JOIES I SOMRIURES

    

    La joia és un element seriós, i  aquesta serietat a la qual em refereixo, involuntàriament,  la dec relacionar amb el seu valor, el qual es reflecteix en el preu que cal pagar per obtenir-la. A banda d’aquesta taxació econòmica a les joies acostumen associar-s’hi  un valor sentimental, degut a que procedeixen d’un ésser estimat que l’ha regalat o s’han heretat d’un avantpassat.

   Estaran d’acord amb mi que les joies les llueixen més les dones que els homes i d’aquí que algunes disposin  d’un variat assortit que pot arribar a satisfer els gustos més selectes. Dependrà, esclar, de  la disponibilitat de la butxaca. En un temps, però, hi va haver una certa tendència a que alguns homes es pengessin del coll gruixudes cadenes d’or i ostentoses medalles. Altres lluïen similars cadenes però envoltant el canell de la mà se’ls anomenava un no m’oblidis. De ben segur que a qui li corresponia fer el gest, no se’n oblidava així com així.

    I el fet que la joia és més de tendència femenina ho demostra el costum  que quan una mossa arriba al món l’engalanen amb unes arracades i a partir d’aquí les joies compartiran protagonisme.  I això em recorda un protocol  que si no s’ha perdut del tot poc li falta. Em refereixo al que es coneix com a petició de mà. Un tràmit entre famílies que estava molt consolidat  quan  el festeig d’una parella  era o és  d’una seriositat tal que condueix a  projectes de casori. Arribat a un punt,  s’havia d’oficialitzar el compromís i aquest pas es feia acudint el nuvi i els pares d’aquest a la casa de la núvia, on els primers s’avenien al costum  de demanar la mà de la filla als pares d’aquesta. Un formulisme social que  anava seguit del lliurament del corresponent anell de compromís i segons fos la posició  de la família l’empedrat decoratiu  de l’entorn brillava més o menys. I vet aquí que aquestes mateixes pàgines del setmanari se’n feien ressò  i empraven també un redactat que  tot i ser repetitiu sempre despertava la curiositat de qui ho llegia. Notícia on la  protagonista era tractada de: “gentil señorita “ . A l’hora de la veritat, davant l’altar, o del representant de l’estament oficial,  l’altra joia escollida són les aliances  que s’intercanvien els nuvis. Són joies que testimonien les diferents etapes de la vida de les persones.

     Tota joia va acompanyada d’un somriure de complicitat. Un somriure darrera el qual s’amaguen moltes sensacions: amor, estima, admiració... Somriures que afloren entre la persona que la regala i aquella  que la rep i que si ho associem als sentiments, el valor de tot plegat supera el  del valor material de la peça.

     Respecte i admiració per totes aquelles persones a les quals una joia els fa feliços.  La mateixa admiració que experimentem tots els qui ens apropem al Miramar per a contemplar  l’obra de dues sitgetanes, la Montse Curtiada i la Cristina López, on el seu art supera la definició de joia com l’entenem i valorem. Són les joies sorgides de la imaginació de cadascuna i exposades també d’una manera molt original. Una disposició  que genera somriures.

   La Cristina recrea el seu art entre un entorn molt sitgetà, prioritzant el blau de Sitges. Les finestres on hi guaiten esbossos de senyores lluint originals i pomposos collarets. Mentre restava embadocat davant aquestes finestres, m’ha vingut al pensament el record de “la Cartrona”. Quan l’Antonieta Cartró passejava  una exagerada combinació de collarets, arracades i braçalets, oferint una imatge molt avantguardista pel seu temps.

   La nota simpàtica la posen el retrats, quasi de mida  natural, de populars i recordades sitgetanes, a les quals no els hi  falta el seu pompós  collaret. Aquesta combinació d’imatges integrades amb  la seva obra, condueix a un apropament entre les protagonistes i nosaltres que guaitem a les interioritats de les finestres, on hi descobrim art, originalitat  i moltes essències sitgetanes.

   La Montse Curtiada López, reviu records d’infantesa,  quan els somriures són diferents, rialles associades a l’edat  i als  moments viscuts. Com quan anava a dormir a casa dels seus avis, allà a la fàbrica del gel del carrer Espalter, de la qual el seu avi Ramon era l’encarregat de fabricar el gel. Allà, la nena, buscava la complicitat de la iaia Pepa per a que li expliqués contes quan s’anava a dormir i a canvi ella li explicava un que portava a sota el braç, regal del seus pares, i que tant la va influenciar per iniciar la seva afició a la lectura. “Alícia en el país de las maravillas”. Un conte   que, al pas del temps, li serveix de vincle amb els pares, els avis i amb l’art de la joieria, fins el punt de dedicar al contingut un variat recull de petites obres d’art realitzades en plata. “De la que caga la gata”, com li agrada fer servir aquesta expressió  popular.

    A mi com a altres que vam visitar l’exposició, ens pensàvem trobar una mostra exhaustiva de les peces d’orfebreria que crea la Montse: arracades, penjolls, anells...La sorpresa va ser majúscula al veure la seva obra emmarcada, oferint un concepte molt original del seu acurat treball, el qual ens fa adonar-nos que no només les joies serveixen per lluir-les potades a damunt, sinó que les podem penjar en el saló de casa al costat d’algun que altre Picasso o simplement entre  una pintura a oli, molt digne,  d’en Serrano. És la grandesa de la seva petita obra que la fa diferent, propera i elegant.

     Les joies exposades al Miramar , obra de les protagonistes d’aquest Binomi tan ben entès, ens ensenyen que quan l’originalitat s’associa amb l’art, els somriures que arrenquen,  defineixen un sentiment d’admiració, davant un conjunt d’obres de diferent calat, res convencional.

    Que millor que una rialla per acompanyar, un procés seriós però que porta el segell d’un sitgetanisme innovador. Més en relació amb el Sitges d’avui i el del futur.

                                                                                          

                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2017 )