Tenim per costum guardar determinades petiteses
que porten assimilades la part agradable d'un record, per tant, una
vivència. D'aquesta manera és normal
portar cap a casa ni que sigui una petita pedra, una bosseta emplenada de terra
del lloc llunyà, o no, que hem visitat. Per correspondre a aquest costum
existeixen botigues especialitzades que es dediquen a la venda dels estandarditzats”
souvenirs”
Ara que em refereixo als records
materials, recordo quan a la Vila hi havia moltes botigues destinades a la venda d’aquests
detalls. La major part dels quals no tenien res a veure amb les coses autòctones del poble, doncs es tractava de castanyoles,
nines vestides amb traje regional d’Andalusia, castanyoles i altres elements de caire taurí.
A aquests records generalitzats, comprats per
servir de testimoni d’una estada en un poble que, sense ells saber-ho, era de
identitat diferent al que es pensaven,
es van començar alternar amb els de caire fotogràfic. Els primers
documents gràfics van ser les targetes postal.
Del nostre poble, no hi cap dubte
que la fotografia més identificativa ha estat i és la imatge de l’església
parroquial. Tot i que després el
visitant es troba amb moltes sorpreses que es van alternant al seu recorregut i com és lògic no
desaprofita per emportar-se guardat en tota mena de suports el quals, avui, fan
que la fotografia estigui tan a l'abast. Fins al 11 de gener d'aquest any la
palmera existent entre la casa de la Vila i la rectoria, era d'una
espectacularitat que mereixia ser fotografiada . Tan torta i tan fràgil, s'havia
convertit en un símbol que treia el cap pel costat de la torre del rellotge.
Fins que aquell dia el pomell de dalt es va esberlar caient al terra sense
causar d'anys de consideració.
La caiguda d'aquest símbol, una
palmera que havia plantat el pare de la Lola de l'Ajuntament, d'en Tolo del gas
i del Xic de l'Esca, ha donat per molt. De primer per plantar-ne una de
nova que no sabem cap on decantarà, el
que és segur que els de la meva generació,
primer ens torcerem nosaltres abans que veure-la torta a ella . Entre aquestes
es va crear una associació cultural que va passar a denominar-se La Palmera Torta i vet aquí que la caiguda
d'aquesta emblema torçat, els ha servit per promocionar-se i aportar un seguit d'actes que es perpetuen en el record
d’aquella palmera que fimbrava i a cada
sacsejada feia presagiar un final imprevist.
Quan la seva caiguda es produïa
només encetar un nou any, el fet ha anat
acompanyat de celebracions. Les més sonades en eles dies previs de la Festa Major, quan la mainada de les
escoles es va plegar per pintar amb el
record posat amb la vella i en la nova. Treballs que es van exposar en els
baixos de l’Ajuntament, el dissabte abans del rebombori festamajorenc i
amb una divertida festa.
I el divendres de la setmana passada la música tornava a envoltar la seva base, en homenatge a la palmera torta, en un concert
musical també organitzat per l’Associació
que porta aquest nom. I el que dèiem de l’ànsia
de fer-se amb un record, per un preu simbòlic, podies obtenir un trosset d'aquella palmera.
Diguem que al pot petit hi ha la bona confitura, si
més no , davant les evidències també podem dir
que al pot petit es guarda un
bocinet de la història local. El d'una palmera que el seu pomell era a tanta
alçada que a l'escarabat morrut no hi va accedir perquè li provocava vertigen .
Vet aquí aquest record que el
tindrem fins que el pas dels anys ens
dobleguin a nosaltres i, febles com
ella, una última sacsejada ens emporti.
Potser la nova palmera també es torçarà i continuarà tenint un protagonisme destacat.
Faltarà saber cap a quina banda, la darrera s'ha decantat més per la parròquia
que per la casa de la Vila. Asseguts en la seva base esperen els participants de la catequesis, i
les persones que guarden torn per parlar
amb el Sr. Rector. Amb el record també present d'aquells colònies d'estiu,
L’Esplai de La Moixiganga, que van engegar a l’any 1986 i van finalitzar el
2000. I que sota l'aixopluc de la parròquia tenien lloc cada estiu i el punt de
trobada era l'entorn de la palmera. Els
monitors que en tenien bona cura eren : l'actual batlle, en Miquel Forns, l'Esteve
Ferré, la Sandra Rubí, Lluís Miguelsanz,
Maite Forns, Mireia Rossell, Neus Gironès, Marta Almirall, Oscar
Campillo...
Deia que la palmera de la font
potser està més integrada a la parròquia, doncs les persones que han de visitar l'Ajuntament es decanten més
per can Quildo, si es preveu una espera llarga, o pugen i baixen sense temps
per seure a la seva base. Segurament els
temes eclesiàstics són més pausats i una palmera guarda més afinitats amb el
camins de la doctrina. Són suposicions fonamentades per la coincidència,
la mateixa que va propiciar que en el seu recorregut inclinat es decantés cap
l'església abans que cap a l'ajuntament. O volia guaitar al mar ? Allà on, en
els seu passeig, s’arrenglen altres palmeres
que va ajudar a plantar en Fèlix Ventura, el marit de la Pepita Casadó i
Escoda que despatxava llet , ajudada per la seva filla Nati, en la granja que tenia
al capdamunt del carrer Sant Pau i que després es va convertir en un
restaurant.
El trossets de palmera centenària
són un petit record, que guardarem al costat de tants bocinets atresorats amb
anys de vivències viatgeres. Aquest, però, era tan a prop nostre i estava tan
enlairat que està impregnat de l'airet de Sitges que, de tots, és el més
finet. El mateix que la feia
fimbrar amb elegància i, sense
adonar-nos, li anava segant el pomell de dalt, fins a fer-lo trencadís Un final que es veia venir i que ha donat per
molt.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada