EN PEPI

      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.

    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.

     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      

     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    

    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.

 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...

  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.

    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 

                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)