Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.
Les festivitats
de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en
els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que
la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen
aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer
una visita. Sobretot amb l’assistència a
la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè l’Hospital té les portes obertes i acull cada
sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al
seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i
les hores conservin el caliu del seu aixopluc.
La festivitat
de Sant Pere, té una influència més
marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a
veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat
noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els
seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han
format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de
la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació
és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del
centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com
antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se
fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta
a les explicacions de les seves coses.
Les nits d’estiu, i de manera especial quan
les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses,
acaben perdent intensitat quan la llum
de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així
als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a
Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus
vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge
de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís
que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.
Durant la festa
de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria
Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa, dels antics propietaris del lloc, ens va
delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que,
emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies
de Campdàsens i can Lluçà. Desprès de
passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual
explica que degut a les moltes ocupacions
del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats
al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la
coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van
casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer
construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i
luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció,
ens deia, l’espectacularitat del Palau,
sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.
Més modest ha
estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la
propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals
hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana
Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un
monestir Budista.
Entre
Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars que hi coincidien, han estat dos enclavaments
importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana
a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi
apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per
l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va
reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola
amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els
Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes
per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella
té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva
excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta entre penombres per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans
de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de
trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós ble de la candela passi als ciris que estan
disposats a l’altar.
Altre moment
amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha
acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota
satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les
Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen
davant la porta de la masia i el
pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en
aquestes contrades.
Foscor de la nit a la festa de les Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens.
Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra en aquest primer diumenge de juliol,
festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques
hores de diferència.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de juny del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada