Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

11 de maig 2017

EN PAPALLONA, UN PESCADOR DE CASA NOSTRA

   Un dels molts detalls que van desapareixent del viure quotidià dels pobles, són els motius de la gent que hi habita. El nostre poble no ha estat una excepció, avui aporto un motiu que està en fase d’extinció.
     En Salvador Urgellés Badia era pescador que desenvolupava el seu ofici  en la barca de l'Americano. I ell, com el seu patró, també passejava el mot pel qual se’l coneixia,  en Papallona. Estava casat amb la lVentureta Portas Vendrell i vivien al carrer Bonaire 9, en una casa propietat de la família Robert.
  El matrimoni va tenir dos fills, en Manuel i la Sara Urgellés Portas. El transcórrer de la vida familiar dels pescadors estava supeditada als canvis que es produïen en l’estat de la mar, sobretot a les inclemències que s'hi rebolcaven degut als vents que en determinat moment bufaven. Ningú com ells coneixen , només amb a insinuació d'una esbufegada de vent, com la calma del mar pot canviar en qüestió de minuts. Si els temporals, o la mala mar, duraven masses dies, com passava molt sovint, no podien sortir a pescar i  aquesta circumstància influïa en les seves economies.
  A causa d'aquestes situacions de perill i inestabilitat econòmica, els fills potser no decidien continuar amb l'ofici del pare. Com així ho va decidir en Manel Urgellés Portas , que es ca casar amb la Remei Micó. Ell no va heretar l'ofici del pare, però sí els seu motiu. L'home  va escollir l'ofici de paleta, dedicació que el va convertir en un bon oficial. I a hores lliures va estudiar solfeig i es va decantar per aprendre a tocar el saxo tenor.
  Fins arribar a formar part també en aquella orquestra, a la qual moltes vegades m'he referit, els Iberos del Jazz. En aquesta singladura orquestral  no va tardar gaire que el so que treia del seu tenor, deixés bocabadat a qui l'escoltava. Per aquella època, a l'estiu, l'orquestra repartia les seves actuacions entre l'Hotel Terramar i la Piscina. Quan ho feien en aquest local, ja entrada la vesprada, la gent que passejava pel passeig, s'aturaven per escoltar la smúsica i sobretot quan solejava en Manel. Hi contribuïen els ballables que interpretaven i ell s'havia especialitzat potser en els més melodiosos, com aquell, “ Beguin de Beguin”,” musica y lagrimas...”  que meravellaven  a tothom. A la susdita sonoritat s'hi afegia la seva elegància: era alt , ben plantat, tot li era favorable. Encara avui, gent del nostre entorn, recorden aquelles bones maneres de fer sonar el saxo tenor . Amb un estil propi caracteritzat per un gust acurat en la manera de dir. Perquè interpretar la música no sols consisteix en llegir el paper, sinó fer-ho amb un sentiment especial, l'anomenem  estil.  El qual  cada artista li sap aportar una barreja de sentiment i bon gust .
   La direcció dels dos establiments estava a càrrec de la companyia hotelera HUSA, de la qual n'era el cap visible el Sr. Gaspar, avi de l'actual Joan Gaspar Solves. La companyia regentava diferents hotels i la direcció va proposar a l'orquestra convertir-se en la oficial de la companyia, i així a l'hivern actuarien en un hotel a Màlaga i a l'estiu tornarien a Sitges. Era l'any 1940 i per tant temps molt difícils, doncs  d’acord amb  la situació, qui tenia un ofici i feina no estava per embarrancar-se en aventures de incert futur. Tocar de peus a terra, en aquells moments, era essencial. Així que els músics optaren per continuar amb  la música com una afició.
  A en Manel li passava que tenia la sensibilitat molt a flor de pell, d'aquí potser el secret del seu art, però també l’explicació a alguna de les excentricitats que el posava en evidència. Com passava quan assajaven, si es trobava amb algun  ballable on coincidia amb un  passatge que li representava alguna dificultat d'execució, després d'algunes vegades de intentar-ho,  i no sortir-li com ell volia , agafava la partitura i l'estripava a trossets  Mentre raonava: "aquesta ja no la tocarem més ".
  La germana d'en Manel,  la Sara Urgellés Portas,  en el transcurs d'una Festa Major va conèixer al qui seria el seu marit, l’Antoni Viñals Bon, el qual  va venir a jugar un partit de futbol, com era costum programar entre els actes de diversa índole, tan esportius com lúdics. l'Antoni  tenia un germà, en Francesc Viñals que va arribar a ser internacional com a jugador del F. C. Barcelona.
   El matrimoni va tenir una filla, la Sara Viñals Urgellés, que es va casar amb en Jaume Blasco i Mateu i van fixar el domicili a Barcelona. La Sara va entrar a treballar a les oficines de l'empresa especialitzada en impartir cursos per correspondència, Agfha. Allà va donar la coincidència que alguns dels seus veïns de Sitges s'apuntaven a aquesta modalitat,  que per aquell temps es considerava innovadora. Entre  els usuaris del servei es trobaven el meu pare i l'oncle, en l'apartat de fotografia. M'ho explicava ella mateixa, quan cada vegada que el nom dels dos alumnes del curs apareixia en la documentació que tramitava, li recordava gratament la seva vinculació amb la vila i la complicitat  dels dos germans  amb el seu oncle Manel, per  la qüestió de la música . El matrimoni Viñals – Blasco va tenir dos fills, l’Eva i en Jaume. Aquest gran expert en fotografia.
  Vet aquí un breu apunt sobre el pescador Salvador Urgellès, que era més conegut pel seu motiu, el mateix que va heretar el seu fill. Una herència d’aquelles que no aporten cap benefici a qui hereta. Tot el contrari, perquè hi ha qui els molesta que els anomenin pel mot. Altres no els hi fa res, perquè el consideren  com a part del patrimoni familiar i, fins i tot,  els hi sap greu que es perdi. Sigui com sigui la música era l’aportació més ben apreciada per a tots els qui es delectaven amb la sonoritat que sorgia del saxo tenor d’en Manel Urgellès Portas, de can Papallona..
                                                                                 J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges 5 de maig del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez