Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de març 2018

I ELS OCELLS CONTINUEN CANTANT


    







    El dilluns a la nit acabava d’enviar l’article dedicat a les Caramelles per Internet, quan apareix la notícia que en Ramon ens havia deixat. Era un comunicat breu però colpidor. Vaig esperar amb l’esperança que fos una falsa notícia, ningú deia res més; per tant aquell silenci  podia significar que es  tractava d’un malentès. Me’n vaig anar a dormir desitjant que així fos.
     Com cada dia em desperto molt aviat per anar a caminar i de seguit vaig mirar si hi havia més informació al respecte. Malauradament semblava ser que aquell primer comunicat anava agafant fonament, degut a altres informacions que havien anat apareixent. Quan surto al carrer, amb el canvi d’hora, encara és fosc. A prou feines es veu a ningú i a mesura que camines per entre els jardins s’escolten els refilets harmoniosos dels ocells. Els rossinyols anuncien el naixement d’un nou dia. I entre tants records,amb aquest matiner retorn a la quotidianitat, veig a en Ramon assegut darrera el finestral de l’habitació de la quarta planta de l’hospital de Sant Camil. Davant nostre, el paisatge ofereix unes connotacions camperoles que ajuden a asserenar l’esperit. El trobo tranquil en aquest diumenge de Rams. Hi arribo una estona abans que els passessin a buscar per portar-lo al centre hospitalari de Bellvitge on l’havien d’operar. Es mostra molt optimista perquè les persones enteses li han transmès motius per estar-ho. I el seu estat d’ànim es fa encomanadís,  perquè quan vas de visita a un hospital sempre hi entres amb l’ai al cos, doncs no saps la magnitud de tot plegat.
   La relació d’aquests refilets dels ocells amb la visita a l’amic bé a tomb perquè en Ramon alternava el seu optimisme amb apunts de realitat, com quan em deia:” Joan, quan marxem definitivament el món segueix caminant...”. Damunt la tauleta, del costat del llit, hi tenia el últim exemplar de l’Eco i aquest contacte tan directe amb aquells fulls que en el seu dia  el van veure néixer es mantenia en la voluntat de comunicar-me que ningú és imprescindible: “Porto quasi bé quatre setmanes a aquí i l’Eco no ha deixat de sortir al carrer”.
     Una conclusió amb fonament de causa, perquè quan el seu pare ja no va poder estar al front del setmanari ell i el seu germà Josep van agafar el relleu, no exempt de responsabilitat. I així va ser durant uns anys, fins que aquesta feixuga tasca es va convertir quasi en un malson. Aquell dia el 16 de gener del 2014, l’última setmana que l’Eco estava sota la seva direcció i que s’imprimia en la impremta de la casa del carrer Bonaire, en Ramon em va telefonar per si volia assistir a l’entrada en màquina de  la pàgina on sortia el Tomb. Li vaig agrair el detall i en Pau, el seu fill, m’esperava amb la placa a la mà per introduir-la a la màquina. Vaig poder immortalitzar el moment i ell, junt amb en Pepe, cadascú en el seu taulell, anaven plegant els fulls que agafaven del gruixut feix. L’amic era conscient de la transcendència d’aquells moments. Amb l’últim doblec de la portada i contraportada es tancava una etapa històrica de la nissaga dels Soler, faltava poc pels seus cent trenta anys al capdavant del setmanari. En Josep i en Ramon n’eren conscients, però també els amics sabíem que de no haver fet un pensament la continuïtat de l’Eco perillava.
       Desprès van sortir per la porta les màquines i ell va preferir no veure-ho, masses records. Fins que aquestes  es tancaven definitivament per trasllat. En Ramon havia viscut en aquelles interioritats el bategar del poble, amb els col·laboradors que hi anaven a portar els seus articles. Les sitgetanes que hi acudien per a que la seva tia Carme, amb l’ajuda de la Maria, els hi confeccionessin un vestit. I vet aquí que arribats aquests dies, vivia el ressorgir d’una nova i primaveral decoració de la cistella, la qual havia d’engalanar el pal de la colla de Caramelles del Retiro. I entre el soroll de les màquines, el seu pare cantava fragments de la cantada que aquell any interpretava la colla, moltes vegades amb lletra sorgida de la seva inspiració. El seu germà Josep i el cosí, en Jordi, cantaven les del Patronat i en aquestes que arribava en Rafel Casanova i el hi recitava la poesia que havia escrit per la colla del Prado. Però en Ramon era home de Carnaval, del qual havia estat nomenat sa Majestat i la seva cort ha estat formada per un gran nombre d’amics, perquè tots els qui el tractaven li acabaven professant un gran afecte.
    I del Carnaval a la festa Major, president de les dues comissions, em va succeir a mi en el gratificant honor de ser pendonista de la Festa Major. De festa en festa i de bullici en bullici. Després, quant la cantarella del joc del quinto l’acompanyava en el seu retorn a l’ermita del Vinyet, els dies i les hores  que es succeïen anaven acompanyades per la serenor que s’arrecera en aquest bressol del sitgetanisme on hi neix el fervor de tot un poble. Ell, l’Olga i l’Anna, ho vivien amb intensitat. D’aquí que part de la nostra conversa en aquella habitació també va derivar als preparatius de la Pasqua que és a prop. Li sabia greu que a l’Olga li esperaven dies de feina i ell no podria estar al seu costat. I altra vegada les paraules asserenades:   tranquil, tot es farà, primer ets tu “. El germà de l’Olga li explicava que aquell matí els dos li havien canviat el mantell a la Mare de Déu, per tal de tenir-ho tot apunt.
   Ell també estava preparat, l’Olga, la seva nena, en Pau, tots l’acompanyaven en les pregàries a la Mare de Déu del Vinyet que tenien tan a prop  per a que tot li anés bé. Però arriba un punt que depenem també de la ciència, que és com dependre d’un fil. I aquest no va poder aguantar el pes de tantes emocions, de tantes vivències i pàgines viscudes. I ve que en Ramon ens deixa i passa el que ell deia: el mon no deixa de caminar.
    Arribada l’hora en Ramon ens vindrà a rebre i els ocells seguiran cantant.   
                                                                    J. Y. M.     
(article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de març, Dijous Sant, del 2018 )      

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez