Tinc guardat, en un lloc preferent de la memòria, el
record de la Festa Major de l’any 1995. El motiu, que vaig ser l’encarregat de
pregonar la Festa en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Fins aquí un record
agradable, si més no els dies
previs havien estat envoltats per uns fets luctuosos. Pocs
dies abans, el 18 d’agost, quan el
geganter i integrant del cos de portants del Sant Crist, l’Antoni Parra Sàez deixava
l’obra, on treballava en el carrer Jesús per anar a dinar, cau a
terra ferit de mort. l’Olga l’esperava
amb el plat servit a la taula.
El dia 2 , del mateix mes, també ens deixava la Remei Casanova i Giner, persona molt
vinculada a la Trinitat, per ser-ne administradora junt amb la Rosó Carbonell i
en Joan Martí. L’absència d’en Parra i
la de la Remei van trasbalsar aquella Festa Major,com uns anys abans ho va fer
també la mort sobtada d’en Rafelet Micó i d’en Ramon Martín.
Colpit per
aquells fets luctuosos en el meu pregó, com a mena d’homenatge a en Parra vaig
aportar unes estrofes de la poesia de l’amic David Jou, publicada a l’Eco d’aquella
setmana, titulada:” “Els Gegants”. El pendonista d’aquell any va ser, precisament,
en Joan Martí i Romagosa, com ja he dit un
dels administradors de la Trinitat i
també component del grup de portants del Sant Crist. Home de la nostra pagesia,
ofici que el tenia molt vinculat amb les vinyes d’Olivella. Ell, ho escric per
la meva recent experiència, vivia aquella Festa amb la intensitat que comporta
ser-ne el pendonista. Tot anava relativament bé fins moments previs a la sortida de la processó,
que va ser quan va irrompre una tempesta de tal magnitud, no havia vist mai el
Baluard tan negat d’aigua, que va obligar a suspendre-la. Davant el inesperat adéu d’en Parra i aquella
pluja tan intensa, quan va tornar a sortir el setmanari al carrer, l’ article
d’en JYM portava per títol: “I el cel va plorar”.
Va ser el que
vaig trobar més adient per detallar aquell cúmul de circumstàncies. Perquè per Sant
Bartomeu el cel sembla que aguanta més el plor. No podem dir el mateix per la
festivitat de Sant Tecla perquè, de tant en tant, la plorera desconsolada, ha deslluït sinó tots quasi tots els actes preparats per
celebrar-ho en el seu honor. Fins i tot recordo que un parell d’anys seguits va
ploure des de bon matí i no va parar. Aquest any ha esperat fins el moment de
sortir la processó del temple. Davant
les evidències podem afirmar que acostuma a ser més ploranera Santa Tecla que
Sant Bartomeu.
Tanmateix vull
enaltir el comportament del Sr. Rector el qual, des de que van començar a
desfilar els balls va romandre a la porta de l’església. Quan un llamp i el
potent tro que el va seguir, va respondre, de males maneres, a les paraules tremoloses de l’angelet dels
cercolets. Ens vam adonar que l’avís
podia tenir conseqüències, com així va ser. Però mossèn Josep Pausas no perdia
la serenor, de ben segur que confiava que es tractava d’una breu tempesta. Amb
aquesta convicció va donar sortida a la imatge de Santa Tecla i a tots els
acompanyants/tes de la processó, pendonista, cordonistes i ell mateix tancant
el seguici religiós, junt amb les autoritats locals
Va ser una decisió
valenta, que demostrava que ell era el primer que li sabia greu rebre aquella
inoportuna pluja. Si més no va resultar
que queia amb tanta intensitat, que es va veure obligat aconsellar tornar a
l’església . On la Santa va ser rebuda amb tots els honors i a més de les
pandaretes, gralles, la presència de la Moixiganga muntada.
Un final, malgrat tot, molt digne, al qual cal
afegir les paraules que va dirigir el sacerdot a tots els allà presents.
Sobretot quan, fent servir un paral·lelisme amb la situació, va expressar: “Santa Tecla mullada, Santa Tecla estimada”.
La seva actitud va ser molt encertada des del començament fins al final. Com
tampoc tenien desaprofitament aquells
repunts amb una mica de sorna, amb els quals ens té acostumats.
A partir d’aquí,
a mesura que es va afeblir la tempesta, es van anar succeint un seguit de
detalls que van ser màgics. Molt acord amb el nostre tarannà. Com ho va ser l’evolució d’alguns balls que
van ballar davant l’Ajuntament que semblava la repetició de la Sortida d’Ofici.
I quan el cel sembla que dónes una treva, van irrompre els gegants, els quals
van poder esquivar la tempesta i ja es trobaven recollits a la casa de la Vila. Una presència que va ser rebuda amb molta gatzara i satisfacció per la gran quantitat de
persones que havien aguantat la pluja, potser també convençuts que el cel seria
complaent .
Una vegada totes
les parells de gegants havien ballat, tot semblava indicar que la festa s’havia
acabat. En mig d’aquest convenciment es va fer evident la imaginació de la joventut , la qual es resistia a marxar a casa sense haver
participat en allò que per a ells tenia una gran importància,
la processó. Així és que pubilles i hereus van encendre els ciris i, ben
ordenats en parelles i en fila , es van disposar a fer tot el recorregut de la
processó. Tancava la comitiva una bandera de Sitges i van tenir la sort de quan
passaven a prop de “l’Agrupa” si van afegir dos grallers. Tornava a ploure i els integrants
d’aquella genialitat, temien que s’hagués de tornar a suspendre. Sota un
plugim feble, però constant, aquell detall,
sense nom, sorgit de l’espontaneïtat de tots ells, van poder fer tot el recorregut del que hauria estat la processó.
La veterania
d’un rector que estima la seva parròquia i s’identifica amb els neguits i
tradicions dels seus feligresos, junt amb l’entusiasme de la nostra joventut,
davant l’adversitat de la meteorologia, ens ha permès adonar-nos que sabem reaccionar als contratemps
amb imaginació i originalitat
Tot plegat va fer que un final deslluït no ho
sembles tant.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada