La gent de la
pagesia s’ha caracteritzat, a més de la seva feina, per vestir amb espardenyes de betes i faixa negra cenyida a la
cintura.
l’Antoni Caverdós i Caverdós ha estat un sitgetà que ha acabat estimant la
terra que treballava, perquè el que ell verament volia era ser fuster. Les circumstàncies, però,
el van fer canviar d’ofici. Va néixer el mateix dia de la Festa Major de l’any
1924 i els seus pares eren: l’Antoni Caverdos Ferret i la Josefa Caverdos
Llosas. El pare feia de pagès i també de
carreter. El matrimoni va tenir tres
nois i una noia, un dels xicots va morir jove i l’Antoni va anar a escola amb
el mestre Sr. Emili Picó Bonmatí i
després a Vilanova. Estava molt
capacitat pels estudis, sobretot per les matemàtiques i la geometria. Aquesta
disponibilitat el va fer pensar que, com tenia facilitat per les dues
assignatures, li podia servir per estudiar arquitectura que també li
agradava.
En mig d’aquestes cavil·lacions esclata la
guerra i tot queda en suspens. Quan s’acaba la confrontació, l’economia
familiar està molt ressentida, fins el
punt que els seus pares no li poden costejar la carrera, d’aquí que es trobi
amb la necessitat d’ajudar al pare per poder contribuir a que no sigui tan
feixuga la càrrega. Fa de pagès, ofici que alterna amb les feines de transport amb el
carro. Quan es queda sense el matxo, deixa aquesta última activitat, degut a que considera que els cavalls sempre
van ser com una pedra a la sabata que feia la guitza a les finances familiars.
I es dedica només a la pagesia com a jornaler i parcer. Quan necessita el
matxo li deixa el seu cosí llunyà, en
Jaumet de ca l’Estellà, en Jaume Artigas Cavedrós.
l’Antoni treballa de sol a sol en les terres de les quals era jornaler i en
aquelles que anava a parts amb l’amo. D’aquestes, de la part de la collita que
li corresponia a ell, ho venien a l’entrada de casa seva, en el carrer de les
Ànimes. Comptava amb la col·laboració de la seva esposa, Joaquima Puiggros
Matas, que va néixer a la vila, Els seus pares eren en Manel Puiggrós
Soler, vingut de Torredembarra, i la sitgetana Rosa Matas Rovira . L’home va fer de sabater i també era músic, tocava el contrabaix i la flauta.
El Sr. Robert, propietari de can Milà i de
les terres adjacents, pel que fa a la
part de raïm que li pertocava a l’Antoni, li deixava elaborar el vi en el
celler que tenien al carrer Sant Pere i desprès el despatxaven a la botigueta.
Quan posaven l’aixeta a la bota, seguint el costum dels vinicultors de casa nostra, disposaven una cadira petita just
a l’entrada, era una identificació dels
cellers sitgetans, als de Vilanova hi penjaven una branca de pi. En aquell
temps, entre aquest tram de carrer i el de Sant Sebastià es podien comptar unes
quatre cadires anunciadores de l’arribada del vi novell. Ells només despatxaven vi negre, sumoll.
El matrimoni Caverdós –
Puiggros van tenir tres fills, la Rosalia, l’Antoni i en Josep. Els nois
ajudaven al pare en les terres que cuidava que estaven repartides per
Vallcarca, l’hort de l’Ave Maria, Aiguadolç, les terres que el Dr. Benaprés
tenia als Molins i les del lloc anomenat Sant Quintí. Les del pla de can Milà de la família Robert i també
l’antiga sínia de can Lluçà que l’havia
comprat en Josep Mª. Tutusaus. Al camí pla, per allà les Pruelles, tenien un
tros de terra de la seva propietat. Aviat
el fill petit va decidir
deixar la feina de pagès per dedicar-se a l’ofici de serraller. Així van
quedar els dos Antonis sols treballant
les terres. A la botiga hi despatxaven els espigalls i espinacs, les
especialitats de la casa, conjuntament amb les tomates, patates i tota mena de
verdures, avui les anomenaríem del Km0. La Joaquima va comptar amb l’ajuda de la seva jove, la muller de
l’Antoni, la Guillermina Artigas Alsina.
Va
arribar un temps, però, en què que quasi totes aquestes terres van deixar de ser productives, degut a la
modernitat. I aquesta eina malvada s’ha dedicat a transformar el paisatge, a gratar la terra fins a deixar-les ermes i recobertes de ciment, relegant al pagès, fins a quedar la seva feina
molt limitada. D’altra banda la mecanització ha alleugerit el seu esforç
i això fa que avui els pocs pagesos que queden, vagin al tros sense la
ronyonada protegida per la faixa. Van vestits com tothom, amb la roba dels diumenges, doncs després de portar-la
unes quantes temporades, ens la posem per treballar.
L’Antoni va fer just, aquesta transformació ja el va agafar gran i l’obligava una mica a
gaudir de les comoditats de la llar. Continuava, però, sent el sitgetà que vestia amb la faixa, espardenyes i la boina. Oferia una imatge
d’Homenot, dels qui tan li agradava
descriure a en Josep Pla, que igualment provenia de casa de pagès, com ell.
El
testimoni d’en Caverdós, home de moltes vivències i una vida dedicada a la
pagesia, va fer que els components del jurat del Premi a les Tradicions Sitgetanes de
l’any 2005, ens fixéssim
en aquest sitgetà, el qual aglutinava el mèrits de ser un dels últims
testimonis de la pagesia que encara
vetllava per la terra. Una valoració per
la qual vam considerar que fos distingit amb el premi. Un reconeixement
que, ens consta, li va fer molta il·lusió, la mateixa que el va acompanyar fins
que al cap de poc temps ens va deixar. Darrera quedava la mirada profunda d’un home culte i meticulós. Perquè tan aficionat com era a
la geometria, ho demostrava quan plantava. Hi esmerçava una l’alineació tan simètrica que feia goig de contemplar.
L’obra efímera d’un sitgetà que volia ser
fuster, però que de la pagesia en va fer el seu art particular. Vet aquí un art
que dona de menjar, gràcies a la feina del pagès i a la complicitat de la natura.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada