La
direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que
arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu
que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa
difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que avui ve com anell al dit. Prevenint que es
solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la
mateixa redacció va demanar als col·laboradors avançar el dia de lliurament dels originals.
Previsor, vaig enllestir el “tomb”
amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les
intenses 36 hores.
Malauradament els fets de la Rambla de Barcelona i els
succeïts a Cambrils, han colpit els nostres sentiments i principis,
de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció
extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria
barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat
i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror, he cregut convenient mantenir el
contingut de l’article i la capçalera que
vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa
normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de
vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser una aposta ferma per a vèncer el terror. Aquesta vegada, entremig del so de les gralles i l’olor de
nards.
Avui,
l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es
diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns
del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts
destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar,
se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de
terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la
toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf, al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar s’entretén entrant i sortint de entre les formacions rocoses i barrejant-se
amb l’aigua dolça de la Falconera. Amb
el record dels musclos de la Ferrosa,
per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest
anar i venir , besa els peus de l’ermita
blanca de la Trinitat.
Decantant cap a la muntanya, bordejant
les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en
el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat a no parar de gratar la muntanya. Només
aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no
se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i
vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des
d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors que no tardarem gaire a deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.
I
tornant a la voreta del mar, a l’última
llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les
Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les Costes
de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la
masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que va fer construir Eusebi Güell, propietari
també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat
la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser
Congost.
A mesura que es va anar fent assequible
poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot
quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un
suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que
acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor
ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia
a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del
tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito
a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro que van regentar el Casablanca, un referent en la cuina
especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat
als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva
família.
Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre
de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit
associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de
la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia, secretària la Sra. Conxita Salvador i
president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components
de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme
tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que
celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon
nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per
autors, novells i altres de consolidats.
Quan el remor
de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en
l’aire un flaire decadent de pólvora, a
les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades
il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí, han encarregat al Cronista els hi
pregoni la seva festa. Que té com a base fonamental la complicitat i l’estar ben avinguts. Només
així ens farà pregonar, a uns i altres,
que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.
El nostre terme no és gaire gran, però a cada
raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot que creix fins a donar els seus fruits. Aquests
que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta
convivència, gaudim-ne, i treballem tots
plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el
moment menys pensat, tan mal ens fan.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'agost del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada