DIVENDRES DE DOLOR

    A les acaballes de la setmana, deixem enrere  dos referents que venen precedits per una temporalitat. Així, dimarts, ens acomiadàvem oficialment del  hivern i en teoria entràvem a la primavera. I ho escric com si ho dubtés, perquè  les inclemències meteorològiques, amb nevades per totes les comarques, no  semblava que fos així. I l’altre pas que farem, serà acomiadar   la Quaresma. Per començar, avui, és divendres de dolor, preludi de la Setmana Santa i dia significatiu per a totes les senyores que portaven per nom Dolors. I si m’hi refereixo en passat es deu a que en aquesta celebració s’ha produït una escissió, perquè n’hi ha que ho celebren avui i altres que van traslladar la celebració al 15de setembre. D’aquí que quan ens interessem per la data en concret elles mateixes s’afanyen a aclarir-ho: “jo sóc de les antigues...  I altres diuen “jo sóc de les modernes....”. I és que fins i tot amb això la pretesa modernitat hi té quelcom a veure.

   Enguany aquest divendres de dolor  té un significat especial, doncs comencen els actes de celebració dels 325è aniversari de la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors, que es va fundar el desembre de 1693. Una data que l’avala com l’associació més antiga de Sitges que es manté inalterable fins els nostres dies. Actualment compta amb 420 associats. Avui mateix, a partir de les onze del matí, s’exposarà la imatge de la Mare de Déu dels Dolors a l’ermita de Sant Sebastià i a les 18h desprès del res de la Corona  s’iniciarà oficialment l’any dedicat a la celebració d’aquest aniversari. Presidits per aquesta imatge tan inspirada de la Mare de Déu, obra de l’escultor Pere Jou realitzada, desprès que l’antiga fos destruïda degut a les malifetes de la guerra. La seva expressió és d’un realisme extraordinari. I la seva presència a la processó, sense treure mèrits als altres passos que hi participen, apunta a una bellesa comparable, amb les puntuals diferències, a  les mares de déus de dolor, passió,  angusties... que surten en processó en altres  pobles i ciutats d’arrelada tradició.

    La nostra Congregació dels Dolors es caracteritza per la responsabilitat que hi aporten les dues administradores que es relleven cada any i que compta amb el prior i dues camareres. En va ser prior durant  anys. el qui va ser company d’aquestes pàgines el recordat  Rafael Casanova i Termes. El va succeir en Jordi Pañella i a aquest en Lluís Montserrat. Actualment ho és l’Esteve Ferré Planas. 

    Abans de condicionar el seu cambril a la parròquia, per tenir-la exposada durant tot l’any,  acabades les processons, el dimecres, amb la participació dels homes i el divendres amb la de les dones, la Mare De Déu era traslladada amb els acompanyants/tes  i   la banda de música, -la  marxa per excel·lència que interpretaven porta per nom: “Desconsuelo”-,fins al domicili de les respectives administradores.  

   Passo a explicar  un d’aquests trasllats com un exemple dels molts que es van arribar a fer. L’apunto perquè va ser el recorregut més llarg que recordo, de l’església fins a la sínia Dionisia. Allà l’esperava la Dolores la mestressa de la casa que era una de les administradores entrant. L’altra,  l’Angelina Lluís de can mas. En aquell temps  anar fins a la sínia Dionisia, sobretot de nit, era com abraçar-se a la solitud  de les afores del poble. Per tal de matissar les penombres del recorregut es va ampliar l’enllumenat. Guardo en el record l’entrada de la Mare de Déu, des del reixat de la sínia fins a la casa, veure la imatge travessar per entre les patateres, tomateres,   cebes  i els enciams, era d’una  originalitat sublim.

   Les que es van encarregar de portar el pes de tot plegat van ser la Montserrat Marce, la jove de ca la Dionisia i l’Angelina Masip, filla d’en  Ramon i l’Angeleta. Les dues cases van condicionar les millors habitacions   per ser  exposada i acollir el res de la corona. Van col·laborar en la decoració, l’Artur Carbonell a ca la Dionisia i en Jofre Vilà i en Francesc Planas a casa l’Angeleta. Amb la  influent col·laboració  de la Pepa Sanahuja que era la dona de confiança de can Mas. El que deia la Pepa era tingut en gran consideració.

   Transcorregut l’any, no recordo si el dimecres o el divendres, unes hores abans de la processó, el cel va plorar deixant anar un aiguat que va fer perillar la sortida de la processó. Mai com aquell dia, les dues famílies que provenien de  casa de pagès, i per tant acostumades a mirar el cel,   hi van estar tan amatents. Aquesta vegada, no els importava el que tenien plantat, patien perquè no es pogués acabar amb tot el merescut lluïment la seva responsabilitat d’administradores i això es traduïa en poder veure sortir la Mare de Déu de les respectives cases per incorporar-se a la processó.

  La Setmana Santa Sitgetana, en quant a les processons,  ha evolucionat al pas del temps. Es van suprimir el peculiar cucurutxo de les vestes.  Tanmateix tot un veïnat no van poder fer canviar d’opinió a mossèn Pascual Prats Boira, al qual es van dirigir  per demanar-li que les processons de Setmana Santa tornessin a passar pel carrer dos de maig i Marquès de Mont-Roig. El senyor Rector, davant la proliferació de bars en aquells carrers, va raonar que fer passar per allà la processó  era pecat. Arribada aquesta conclusió a les orelles d’en Miquel Utrillo i Vidal, li va faltar temps per rebatejar el indret amb el nom de carrer del pecat. Denominació coneguda internacionalment.

    Amb la participació a la processó del proper  Divendres Sant d’un bon nombre d’administradores  és preveu que serà  lluïda, com es mereix la celebració d’aquests 325 anys  de la Congregació. Una trajectòria que honora a totes les persones que n’han format part. La  mirada plorosa de la Mare de Déu dels Dolors, sense voler manllevar-li el significat, acull també la satisfacció d’haver assolit aquests 325 anys. I convida a participar de tots els actes que ens han preparat en honor i gloria del seu nom. 

                                                          J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de març del 2018 )