Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de desembre 2016

UNS TROSSETS DE PALMERA

  
   Tenim  per costum guardar determinades petiteses que porten assimilades la part agradable d'un record, per tant, una vivència.  D'aquesta manera és normal portar cap a casa ni que sigui una petita pedra, una bosseta emplenada de terra del lloc llunyà, o no, que hem visitat. Per correspondre a aquest costum existeixen botigues especialitzades que es dediquen a la venda dels estandarditzats” souvenirs”
   Ara que em refereixo als records materials, recordo quan a la Vila hi havia  moltes botigues destinades a la venda d’aquests detalls. La major part dels quals no tenien res a veure amb les coses  autòctones  del poble, doncs es tractava de castanyoles, nines vestides amb traje regional d’Andalusia, castanyoles  i altres elements de caire taurí.   
    A aquests records generalitzats, comprats per servir de testimoni d’una estada en un poble que, sense ells saber-ho,  era  de identitat diferent al que es pensaven,  es van començar alternar amb els de caire fotogràfic. Els primers documents gràfics van ser les targetes postal.  Del nostre poble, no hi cap  dubte que la fotografia més identificativa ha estat i és la imatge de l’església parroquial. Tot i que després  el visitant es troba amb moltes sorpreses que es van alternant  al seu recorregut i com és lògic no desaprofita per emportar-se guardat en tota mena de suports el quals, avui, fan que la fotografia estigui tan a l'abast. Fins al 11 de gener d'aquest any la palmera existent entre la casa de la Vila i la rectoria, era d'una espectacularitat que mereixia ser fotografiada . Tan torta i tan fràgil, s'havia convertit en un símbol que treia el cap pel costat de la torre del rellotge. Fins que aquell dia el pomell de dalt es va esberlar caient al terra sense causar d'anys de consideració.
    La caiguda d'aquest símbol, una palmera que havia plantat el pare de la Lola de l'Ajuntament, d'en Tolo del gas i del Xic de l'Esca, ha donat per molt. De primer per plantar-ne una de nova  que no sabem cap on decantarà, el que és segur que  els de la meva generació, primer ens torcerem nosaltres abans que veure-la torta a ella . Entre aquestes es va crear una associació  cultural que  va passar a denominar-se La  Palmera Torta i vet aquí que la caiguda d'aquesta emblema torçat, els ha servit per promocionar-se i aportar  un seguit d'actes que es perpetuen en el record d’aquella palmera  que fimbrava i a cada sacsejada feia presagiar un final imprevist.
     Quan la seva caiguda es produïa només encetar un nou any, el fet  ha anat acompanyat de celebracions. Les més sonades en eles dies previs  de la Festa Major, quan la mainada de les escoles es va plegar  per pintar amb el record posat amb la vella i en la nova. Treballs que es van exposar en els baixos de l’Ajuntament, el dissabte abans del rebombori festamajorenc i amb  una divertida festa.
   I el divendres de la setmana passada  la música tornava a envoltar la seva base,  en homenatge a la palmera torta, en un concert musical també  organitzat per l’Associació que porta aquest nom. I el que dèiem  de l’ànsia de fer-se amb un record, per un preu simbòlic, podies obtenir un trosset  d'aquella palmera.
     Diguem  que al pot petit hi ha la bona confitura, si més no , davant les evidències també podem dir  que al pot petit  es guarda un bocinet de la història local. El d'una palmera que el seu pomell era a tanta alçada que a l'escarabat morrut no hi va accedir perquè li provocava vertigen . Vet aquí  aquest record que el tindrem  fins que el pas dels anys ens dobleguin a nosaltres i,  febles com ella, una última sacsejada ens emporti.
     Potser la nova  palmera també es torçarà i  continuarà tenint un protagonisme destacat. Faltarà saber cap a quina banda, la darrera s'ha decantat més per la parròquia que per la casa de la Vila. Asseguts en la seva base  esperen els participants de la catequesis, i les persones que guarden  torn per parlar amb el Sr. Rector. Amb el record també present d'aquells colònies d'estiu, L’Esplai de La Moixiganga, que van engegar a l’any 1986 i van finalitzar el 2000. I que sota l'aixopluc de la parròquia tenien lloc cada estiu i el punt de trobada era  l'entorn de la palmera. Els monitors que  en tenien bona  cura eren :  l'actual batlle, en Miquel Forns, l'Esteve Ferré, la Sandra Rubí, Lluís Miguelsanz,  Maite Forns, Mireia Rossell, Neus Gironès, Marta Almirall, Oscar Campillo...
    Deia que la palmera de la font potser està més integrada a la parròquia, doncs les persones  que han de visitar l'Ajuntament es decanten més per can Quildo, si es preveu una espera llarga, o pugen i baixen sense temps per seure a la seva base. Segurament  els temes eclesiàstics són més pausats i una palmera guarda més afinitats  amb el  camins de la doctrina. Són suposicions fonamentades per la coincidència, la mateixa que va propiciar que en el seu recorregut inclinat es decantés cap l'església abans que cap a l'ajuntament. O volia guaitar al mar ? Allà on, en els seu passeig, s’arrenglen altres palmeres  que va ajudar a plantar en Fèlix Ventura, el marit de la Pepita Casadó i Escoda que despatxava llet , ajudada per la seva filla Nati, en  la granja  que tenia  al capdamunt del carrer Sant Pau i que després es va convertir en un restaurant.
   El trossets de palmera centenària són un petit record, que guardarem al costat de tants bocinets atresorats amb anys de vivències viatgeres. Aquest, però, era tan a prop nostre i estava tan enlairat que està impregnat de l'airet de Sitges que, de tots, és el més finet.  El mateix que la feia fimbrar  amb elegància i, sense adonar-nos, li anava segant el pomell de dalt, fins a fer-lo trencadís  Un final que es veia venir i que ha donat per molt.
                                                                                                   J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez