Es diu que el
saber no ocupa lloc, no obstant els mecanismes que greixen la formació de
cadascú són molts i variats. Com ho són
les persones responsables d’atendre i impartir les docències corresponents,
junt amb aquelles que han de tenir cura d’altres detalls.
Les escoles de
casa nostra han crescut a mesura que s’ha incrementat la demanda de places.
Aquests dies ha estat una bona notícia el saber que en un parell d’anys estarà
construïda l’escola Agnès que, per fi, substituirà els barracons que fa 16 anys
que aixopluguen als escolars en unes condicions no massa optimes.
En el seu dia,
degut a que l’escola Esteve Barrachina quedava petita es va inaugurar a l’any
1976 l’escola Miquel Utrillo, ja a les
afores del poble. Des de llavors entre nens i nenes n’han passat més 2.000 per
les seves aules. I un detall curiós, aquest
fa referència a la porteria que es va construir en un apartat del
complex escolar, de la qual se’n va fer
càrrec la Regina Mirabent Garcia que en va prendre possessió al gener del 1976 i la va deixar a l’agost del 2016. Per tant
ha fet 40 anys de la responsabilitat que ha tingut assignada. Entre altres,
tenir cura de la porta d’entrada, comporta el privilegi de veure entrar i
sortir a tots els minyons i mosses que han fet ús de l’escola i no només això,
sinó que ha estat en contacte amb els pares, mares i avis que s’han atansat
fins el lloc per portar i recollir als seus fills/es. Si les estadístiques ens
parlen d’aquests 2.000 i escaig ens podem fer una idea del gran nombre de
petits personatges que ha vist desfilar. Per la seva situació tan estratègica
ha tingut també l’oportunitat de seguir la seva evolució escolar fins i tot
quan, arribada l’edat, han deixat
l’escola per passar al Institut. Degut amb la proximitat amb aquest , han
continuat transitant per davant de la porteria i d’aquesta manera, com
s’acostuma a dir, no els ha perdut de vista. 40 anys després aquells vailets
als quals la Regina els hi obria la porta avui són homes i dones els quals, amb
els coneixements adquirits a l’escola i al centre del costat, els ha permès
assentar i desenvolupar els fonaments
del seu futur.
La Regina va destacar per la seva afició al ballet
clàssic, assolint un bon nivell. Va
estudiar en l’escola de ballet que hi
havia als baixos de ca la Dasca en el
carrer Jesús. El xicot de la casa va esdevenir un reconegut ballarí.
Filla de l’Antoni
Mirabent Jansà i de la Lola
Garcia Miralles. El seu oncle era en
Felix Mirabent Jansà i es dona la coincidència que els dos germans treballaven
a la banca, el seu pare al banc Hispà Americà i el seu oncle al Biscaia i tots
dos feien de cobradors. Era quan els bancs disposaven dels encarregats d’anar a
cobrar les lletres comercials a domicili. Com que aquests documents eren
allargats portaven també unes carteres llargues i estretes . Quan entraven amb
elles, anunciaven a viva veu la seva presència amb una paraula la qual, segons la situació econòmica del moment,
produïen un cert mal de panxa. Aquesta no era altre de tan entenedora com la
que entonaven: “cobroooo,” allargant
aquesta “o” final Els comerciants
acostumaven a estar bé amb els cobradors, els interessava, perquè sabien que disposaven d’uns quans dies
de marge abans de retornar la lletra. Per tant si en aquell moment encara no
havien pogut reunir el import els hi demanaven uns dies més per fer-ho efectiu .
Dels cobradors depenia aquest estat de gràcia i, amb el qual podien aguantar
uns dies més el deute, sense la immediatesa d’haver de portar la lletra al despatx del notari.
Els dies de
festa els dos matrimonis, junt amb les germanes i els cunyats acudien als balls
del Retiro, eren el grup de la Creu Roja, perquè els avis de la Regina, Jacob
Garcia i Regina Miralles, havien tingut
també cura de la porteria de la Creu Roja local, primer al carrer Sant Pau i
després al carrer Parellades. Allà hi van viure totes les filles del matrimoni fins
que es van casar. La Lola amb l’Antoni Mirabent, la Carme amb l’Oleguer Gràcia,
més popularment conegut per en “Gari”.I
la Maria amb en Carles Fusté , Tots ells eren uns entusiastes retiristes. Fins
i tot va haver una època en què l’Antoni retolava els cartells del cinema de la
Societat, els preparava en el pis de sobre el taller d’ataconador del “Conco”. I en Fèlix havia fet de taquiller.
Han passat els
anys i la Regina, casada amb l’Antoni Micó Pedrosa, s’ha retirat després de 40
any a les portes del saber . Als coneixements que ella tenia s’hi van afegir
l’enriquidora experiència de veure entrar i sortir a tants vailets , a
directors/res, professors i professores que s’han alternat amb la
responsabilitat d’impartir les lliços d’acord amb l’edat dels alumnes de
l’escola. Quan va tancar per última vegada la porta de la portaria on han
viscut tots aquests anys, el matrimoni deixaven
darrera mitja vida al servei de l’escola i els acompanyaven infinitat de records viscuts.Com la
participació activa en tants carnavals allà en el pati. Quan ella, junt amb mestres
i amigues , estaven disposades a involucrar-se
i de seguit improvisaven la disfressa.
D’allà va
sorgir la colla femenina del ball de les Gitanes, a les qual assajava el seu
sogre, en Joan Micó Estarlí que l’havia ballat. Com també el ball de les
Cintes. Totes les festes del poble tenen repercussió en la intimitat de
l’escola.
Deia al
començament que el saber no ocupa lloc, no obstant aquest, el saber, és el
resultat d’haver coincidit amb la persona adequada en el lloc adient per a
transmetre els seus ensenyaments. La
porteria de l’escola forma part també del lloc i la que fins fa poc ha
estat la seva portera, la Regina
Mirabent Garcia, ha tingut a l’abast la clau
de l’èxit, cada vegada que obria i tancava la porta. La resta ja depèn de l’aprofitament que n’han fet els qui hi entraven .
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada