Un dels molts
detalls que van desapareixent del viure quotidià dels pobles, són els motius de
la gent que hi habita. El nostre poble no ha estat una excepció, avui aporto un
motiu que està en fase d’extinció.
En Salvador
Urgellés Badia era pescador que desenvolupava el seu ofici en la barca de l'Americano. I ell, com el seu
patró, també passejava el mot pel qual se’l coneixia, en Papallona. Estava casat amb la lVentureta Portas Vendrell i vivien al carrer Bonaire 9, en una casa propietat de la
família Robert.
El matrimoni va
tenir dos fills, en Manuel i la Sara Urgellés Portas. El transcórrer de la vida
familiar dels pescadors estava supeditada als canvis que es produïen en l’estat
de la mar, sobretot a les inclemències que s'hi rebolcaven degut als vents que
en determinat moment bufaven. Ningú com ells coneixen , només amb a insinuació
d'una esbufegada de vent, com la calma del mar pot canviar en qüestió de
minuts. Si els temporals, o la mala mar, duraven masses dies, com passava molt sovint,
no podien sortir a pescar i aquesta
circumstància influïa en les seves economies.
A causa
d'aquestes situacions de perill i inestabilitat econòmica, els fills potser no
decidien continuar amb l'ofici del pare. Com així ho va decidir en Manel Urgellés Portas , que es ca casar amb la Remei Micó. Ell no va heretar l'ofici
del pare, però sí els seu motiu. L'home
va escollir l'ofici de paleta, dedicació que el va convertir en un bon
oficial. I a hores lliures va estudiar solfeig i es va decantar per aprendre a
tocar el saxo tenor.
Fins arribar a
formar part també en aquella orquestra, a la qual moltes vegades m'he referit,
els Iberos del Jazz. En aquesta singladura orquestral no va tardar gaire que el so que treia del seu
tenor, deixés bocabadat a qui l'escoltava. Per aquella època, a l'estiu,
l'orquestra repartia les seves actuacions entre l'Hotel Terramar i la Piscina.
Quan ho feien en aquest local, ja entrada la vesprada, la gent que passejava
pel passeig, s'aturaven per escoltar la smúsica i sobretot quan solejava en
Manel. Hi contribuïen els ballables que interpretaven i ell s'havia
especialitzat potser en els més melodiosos, com aquell, “ Beguin de Beguin”,”
musica y lagrimas...” que
meravellaven a tothom. A la susdita
sonoritat s'hi afegia la seva elegància: era alt , ben plantat, tot li era
favorable. Encara avui, gent del nostre entorn, recorden aquelles bones maneres
de fer sonar el saxo tenor . Amb un estil propi caracteritzat per un gust
acurat en la manera de dir. Perquè interpretar la música no sols consisteix en
llegir el paper, sinó fer-ho amb un sentiment especial, l'anomenem estil.
El qual cada artista li sap
aportar una barreja de sentiment i bon gust .
La direcció dels
dos establiments estava a càrrec de la companyia hotelera HUSA, de la qual
n'era el cap visible el Sr. Gaspar, avi de l'actual Joan Gaspar Solves. La
companyia regentava diferents hotels i la direcció va proposar a l'orquestra
convertir-se en la oficial de la companyia, i així a l'hivern actuarien en un hotel
a Màlaga i a l'estiu tornarien a Sitges. Era l'any 1940 i per tant temps molt
difícils, doncs d’acord amb la situació, qui tenia un ofici i feina no
estava per embarrancar-se en aventures de incert futur. Tocar de peus a terra,
en aquells moments, era essencial. Així que els músics optaren per continuar
amb la música com una afició.
A en Manel li
passava que tenia la sensibilitat molt a flor de pell, d'aquí potser el secret
del seu art, però també l’explicació a alguna de les excentricitats que el
posava en evidència. Com passava quan assajaven, si es trobava amb algun ballable on coincidia amb un passatge que li representava alguna dificultat
d'execució, després d'algunes vegades de intentar-ho, i no sortir-li com ell volia , agafava la partitura
i l'estripava a trossets Mentre raonava:
"aquesta ja no la tocarem més ".
La germana d'en
Manel, la Sara Urgellés Portas, en el transcurs d'una Festa Major va conèixer
al qui seria el seu marit, l’Antoni Viñals Bon, el qual va venir a jugar un partit de futbol, com era costum
programar entre els actes de diversa índole, tan esportius com lúdics. l'Antoni
tenia un germà, en Francesc Viñals que
va arribar a ser internacional com a jugador del F. C. Barcelona.
El matrimoni va
tenir una filla, la Sara Viñals Urgellés, que es va casar amb en Jaume Blasco i
Mateu i van fixar el domicili a Barcelona. La Sara va entrar a treballar a les
oficines de l'empresa especialitzada en impartir cursos per correspondència,
Agfha. Allà va donar la coincidència que alguns dels seus veïns de Sitges
s'apuntaven a aquesta modalitat, que per
aquell temps es considerava innovadora. Entre
els usuaris del servei es trobaven el meu pare i l'oncle, en l'apartat
de fotografia. M'ho explicava ella mateixa, quan cada vegada que el nom dels
dos alumnes del curs apareixia en la documentació que tramitava, li recordava
gratament la seva vinculació amb la vila i la complicitat dels dos germans amb el seu oncle Manel, per la qüestió de la música . El matrimoni Viñals
– Blasco va tenir dos fills, l’Eva i en Jaume. Aquest gran expert en
fotografia.
Vet aquí un breu
apunt sobre el pescador Salvador Urgellès, que era més conegut pel seu motiu,
el mateix que va heretar el seu fill. Una herència d’aquelles que no aporten
cap benefici a qui hereta. Tot el contrari, perquè hi ha qui els molesta que
els anomenin pel mot. Altres no els hi fa res, perquè el consideren com a part del patrimoni familiar i, fins i
tot, els hi sap greu que es perdi. Sigui
com sigui la música era l’aportació més ben apreciada per a tots els qui es
delectaven amb la sonoritat que sorgia del saxo tenor d’en Manel Urgellès
Portas, de can Papallona..
J. Y.M.( Article publicat a l'Eco de Sitges 5 de maig del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada