Un dels llogarets amb més encant del Massís, considero que és el maset de Campdàsens. A la seva planúria s’estén la vinya que té per veí la progressiva verdor dels camps de blat, esquitxat
per la vermelló de
les roselles. Si més no a la vinya, en aquestes dates, encara no s’hi aboca el verd exuberant dels pàmpols
que fan doblegar les vergues, tot i que el Calendari del Pagès, sempre
ha vaticinat que per sant Josep el brot al cep.
Només encetada
una nova primavera tornarem, si el temps
ho permet perquè les prediccions meteorològiques, per aquest cap de setmana,
quan escric, no són gaires bones, més
aviat anuncien pluges. Tant de bo es giri la truita i la situació canviï. Deia
que tornarem al Massís en aquest quart diumenge de Quaresma, quan tota la
vegetació de la muntanya ofereix un encisador mostrari de tonalitats, perquè es
torna a engalanar de la florida i el
flaire característic de les farigoles, el romaní i l’espígol. I enmig d’aquest
anagrama de colors i flaires, Campdàsens. Que és també un llogaret hospitalari,
acull als amics que acudeixen a la crida, perquè no fa falta que sigui la seva
festa la que congrega als seus incondicionals seguidors, sinó que al llarg de
l’any es van organitzant trobades que, a diferència del primer diumenge de
juliol, festa de la Preciosíssima Sang
de Jesús, que la celebració compta amb la vesant religiosa i la lúdica,
aquestes altres trobades sorgeixen de l’espontaneïtat que fa que la trobada no sigui tan
distanciada.
Cada vegada
que hi acudim fora de temps, retorna al pensament aquella experiència tan agradable del primer
diumenge de juliol, com és assistir, a
hora matinera, a la missa que té lloc en la capella, amb el record del sacerdot
sitgetà Antoni Torres, que cada any oficiava la missa. Un altre detall que no
s’escapa al pas del temps, és quan la
senyora masovera encén els ciris de l’altar, que vindran a ser els únics punts de llum que lluiran,
perquè l’esglesiola no té connectada l’electricitat. Moments abans la gent conversa a prop de la porta de la
capella i torna a reprendre el fil quan trepitja altra vegada la placeta. En mig del so de les gralles i del
repic del ball de bastons. Un dels privilegis que defuig de les presses. per
continuar el camí fins a can Lluçà, on s’esmorza, mentre la Maria, la masovera,
és generosa en atencions a tots els qui
la van a saludar, acompanyada de la Núria i la Rosa Mª. Aixa Casas, com ho feia la seva mare
la Sra. Pilar Casas que en aquest indret
hi conserven propietats.
També és un
costum molt generalitzat de la
gent que viuen en el pobles, no
massa grans, aprofiten el retrobament per conversar. Un detall que
és molt comú entre la gent de la pagesia, amb els homes formant
grupets i les dones també, separats entre si
per un ambient distés. Els uns
parlen del sembrat, d’allò que tenen plantat, referint-se a la
collita de fruita, a la vinya, mentre fan cavil·lacions del preu que es pagarà
per tot plegat. Les senyores: dels fills, de la casa, del dinar, de festejos
i casoris... En un únic dia de la setmana que més o menys coincideixen tots. M’encanta
participar d’aquesta tribuna oberta al viure quotidià i que quan és festa, és
costum lels habitants d’aquests llocs,
de mudar-se per assistir a la missa. En
el temps en què les rectories les
habitava el rector, aquest també s’afegia al conclave de la gent del poble que,
a peu dret, disserten sobre tants temes terrenals. Avui, els sacerdots, només
acabar l’ofici religiós, no es poden entretenir, ni temps tenen per
entortolligar una cigarreta, marxen ràpid perquè han d’oficiar en altres pobles
veïns.
Aquest diumenge
a Campdàsens no hi haurà missa, encara falten uns mesos per celebrar la seva festa. Hi acudirem, vet aquí,
per fer una calçotada que junt amb el xató, són les menjades més típiques
d’aquest temps. Just quan, com deia, la primavera ens torna a venir a visitar i
potser ens troba canviats, o fora de lloc. Que n’és de sàvia i precisa la
natura, i que en som de fràgils, nosaltres.
Amb una bufada, fora de temps, en tenim prou com per a no aixecar-nos. I tot
això passa en plena Quaresma, quan entre el silenci harmoniós de les nits,
s’escapa el remor de la música i els cants
de les Caramelles.
Aquest
diumenge, però, no hi ha assaig de cantúries que anuncien una nova Pasqua.
Només els refilets dels ocells gaudeixen del privilegi de poder desbaratar el
silenci que fresa per la muntanya.
I quan el dia
sembla que ja quasi ho té tot enllestit , l’ermita blanca de la Trinitat
aconsegueix reunir a la gent que torna de Campdàsens i als qui fan camí des de la Vila, per assistir al Viacrucis.
Moments de recolliment en un entorn on només hi cal disposar la fe. La resta:
el marc, el silenci, les bases del recolliment... ja fa temps que tot és a
punt. I és en el propi Massís,on gent
que hi té moltes afinitats, resulta que formen part, també, del Cos de Portants del Sant Crist. Com en
Moisés Vallecillos que trafega per
Campdàsens i can Lluçà. El mateix Joan Duran Carbonell que és el president dels
Amics del Garraf i Portant. En el seu dia ho va ser en Joan Martí Romagosa,
pagès de les contrades del terme d’Olivella i de les nostres vinyes de
Malvasia, un preuat tresor que no podem deixar perdre sota cap concepte. I junt amb la Remei i la Rosó, administrador de
l’ermita. Ell que, amb els seus companys, portava la imatge del Sant Crist en
la processó de divendres Sant i, a l’endemà, cantava a la Pasqua sota la
cistella de les caramelles del Patronat i quan van passar anomenar-se
sitgetanes en va ser un protector que va fer possible la continuïtat de la
Colla.
De Campdàsens
a la Trinitat en un diumenge de contrastos: de xerinola i recolliment, on les estrofes i la seva cantarella acompanyen cada estació: “per vostra passió sagrada....”.
J. Y. M.
( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges el 24 de març del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada