ho farem passat carnaval” . o quan s’apropa Setmana Santa: “recorda-m’ho passat Setmana Santa” . I
amb això arribem a vigílies de Festa Major: “deixem-ho
per passat la Festa Major...”.
Perquè
considerem que la vida quotidiana, a la més mínima, queda trasbalsada, s’obra
un parèntesis on quasi tot queda aparcat. Com si la vida fugis de la rutina i
amb ella s’emportés planificacions que en aquell moment no tenen continuïtat
fins que no es reprengui, altra vegada, la “normalitat”.
Hem pogut
observar, no ara, sinó que fa anys, com el carnaval transforma la quotidianitat
de la rutina diària, amb una excepció tan marcada que sembla com si tot
s’acabés amb aquests dies de festa continuada. Els preparatius són molts, ho
sap bé en Ramon Artigas i la comissió que presideix, perquè aquest any han
estat també molts els actes programats. Si no estic mal fixat, jo diria que més
que mai.
Tanmateix no ens
hem adonat, o al menys a mi em fa l’afecte, que pel camí hem perdut un element
molt influent en aquests dies de Carnestoltes, com era el ball. I els hi faré una reflexió
que resulta curiosa. Durant els anys que, per la raons que tots
coneixem, van estar “prohibit” el carnaval al carrer, la festa transcorria
dintre les intimitats de les Societats sitgetanes, i aquesta consistia en uns
lluïts balls. I aquest detall musical no
només es produïa a la nostra vila, sinó que en la majoria de pobles. On el ball
era el protagonista principal. Tornant a casa, aquests balls van omplir les sales del Retiro i el Prado, on
les disfresses de “fardo”, desprès de
tombar pels carrers, entraven als locals.
Quan, per les
circumstàncies també per tots conegudes, el carnaval va tornar al carrer, els
balls començaven quan les colles de cada societat, participants en les rues,
tornaven al saló teatre. Si més no a cada any que passava s’hi arribava més
tard. Aquesta va ser l’excusa perfecte per anar rebaixant la qualitat dels
grups musicals que havien d’amenitzar el ball. Fins que es va acabar per suprimir
la música en directe i es va substituir per música de “disco”.
Fins llavors havia estat una tònica, contractar a les
millors orquestres del moment. Amb tot, però, encara va prevaldre una cita
d’obligat compliment, com era els balls que organitzaven, tant una societat com
l’altra, en la nit del dilluns de carnaval. Des de feia un bon nombre d’anys,
amb un sopar a l’americana al Prado i un lunch, popularment conegut com el “panaché” al Retiro. Uns balls on la
gent que hi assistia es mudava i duraven fins ben entrada la matinada. Per
aquelles nombroses parelles de balladors, aquest ball del dilluns, era tan
esperat que, molt probable que s’hagués
originat un “dalta baix” si s’hagués
eliminat del programa.
La participació de les millors orquestres del
moment, li conferien una categoria que era corresposta pel bon nombre de
parelles que omplien la pista de les dues societats. El seu ressò era esperat
l’endemà, quan els qui hi van assistir ho explicaven als que s’havien quedat a casa.
De la mateixa manera que era molt comentada la participació d’aquells socis que
pujaven als pisos superiors i llençaven sacs sencers de paperets, una
confrontació que assolia caire de
combativitat, a veure qui en llençava més.
I encara hi
confluïa una altra singularitat. Com tots aquests balls acostumaven allargar-se
fins que quasi bé es començava a fer de dia,
sense estar reglamentat en el calendari festiu, els tallers del poble
van optar per declarar, a petició dels treballadors, el dimecres de cendra
festiu. Per tal de poder dormir fins que el cor els deia prou, i amb el temps
suficient per poder preparar la xatonada de la vesprada.
Que hagin sortit
de la programació aquests balls, jo només li trobo una explicació. Que aquelles
parelles ja no la ballen amb tant entusiasme i els més joves no estan per
aquestes ballarugues tan formals. No
s’entén d’altra manera.
El carnaval
d’avui es mou amb altres ritmes i les preferències també són altres. La que fa
possible una participació multitudinària. A la qual, aquest any, ha acompanyat un
bon temps i unes temperatures altes, poc habituals per aquesta festa. I moltes sorpreses, una que ens ha apropat
als vincles que hem tingut amb Cuba. Fins el punt que s’emblava que ens hi
trobéssim i, fins i tot, nosaltres també parlàvem amb accent cubà. Que, sense
desmerèixer la participació del Carnestoltes i el seu seguici, hem de
reconèixer que estar a Cuba, sense ser-hi, ens ha agradat la seva excel·lent
disposició i la nostra integració.
I per
arrodonir-ho, la reaparició del mític “Mazinger
Z”. Que ens ha transportat al 1979, per tant al carnaval de fa 40 anys. Que
com deia l’Eva Martin, en la seva impecable retransmissió de la rua de la
disbauxa, quan el van cremar, en aquell enterro del dimecres de cendra, la
mainada va plorar.
Hem sobreviscut
a un altre carnaval, hi torna haver vida
encabida en la que podem anomenar, si no fos perquè... normalitat . Ja hem tornat a la rutina i ja
podem tornar a parlar de tot allò que vam aparcar fins passat el carnaval,
abans no vinguin unes altres vigílies i es prestin a fer un altra aturada. La
mateixa vida ho té això: para, arrenca..... fins que arribarà un moment que,
individualment, ja no arrancarem. Però
per llavors, com diu la dita popular
castellana: “que nos quiten lo
bailado” .
J. Y. M.
(Article publicat a L'Eco de Sitges el 1 de març del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada