Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de desembre 2016

UN TASTET DE TOT

  La tia Mariona ens aportava un cert parentesc familiar. Era una dona que jo veia que els anys se li havien amuntegat, tant al seu damunt, que la feien anar una xic encorbada. Ella i el seu marit, l’oncle José, feien de porters en una torre de Terramar i quan l’home tenia unes hores lliures anava al Club de Golf Terramar a recollir les pilotes de golf que queien a  la riera. Era quan el camp quedava dividit per aquest corrent d’aigua, el seu cabdal  depèn  de la pluja,  amb un  recorregut que comença  per allà a Jafre.
    El jugadors,  amb cop de pal  precís, tenien de fer per maneres  de posar la pilota a l’altre costat .  Quan  l’embranzida quedava curta, queia a l’aigua o al pedruscall  i així  la pilota es perdia.  Passava que  minyons i no tan jovenets es dedicaven a recuperar-les, les netejaven i les tornaven a vendre als jugadors, als quals els interessava perquè el seu valor era molt més baix que si les compraven a les botigues.
   Per creuar a l’altra banda existia un peculiar pont que nosaltres, jovenets com érem, l’anomenàvem “el puente colgante “  de ben segur que influenciats per les escenes d’aquella exitosa pel·lícula de l’any 1957: “El puente colgante sobre el río Kwai”. El  que  unia les dues ribes d’una simple riera, no era de la importància d’aquell  però comptava amb l’al·licient afegit que quan passaves fimbrava . La diversió més malparida consistia en què quan un dels amics es trobava al mig, el fèiem bellugar al màxim fins que s’havia d’agafar al dos gruixuts cables que feien de barana, mentre malaia a tort i adret. A mesura que s’anava avançant i s’anava movent, et produïa aquella sensació que sembla que  se t’encongeix l’eina de fer pipi. El mateix passa amb altres sensacions sorgides de situacions similars.
   Deunidor on he anat a parar, quan la Mariona encara semblava ser la protagonista. Estirant del fil del parentesc que ens unia, la dona tot sovint passava per casa  a saludar als seus parents i desprès de llarga conversa, quan s’apropava el moment de marxar, demanava per anar al lavabo. En la casa vella, per accedir-hi, s’havia de travessar pel laboratori de les mestresses. De coincidir que en els fogons de la cuina econòmica hi havia les peroles tapades amb les corresponents tapadores,  com sabíem dels seus costums xafarders, estàvem amatents i no tardàvem gaire en escoltar com retirava les tapadores  i, una vegada vist el que s’estava coent,  tornava a posar-les bé. La Mariona se’n anava satisfeta perquè ja havia indagat el que es coïa en els fogons de la seva parentela.
     Les coses de menjar sempre desperten curiositat, sobretot quan són al foc i desprenen un flaire que et captiva. Que  ell mateix es promociona en aquest espai tan comú com és l’escala comunitària i que a mesura que anem pujant, tots esperem que l’olor més influent provingui de la cuina de casa nostra. La curiositat és tanta que només obrir la porta , hom s’afanya per anar a destapar la cassola.
   A  l’estiu,  quan  feina d’aprenent amb els de casa,  m’agradava anar  a  treballar a l’Hotel Miramar, perquè coincidien un cúmul de vivències que abraçaven uns quants àmbits molt comuns en l’hostaleria. I d’una manera especial m’atreia el trafegar que tenia lloc a la cuina. Una curiositat, aquesta, que m’ha acompanyat sempre. Potser m’ho va encomanar aquella bona dona parenta de casa.  Vostès potser sentiran la mateix  quan van a menjar a un establiment de restauració, cada vegada que s’obre i es tenca la porta de la cuina, just en aquell instant ens plau guaitar, durant el poc temps que la porta no torna a la seva posició, a la intimitat del lloc on es  prepara i es cou tot el que es serveix a taula. Perquè a dintre la cuina és un altre món, un laboratori  on es tracen les línies ben enteses de  l’art culinari i també un espai on es passa d’una relativa tranquil·litat a un estat de nervis que sols els cuiners saben mesurar i administrar per no acabar parlant sols. N’havia estat testimoni, com acabo d’escriure, a la cuina d’aquell hotel. On els crits, a les hores punta de dinar i de sopar, es barrejaven amb els fums i el foc semblava que s’enrogia encara més. Després, la calma era total, potser el lloc més silenciós de tot l’establiment. Allà, però, s’hi acostumava a quedar  una persona que tenia cura de les olles que estaven exposades a un foc baixet durant una llarga estona. Com que  veien que mostrava curiositat, m’aixecaven les tapadores i em permetien tafanejar en el seu interior.
    Un any més, els establiments de restauració de la Vila, ofereixen el  Tasta Sitges, una iniciativa del Club de Tast que  presideix  en Tony  Alemany.  Un  convit  a tastar  una àmplia mostra d’especialitats , sorgides dels fogons de les seves cuines. Vindrà a ser com destapar, molt curosament, les tapadores de les seves cassoles i saber el que couen en la intimitat d’aquestes cuines que resten amagades a les nostre mirades i que cada vegada ens sorprenen, gratament, per donar plaer al paladar i viure de prop els neguits d’aquesta generació de cuiners/res que busquen trobar noves sensacions en els plats de sempre i en altres de identitat més sofisticada. Quan la cuina, cada vegadamés,  s’aparta  una mica de  l’antic concepte del bon plat i fondo,  per anar-se  imposant   el poc i bo.   El de tastar,  més que no pas menjar amb una certa abundància , em perdonaran,  d’això primer en dèiem ser un “tiquis miquis”. En llenguatge més entenedor, un llepa fils.
   Sense treure el mèrit a aquesta cuina avantguardista, em confesso seguidor del contingut d’aquelles cassoles que la tia Mariona aixecava  la tapa. I si em deixen escollir, prefereixo  que   la fondària del plat estigui ben coberta. Encara que d’això en diguin ser un “tripero”. O en termes no tan absolutistes, ésser de vida. 
                                                                                  J. Y. M.
                                                                                                

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'octubre del 2016 )      

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez