La tia Mariona ens aportava un cert parentesc familiar.
Era una dona que jo veia que els anys se li havien amuntegat, tant al seu
damunt, que la feien anar una xic encorbada. Ella i el seu marit, l’oncle José,
feien de porters en una torre de Terramar i quan l’home tenia unes hores lliures
anava al Club de Golf Terramar a recollir les pilotes de golf que queien a la riera. Era quan el camp quedava dividit per
aquest corrent d’aigua, el seu cabdal depèn de la pluja, amb un recorregut que comença per allà a Jafre.
El jugadors, amb cop de pal precís, tenien de fer per maneres de posar la pilota a l’altre costat . Quan l’embranzida quedava curta, queia a l’aigua o
al pedruscall i així la pilota es perdia. Passava que minyons i no tan jovenets es dedicaven a
recuperar-les, les netejaven i les tornaven a vendre als jugadors, als quals
els interessava perquè el seu valor era molt més baix que si les compraven a
les botigues.
Per creuar a
l’altra banda existia un peculiar pont que nosaltres, jovenets com érem,
l’anomenàvem “el puente colgante “ de ben segur que influenciats per les
escenes d’aquella exitosa pel·lícula de l’any 1957: “El puente colgante sobre el río Kwai”. El que unia
les dues ribes d’una simple riera, no era de la importància d’aquell però comptava amb l’al·licient afegit que
quan passaves fimbrava . La diversió més malparida consistia en què quan un
dels amics es trobava al mig, el fèiem bellugar al màxim fins que s’havia
d’agafar al dos gruixuts cables que feien de barana, mentre malaia a tort i
adret. A mesura que s’anava avançant i s’anava movent, et produïa aquella
sensació que sembla que se t’encongeix
l’eina de fer pipi. El mateix passa amb altres sensacions sorgides de
situacions similars.
Deunidor on he
anat a parar, quan la Mariona encara semblava ser la protagonista. Estirant del
fil del parentesc que ens unia, la dona tot sovint passava per casa a saludar als seus parents i desprès de
llarga conversa, quan s’apropava el moment de marxar, demanava per anar al
lavabo. En la casa vella, per accedir-hi, s’havia de travessar pel laboratori
de les mestresses. De coincidir que en els fogons de la cuina econòmica hi
havia les peroles tapades amb les corresponents tapadores, com sabíem dels seus costums xafarders,
estàvem amatents i no tardàvem gaire en escoltar com retirava les
tapadores i, una vegada vist el que
s’estava coent, tornava a posar-les bé.
La Mariona se’n anava satisfeta perquè ja havia indagat el que es coïa en els
fogons de la seva parentela.
Les coses de
menjar sempre desperten curiositat, sobretot quan són al foc i desprenen un flaire
que et captiva. Que ell mateix es
promociona en aquest espai tan comú com és l’escala comunitària i que a mesura
que anem pujant, tots esperem que l’olor més influent provingui de la cuina de
casa nostra. La curiositat és tanta que només obrir la porta , hom s’afanya per
anar a destapar la cassola.
A l’estiu, quan feina d’aprenent amb els de casa, m’agradava anar a
treballar a l’Hotel Miramar, perquè coincidien un cúmul de vivències que
abraçaven uns quants àmbits molt comuns en l’hostaleria. I d’una manera
especial m’atreia el trafegar que tenia lloc a la cuina. Una curiositat,
aquesta, que m’ha acompanyat sempre. Potser m’ho va encomanar aquella bona dona
parenta de casa. Vostès potser sentiran
la mateix quan van a menjar a un
establiment de restauració, cada vegada que s’obre i es tenca la porta de la
cuina, just en aquell instant ens plau guaitar, durant el poc temps que la
porta no torna a la seva posició, a la intimitat del lloc on es prepara i es cou tot el que es serveix a
taula. Perquè a dintre la cuina és un altre món, un laboratori on es tracen les línies ben enteses de l’art culinari i també un espai on es passa
d’una relativa tranquil·litat a un estat de nervis que sols els cuiners saben
mesurar i administrar per no acabar parlant sols. N’havia estat testimoni, com
acabo d’escriure, a la cuina d’aquell hotel. On els crits, a les hores punta de
dinar i de sopar, es barrejaven amb els fums i el foc semblava que s’enrogia
encara més. Després, la calma era total, potser el lloc més silenciós de tot
l’establiment. Allà, però, s’hi acostumava a quedar una persona que tenia cura de les olles que
estaven exposades a un foc baixet durant una llarga estona. Com que veien que mostrava curiositat, m’aixecaven les
tapadores i em permetien tafanejar en el seu interior.
Un any més, els
establiments de restauració de la Vila, ofereixen el Tasta Sitges, una iniciativa del Club de Tast
que presideix en Tony Alemany.
Un convit a tastar
una àmplia mostra d’especialitats , sorgides dels fogons de les seves
cuines. Vindrà a ser com destapar, molt curosament, les tapadores de les seves
cassoles i saber el que couen en la intimitat d’aquestes cuines que resten
amagades a les nostre mirades i que cada vegada ens sorprenen, gratament, per
donar plaer al paladar i viure de prop els neguits d’aquesta generació de
cuiners/res que busquen trobar noves sensacions en els plats de sempre i en
altres de identitat més sofisticada. Quan la cuina, cada vegadamés, s’aparta una mica de l’antic concepte del bon plat i fondo, per anar-se
imposant el poc i bo. El de tastar, més que no pas menjar amb una certa abundància
, em perdonaran, d’això primer en dèiem
ser un “tiquis miquis”. En llenguatge
més entenedor, un llepa fils.
Sense treure el
mèrit a aquesta cuina avantguardista, em confesso seguidor del contingut
d’aquelles cassoles que la tia Mariona aixecava
la tapa. I si em deixen escollir, prefereixo que la fondària del plat estigui ben coberta.
Encara que d’això en diguin ser un “tripero”.
O en termes no tan absolutistes, ésser de
vida.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'octubre del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada