Caminar s’ha posat de moda, des de que les persones ens hem conscienciat
que l’exercici físic és bo per la salut. Bona mostra del que acabo de dir, ho
podem apreciar en aquest fantàstic passeig que disposem, on a tot hora hi trobem
gent caminant.
Aquesta és la manera més senzilla,
si no ens fa mal cap genoll, de portar a terme les dèries que, tot sovint, ens
assetgen, per tal de que no sigui dit que no hi posem de la nostra part. Una
altra opció ens la facilita el nostre Centre Excursionista.
El passat diumenge, com cada
tardor, va tenir lloc la tradicional Caminada Popular, que organitzen i que permet tornar a caminar pels camins que
porten a indrets que ens són força coneguts. Però canvia molt caminar en
solitari o acompanyat per un nombrós grup, que fa que compartim el plaer de la
caminada i a la ben entesa de converses que
aboquen a una entranyable relació
amical.
Després, durant tot l’any, la
mateixa entitat excursionista va organitzant caminades que van des l’alta
muntanya, al senderisme , fent els
recorreguts que marquen els diferents GR. A una experiència que fa poc han
posat en practica, com són les caminades de caire familiar. Una bona iniciativa
que dona oportunitat a tots els membres de les famílies a sortir a caminar, en
companyia d’altres famílies. Per tant, també apta per a totes les edats.
No fa gaire que un bon caminant,
coneixedor de quasi bé tots els camins del nostre país, ens ha deixat. En Jaume
Coll ha estat un caminant elegant i prudent, que mentre caminava procurava que el camí per on passava
mantingués un manteniment molt
superficial, però suficient per a que els propers caminants al trepitjar-lo el
trobessin força net. Per aquesta
finalitat sempre portava unes tisores a la butxaca i amb elles anava tallant
les petites branques i matolls que sortien al pas.
Una vegada li vaig dedicar un article,
on explicava el gran nombre
caminades que havia fet. I en ell vaig escriure, també, que quan en
Jaume no caminava anava en bicicleta. Casat amb la Carme Vendrell, la mare
d’aquesta era la responsable de la
porteria de la torre del Passeig,
la que fa cantonada amb el carrer que va a directe a l’ermita del Vinyet. En Jaume i la Carme es valien de la bicicleta
per anar i venir de la casona on vivien.
En Jaume, amb el seu posat
seriós, sembla ser que no li va desagradar el que vaig escriure d’ell, si més
no em recriminava que sortir a l’Eco li havia repercutit, m’ho deia amb la
sorna que el caracteritzava, assolir una
certa fama. I d’això es planyia. Perquè, em deia, que des de que era “famós” li
havien pres dues bicicletes, cosa que abans del seu sobrevingut èxit ningú se
les mirava. Jo li seguia el fil i li raonava que, des que va ser protagonista a
les pàgines del setmanari, la gent volia tenir un record seu, i que millor que les bicicletes que feia
servir. És el preu de la fama.
Per contra els artistes no tenen
fama de ser gaire matiners i potser encara menys de ser massa caminants. Més
aviat són gen de bicicleta. Aquí a Sitges en tenim uns bons exemples. En
Francesc Ferret Farreras, més conegut per Bruno, ha estat l’artista de la perfecció.
Meticulós en la seva manera de pintar, també ho era en el vestir. L’elegància
el superava, sempre impecable. Treballava de nit en el seu estudi i a prop del migdia s’aixecava de dormir, es
vestia de ciclista i damunt la bicicleta
arribava fins a la Trinitat. Un trajecte, que si els temps ho permetia feia
cada dia. I allà, assegut a la glorieta, davant la immensitat del mar,
vitaminava la seva sensibilitat
d’artista.
Un altre pintor amant de la
bicicleta, era en Manel Ferrer, que tenia els seu taller, i exposava l’obra, a
l’aire lliure. Al costat de la platja, allà on el Passeig s’eixampla, davant el
Subur. A ell també li agradava vestir-se de ciclista i circular pels camins de
la modernitat.
I el pintor d’Ariño, afincat, des
de fa molts anys en el nostre poble, en Manuel Blesa, el pintor que també cerca
el perfeccionisme en la seva obra pictòrica, en la qual predomina la ceràmica.
Ell ha circulat pels carrers del poble amb bicicleta,
les que anomenem, de dona, per desplaçar-se d’Aiguadolç al seu estudi del
carrer Carreta.
N’hi ha més de ciclistes artistes,
però m’agradaria fer referència a un que
la seva obra és reconeguda internacionalment, en Carles Nadal Farreras. Pintor
postimpressionista , la seva pintura es caracteritzava pel colorit. Durant la
darrera etapa de la seva vida va venir a viure a Sitges, també col·laborava en
aquestes pàgines, i es desplaçava des del sector de Terramar, on vivia, al
poble amb una bicicleta també de dona. La seva frondosa barba li conferia, al
ciclista, un aire d’artista. El que era.
Mentre la gent de Sitges
participava de la Caminada Popular, tenia lloc
a la Vila un seguit d’actes per celebrar el dia l’artista. Jo m’he adherit portant a aquestes
pàgines el record d’uns artistes que preferien la bicicleta. Quasi tots han
pedalejat fins a l’últim revolt. Menys en Manuel Blesa que ara sembla ser que
prefereix anar més a peu que en bicicleta i tocar la guitarra, com ha fet
sempre.
Els artistes són coneguts per les
seves obres i també pels camins que han
recorregut a peu, o en bicicleta. I que
a més de la fama que han assolit, en la seva vesant artística, han estat els
petits detalls el que els han valgut la
popularitat, aquesta que tan agrada compartir a la gent de peu.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada