Actualment
l’oferta turística, en quant als allotjaments, és molt variada i també a l’abast dels qui cerquen on poder
allotjar-se en qualsevol ciutat o població del món. L’era del Internet ha
permès aquest apropament a la infinitat d’opcions que es
publiciten . Sense moure’ns de
casa podem accedir fins i tot guaitar a les interioritats dels establiments.
Escrivint sobre
aquesta temàtica em ve al pensament el gran servei que va oferir el Foment de
Turisme de Sitges, que aquests dies està de celebració al complir-se els 100
anys de la seva fundació. I al referir-m’hi és de justícia fer menció a
l’eficiència de l’amic Josep Casanova i Termes, que era el secretari de
l’entitat i també atenia personalment a
les persones que ens hi adreçàvem per a que ens lliurés informació del lloc on
volíem anar. Ho feia amb un tracte
exquisit i a més era persona molt detallista. A la més mínima col·laboració
corresponia amb un Saluda del President, donant les gràcies. Són
detalls que contribueixen a conferir prestigi a l’entitat que sigui. Reprenent el fil de la informació
sol·licitada, lliurava un fulletó amb format de tríptic, en el qual es
detallava el més rellevant que es podia visitar i un llistat dels establiments
hotelers on et podies allotjar. I si les descripcions s’adaptaven al que
buscaves, només calia posar-te en
contacte. Un servei del qual també no han deixat mai d’oferir les agències de
viatge.
Degut a que la
gent viatja molt, han proliferat els establiments hotelers, així com altres
modalitats d’acord amb les preferències
dels viatgers: cases rurals, apartaments turístics... Aquests apartaments sempre han existit, a Sitges s’hi van establir diferents
companyies, majoritàriament d’origen holandès, que disposaven d’un bon nombre
d’apartaments. La major part de les vegades aquests allotjaments ocupaven un
edifici on totes les seves plantes eren destinades a apartaments. Per tant si es
molestaven era entre ells no repercutien
amb les famílies que l’endemà tenien d’anar a treballar.
Abans, com era
tanta la demanda, es va posar en pràctica allotjar als turistes en habitacions
de cases particulars. Si tenim en compte que la majoria eren velles, és fàcil
imaginar que la comoditat i la decoració
eren relatives. En aquesta modalitat es
produeixen diverses situacions a quina més curiosa. Com per
exemple que moltes, la gran majoria, d’aquestes habitacions estaven ubicades en
cases de les quals les persones que les habitaven no eren els propietaris, sinó que hi estaven
de lloguer i el import del mateix era tan minso que quasi no restablia els
costos que el propietari havia de satisfer, com pagar la contribució i altres despeses que
sorgien. Així és que el llogater durant els mesos d’estiu obtenia uns beneficis
que es pot dir que eren nets.
Una de les
altres curiositats és que els visitants s’hi arribaven a trobar tan bé que
repetien els anys successius i d’aquesta manera s’arribaven a consolidar uns
lligams quasi familiars. Aquí ens adonem que la mentalitat de les persones ha
canviat, ho relacionem, és clar a la qualitat preu. Però tampoc és ben bé això,
la gent per costum ens queixem més ara que abans. La mostra la tenim en el
conformisme que mostraven aquells turistes que potser s’estaven tot un mes en
una habitació, neta, però sense cap mena de comoditat i compatint bany, que és
un lloc d’una intimitat molt particular
, amb la gent de la casa.
Aquests diners
extres que entraven en les famílies,
feia obrir l’ull a altres veïns que potser mai se’ls hi havia passat pel
cap posar gent estranya a casa . Si més no com tothom ho feia acabaven
disposant una habitació. Els havia també d’una condició social amb la qual no els
calia posar límits a la seva intimitat per tal de treure’n un profit econòmic.
El Sr. Isidor
Cartró i Robert, que havia sigut alcalde de la vila, i gaudia d’una certa
posició, també va optar per llogar habitacions, en una casa on hi vivien la seva muller, la Mercè Imburu, coneguda per “la Marceneta” i la seva germana d’ell, l’Antonieta Cartró a qual la veu popular
coneixia per la Cartrona, doncs vestia d’una manera extravagant en quant el
nombre exagerat de quincalles que es posava al damunt, així com els colorets amb
els quals s’empastifava la cara.
D’aquesta manera tan empolainada
es guarnia per assistir a missa els dies
de precepte. Una aparença que no tenia res a veure amb les robes i la deixadesa
que mostrava quan estava per casa i anava darrere el lloro que tenia i que de tant en
tant se li escapava i revolucionava a tots els veïns per tal que l’ajudessin a
recuperar-lo, mentre cridava: “lorito,
lorito”
Els turistes que
s’allotjaven a can Doro tenien el
privilegi de ser receptors d’un servei que no oferia cap altra casa. Quan l’amo
considerava que la gent sortia del cine o dels balls de nit, baixava al carrer i restava amatent de les
persones que començaven a desfilar pel perímetre de la seva propietat, posant
el dit entre boca i nas i fent aquell sorollet acústic tan característic shhhhh que es fa servir per demanar
silenci. Un gest que es produïa cada vegada que passava un grupet que li
semblava que els seus components enraonaven amb la veu una mica pujada de to.
Quan considerava que el gruix de la gent ja havia desfilat se’n anava a dormir,
tranquil per haver contribuït a fer més
efectiu el descans dels seus hostes.
Aquests apartaments turístics, que ara tan
rebombori estan creant, venen a ser la continuació d’aquells que disposaven, per exemple el Club 33, els Fritiresor .... Una modalitat, ara, implantada arreu que, sigui dit
de pas, acostumen a oferir unes instal·lacions molt ben disposades, decorades
amb gust exquisit i amb tots elements per garantir la màxima comoditat.
Però que xoca amb la manera de comportar-se de segons qui
els habiten de manera temporal. Ho resumeix la conclusió castellana quan diu: “cada uno es de su padre i de su madre”.
Com voler donar a entendre que: “en todos
los sitios se cuecen habas”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 17 de febrer del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada