EL DIA DESPRÉS

   La direcció del setmanari, per tal de poder avançar en la compaginació, em té assignat un límit de temps  per lliurar l’article. Degut a L’excepcionalitat d’aquests dies, amb festes per entremig, el termini s’ha escurçat i m’han demanat si el poden tenir  dilluns millor que  dimarts.  Aquest avançament em limita el poder mencionar detalls que es succeiran a mesura que avanci la programació  per  celebrar la Festa Major.

   Per altra banda les noves tecnologies fan possible, el setmanari no és una excepció, poder incloure informació puntual d’aspectes que han tingut lloc pocs moments  abans del tancament de l’edició. D’aquesta manera l’Eco,  quan aquest dissabte estigui al carrer, portarà informació dels actes festius més transcendentals  que hauran tingut lloc poques hores abans. Perquè com els grans diaris, sempre es reserven un espai per incloure les  notícies d’última hora.

    He explicat tot aquest procés, perquè la nostra Festa Major hi té una certa similitud. El que costa més són els preparatius. Els membres de la Comissió han d’anar lligant caps i aquesta tasca no es feina d’un dia, sinó de mesos. D’aquí que pot semblar descabellat que  per Nadal ja parlin de Festa Major. I és que potser abans ja han tingut de tancar projectes, principalment els de caire musical que, degut als compromisos dels conjunts i orquestres, s’ha de preveure la seva contractació amb molta antelació, doncs l’agost és quan més demanda tenen. Tot i que la nova Comissió,que presideix la Maica Díez, ha estat anomenada el mes  de març, amb poc marge per pensar-s’ho massa. Sortosament la dinàmica i la il·lusió que hi dediquen els seus components, l`haver tingut de  treballar a contrarellotge, no ha estat un impediment.

   Avui, tot i que encara queden molts actes per gaudir, les tan pregonades 36 hores les acabem de superar. És el moment d’abocar les camises suades a la rentadora. Impregnades, a més de la suor, de l’emotivitat que transpira la pell en el transcurs d’unes jornades i uns actes que, tot i la seva antiga  projecció, per a nosaltres no deixen de tenir sempre un renovat interès. Com els dos pregons, el satíric i l’oficial, que obren el actes. El satíric a recer d’aquest entranyable racó del Palau del Rei Moro, seu de l’Agrupació dels balls Populars i a càrrec de la Mercè Garcia. Que, com el seu nom indica,  la sàtira sempre hi va ser present, amb un Mercè genial, que igual cantava que es reia del mort i de qui el vetlla.

   I, el diguem-ne, oficial a càrrec d’en Talino Plana, que va saber transmetre una bona dosis d’humor fi i brillant, mentre parlava de coses serioses i el foc quasi li cremava la cua. Una bona manera de començar una altra festa. La qual, sense adonar-nos, passa ràpid, desprès d’haver-la esperat durant tant temps.

   La ballada final representa el compendi de totes aquestes sensacions  que s’aglutinen en una plaça plena de gent que es resisteix a ser testimonis de la retirada dels gegants.  Com sensacional és l’entrada de la imatge de Sant Bartomeu a l’església.  Moments únics, que ajuden a vitaminar sentiments de festa que han de perdurar fins a la propera. Aquesta vegada aviat, quan d’aquí un mes celebrarem la festa de Santa Tecla.

     El dia després de qualsevol festa major va associat a cert cansament, sobretot pels participants dels balls, i a una mica de nostàlgia que, un cop es van acumulant anys, aquesta sensació es va matisant.  Influeix també que actualment, durant tot l’any i sobretot a l’estiu, conflueixen molts al·licients a quin més suggestiu. La immediatesa amb que la tecnologia ens permet poder treure el cap a qualsevol esdeveniment que passi al món, fa que, com diuen les persones que, per la seva edat han viscut moltes experiències, quan se’ls vol interrompre la seva comoditat, ho raonen dient: “a mi deixeu-me que ja ho tinc tot vist”. Em vinc a referir que no ofereix la mateixa sensació de novetat avui, que tenim tots els avanços disponibles, que en l`època dels nostres avis. Que fins i tot eren capaços, per exemple,  els veïns de Sant Pere de Ribes, de desplaçar-se, caminant o amb el carro, fins  Sitges  per gaudir de la nostra Festa Major. I el mateix succeïa quan els qui la celebraven eren els ribetans. Aquestes ganes de participació, sense cap mena de dubte,  no era altra  que poder sortir de la rutina quotidiana i abraçar-se a les moltes sensacions diferents .

   I això passava aquí i en qualsevol poble de la nostra Geografia. Fins i tot acollir a un familiar a casa era un signe que conferia categoria a la pròpia família. I  depenen  del nombre encara més. Als quals calia afegir als músics que, a l’hora de les menjades, es repartien per les cases.

   Nosaltres tenim la sort de mantenir una Festa Major que ha estat i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui hi  estan molt identificats . I aquests valors s’inculquen a  la mainada des d’una edat molt joveneta. Hi contribueix aquests avanços tecnològics als quals em referia. I és que ben aviat es pot adquirir la gravació  del que ha estat la Festa Major d’enguany. Un valuós document per  la mainada que, tan petits, també ja manen i  la saben molt llarga. Quan, davant les farinetes les refusen una i altra vegada, fins que no els hi projecten al televisió les imatges de la festa. Oli amb un llum, embadalits , obren i tanquen la boca per a satisfacció del pares que el que volen  és que mengin. Vet aquí com  també és un revulsiu de la gana.

   Per contra a altres els hi produeix set, i això és més preocupant. Bevedors els quals, l’aroma del suc no els deixa que els embriagui l’olor de l’alfàbrega, dels nards. Olors que no els hi faran mai mal, ni desbarataran la feina dels responsables i tampoc la bona imatge de tot plegat. Malaguanyada oportunitat, atenent que de cos només se’n té un i de vida també una i prou. En canvi de festes Majors en vindran moltes més.

                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2018)