Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de març 2017

DE CAMPDÀSENS A LA TRINITAT

   


   Un dels llogarets amb més encant del Massís, considero que és el maset de Campdàsens. A la seva planúria s’estén la vinya que té per veí la progressiva verdor dels camps de blat, esquitxat
 per la vermelló de les roselles. Si més no a la vinya, en aquestes dates, encara no s’hi aboca  el verd exuberant   dels pàmpols  que fan doblegar les vergues, tot i que el Calendari del Pagès, sempre ha vaticinat que per sant Josep el brot al cep.
  Només encetada una nova  primavera tornarem, si el temps ho permet perquè les prediccions meteorològiques, per aquest cap de setmana, quan escric, no són gaires bones,  més aviat anuncien pluges. Tant de bo es giri la truita i la situació canviï. Deia que tornarem al Massís en aquest quart diumenge de Quaresma, quan tota la vegetació de la muntanya ofereix un encisador mostrari de tonalitats, perquè es torna a engalanar de  la florida i el flaire característic de les farigoles, el romaní i l’espígol. I enmig d’aquest anagrama de colors i flaires, Campdàsens. Que és també un llogaret hospitalari, acull als amics que acudeixen a la crida, perquè no fa falta que sigui la seva festa la que congrega als seus incondicionals seguidors, sinó que al llarg de l’any es van organitzant trobades que, a diferència del primer diumenge de juliol, festa  de la Preciosíssima Sang de Jesús, que la celebració compta amb la vesant religiosa i la lúdica, aquestes altres trobades sorgeixen de l’espontaneïtat  que fa que la trobada no sigui tan distanciada.
     Cada vegada que hi acudim fora de temps, retorna al pensament  aquella experiència tan agradable del primer diumenge de juliol, com és  assistir, a hora matinera, a la missa que té lloc en la capella, amb el record del sacerdot sitgetà Antoni Torres, que cada any oficiava la missa. Un altre detall que no s’escapa al pas del temps, és  quan la senyora masovera encén els ciris de l’altar, que vindran  a ser els únics punts de llum que lluiran, perquè l’esglesiola no té connectada l’electricitat. Moments abans  la gent conversa a prop de la porta de la capella  i torna a reprendre el fil  quan  trepitja altra vegada  la placeta. En mig del so de les gralles i del repic del ball de bastons. Un dels privilegis que defuig de les presses. per continuar el camí fins a can Lluçà, on s’esmorza, mentre la Maria, la masovera, és generosa en  atencions a tots els qui la van a saludar, acompanyada de la Núria i la  Rosa Mª. Aixa Casas, com ho feia la seva mare la Sra. Pilar Casas que en aquest indret  hi conserven propietats.
    També  és un  costum molt generalitzat de la  gent que viuen en el  pobles, no massa grans,   aprofiten  el  retrobament per conversar. Un detall que és   molt comú entre  la gent de la pagesia, amb els homes formant grupets i les dones també, separats entre si  per un ambient distés.  Els uns parlen del sembrat, d’allò que tenen  plantat, referint-se  a  la collita de fruita, a la vinya, mentre fan cavil·lacions del preu que es pagarà per tot plegat.  Les senyores:  dels fills, de la casa, del dinar, de festejos i casoris... En un únic dia de la setmana que més o menys coincideixen tots. M’encanta participar d’aquesta tribuna oberta al viure quotidià i que quan és festa, és costum  lels habitants d’aquests llocs, de mudar-se per assistir  a la missa. En el temps en què  les rectories les habitava el rector, aquest també s’afegia al conclave de la gent del poble que, a peu dret, disserten sobre tants temes terrenals. Avui, els sacerdots, només acabar l’ofici religiós, no es poden entretenir, ni temps tenen per entortolligar una cigarreta, marxen ràpid perquè han d’oficiar en altres pobles veïns.
    Aquest diumenge a Campdàsens no hi haurà missa, encara falten uns mesos per  celebrar la seva festa. Hi acudirem, vet aquí, per fer una calçotada que junt amb el xató, són les menjades més típiques d’aquest temps. Just quan, com deia, la primavera ens torna a venir a visitar i potser ens troba canviats, o fora de lloc. Que n’és de sàvia i precisa la natura, i que en som  de fràgils, nosaltres. Amb una bufada, fora de temps, en tenim prou com per a no aixecar-nos. I tot això passa en plena Quaresma, quan entre el silenci harmoniós de les nits, s’escapa el remor de la música  i els cants de les Caramelles.  
      Aquest diumenge, però, no hi ha assaig de cantúries que anuncien una nova Pasqua. Només els refilets dels ocells gaudeixen del privilegi de poder desbaratar el silenci que fresa  per la muntanya.
     I quan el dia sembla que ja quasi ho té tot enllestit , l’ermita blanca de la Trinitat aconsegueix reunir a la gent que torna  de Campdàsens i als qui fan camí  des de la Vila, per assistir al Viacrucis. Moments de recolliment en un entorn on només hi cal disposar la fe. La resta: el marc, el silenci, les bases del recolliment... ja fa temps que tot és a punt. I és en el propi Massís,on  gent que hi té moltes afinitats, resulta que formen part, també,  del Cos de Portants del Sant Crist. Com en Moisés Vallecillos  que trafega per Campdàsens i can Lluçà. El mateix Joan Duran Carbonell que és el president dels Amics del Garraf i Portant. En el seu dia ho va ser en Joan Martí Romagosa, pagès de les contrades del terme d’Olivella i de les nostres vinyes de Malvasia, un preuat tresor que no podem deixar perdre sota cap concepte. I  junt amb la Remei i la Rosó, administrador de l’ermita. Ell que, amb els seus companys, portava la imatge del Sant Crist en la processó de divendres Sant i, a l’endemà, cantava a la Pasqua sota la cistella de les caramelles del Patronat i quan van passar anomenar-se sitgetanes en va ser un protector que va fer possible la continuïtat de la Colla.
     De Campdàsens a la Trinitat en un diumenge de contrastos: de xerinola i recolliment, on  les  estrofes i la seva cantarella  acompanyen cada estació: “per vostra passió sagrada....”.
                                                                                                                                                                       J. Y. M.

( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges el 24 de març del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez