LA CASA TANCADA

  Quan els carrers els acaben de posar, poc a poc l’activitat es va fent intensa  i a les cases si fa palès la dinàmica  de les hores viscudes. Si més no quan una casa queda desocupada durant anys, la solitud s’acompanya de les consegüents pèrdues d’identitat, al mateix temps que es  fan evidents els signes  d’una deixadesa decadent que arriba a  desentonar amb l’entorn.

    La casa veïna a la nostra, que correspon al 29 del carrer Sant Francesc, fa uns 45 anys que ha estat deshabitada, que es diu aviat. Les últimes en habitar-la van ser la Martina Villagrasa   i les seves filles, la Nuri i la Mª. Teresa Robert Villagrasa. La Martina i la Mª. Teresa feien de cotillaires al carrer de Sant Bartomeu 32, al costat de la casa de la Tomasa, i es van traslladar temporalment a la de sant Francesc  just el temps de durada de les obres d’enderrocar i tornar a fer la casa nova. En una de les dues finestres dels baixos hi van ubicar la botiga , un espai des del qual van continuar atenent a la seves clientes i la resta la van dedicar a vivenda. D’aquest veïnatge ocasional, els de casa, en tenim un bon record, perquè entre les dues famílies existia una bona amistat. La Martina, que tenia molt bon tarannà, era d’Amer i les seves filles ja van néixer aquí, junt amb un germà que era electricista i va morir d’accident laboral. L’àvia i la tieta Maria cada dissabte els hi anaven a fer una visita. Recordo que elles compraven un revista que s’anunciava “Garbo”, l’anaven a buscar  a can “Mela” , en Josep Ferré, parent del pintor l’Agustí Ferré Pino, en el quiosc que tenien a mig carrer Sant Pau i al final,  en el centre del Passeig de la Ribera, regentaven un altre. Els dos punts de venda eren atesos també per la seva muller la Maria Pascual i la Rosita. Aquesta última no tenia cap mena de parentesc però vivia amb ells, degut a que amb molt pocs dies de diferència se li va morir el marit i la filla a causa de l'epidèmia del tifus.  En Pepe era molt aficionat a les bicicletes, havia corregut i escrivia cròniques en els diaris locals quan hi havia curses.

   La Martina i l’àvia  tenien per costum fer intercanvi de revistes, l’àvia els hi deixava “el Garbo”  de la setmana anterior i elles feien el mateix amb la revista Destino. Per la qual jo hi sentia una predilecció, tant pel contingut com pels col·laboradors que hi signaven, entre ells en Josep Pla que hi escrivia cada setmana.

   Va coincidir la seva estada en la casa del costat de la nostra, quan jo vaig marxar a fer el servei militar. Així la dona sempre venia a la nostra botiga   per saber notícies meves. En Sebastià Mirabent  Julià i jo érem els seus preferits. En Sebastià per raons de veïnatge,  doncs vivia a la casa avui anomenada Palauet Robert. Degut a  questa proximitat hi passava moltes estones i com la mestressa de la casa era molt canallera, ell i jo ens hi trobàvem bé.

    Quan van acabar les obres es s’hi  van traslladar de nou, i ja per sempre més la casa de Sant Francesc 29 ha estat tancada. I poc després d’avortar un intent d’ocupació, van tapiar les dues finestres i la porta d’entrada. En el transcurs d’aquests anys, aquest tram del carrer és molt freqüentat per haver esdevingut un carrer d’entrada escollit per la gent que viu després de la via del tren i per altres que, de visita, deixen el  vehicle aparcat  allà on poden. Al ressorgir com un carrer principal, per les raons esmentades, la presència d’aquesta casa, amb tots aquests elements tan dissonants  a la vista, produïa un enorme efecte de deixadesa. Durant tot aquests temps ha estat un no parar de preguntar, tan a l’altre veí que és en Manel Martí Mirabent, com a nosaltres, per la identitat del propietari. Un sitgetà resident a Suïssa que sembla ser que no volia vendre, potser perquè tenia uns altres projectes que mai els  va poder portar a terme.

    I  que sembla ser  l’havia comprat  a la germana  d’un tal Sr. Enric que estava casat amb una senyora francesa, a la qual el veïnat la coneixia per la madamme. Un matrimoni que no tenia fills i sembla ser que la casa era propietat de l’Enric i la seva germana.  Es dona la casualitat que els ajudava en les feines de la casa, la Lucia Pérez que després es va emmaridar  amb en Manuel Requena i que van regentar la merceria que porta el cognom i que encara avui és regentada per la neta del matrimoni en el mateix lloc del carrer Ángel Vidal.

     Els propietaris es van quedar a viure a Barcelona i la van llogar a  la família castellana de cognom Muñoz, ella era mestre d’escola, i hi van viure una llarga temporada. La dona era aquella que apallissava a l’home i ell es defensava demanant auxili als veïns, però aquests, acostumats com estaven, poc cas li feien perquè sabien que al cap de poc temps  els veurien  sortir agafats de bracet com si res hagués passat.

    Ara  li ha arribat el moment de ser enderrocada i de construir una casa nova. D’això els dos veïns que hi som a tocar  ens congratulem. Que també sigui dit de pas, som dels pocs que quedem  dels antics que  habitaven aquest tram de carrer. Els  dos som conscients que haurem de passar per una època de molèsties, les que comporta l’enderroc i la nova construcció,  però sabedors  que arribarà el dia que lluirà una nova imatge.

    La casa  deixarà de ser la veïna absent i tornarà a recobrar la vida com la resta de cases que són habitades. Més que una bona notícia, és l’auguri de l’arribada de nous veïns que s’hi allotjaran i entre en Manel  i nosaltres s’alternarà una nova convivència  que esperem siguin tan bona com ho va ser amb la comunitat de monges vetlladores que hi havia davant. Amb  en Josep Mirabent , “el ràpid” que era fill de l’Andreu i la  Remei. I també amb la família Perea, propietaris de la casa amb artístics elements decoratius  que encara conserva i amb el record dels estius quan deixaven la vidriera oberta del cancell, mentre tota la nombrosa  família sopava en aquell patí que oferia l’encant de l’època modernista  que s’hi havia arraulit.

     A l’altre costat, la nostra casa limitava amb  la de can Joanet de can Mas, on en el baixos va obrir portes aquell restaurant de grat record que s’anunciava “Los Geranios”. Davant per davant amb la manyeria i vivenda  de la família del Sr. Manel Fontanals i la senyorial casa de la família Bofill, amb el recordat Tirso Maldonado que era el nebot i amb el qual, llavors que els dos érem uns vailets, vam establir una bona amistat.   

   Des de la casa tancada, ara sense teulada,  s’hi veu el cel.

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 10 de febrer del 2017)