Poques cases hi ha al nostre
poble on les finestres estiguin tan a prop de la vorera com aquesta del carrer
Sant Gaudenci, on hi vivien en Joan Olivé i la Maria Ràfols. Ella regentava una
botiga de queviures i també despatxaven sifons, gasoses i distribuïen el llevat
als forners. Ell , que era d'El Catllar, encara hi ha familiars seus que viuen
al carrer Sant Crispí, treballava a la
fàbrica de sabates de can Coll. El matrimoni va tenir dos fills; en Joan casat
amb la Tersesina Ferré de la Sinaí Robert i l'Antoni emmaridat amb la Pilar
Fornas.
He apuntat que la finestra està
oberta a la Festa Major, perquè l'Antoni entre altres instruments tocava la
gralla, junt amb en Manel Vendrell, en Quimet i en Lluís Ràfols i en Juli
Vidal, els anomenats grallers músics, els encarregats d'acompanyar amb el so de
la gralla als gegants de la Vila. Es
dóna la casualitat que un parell de cases més enllà hi vivia l'Antoni Parra,
cap de colla dels geganters i portador de la geganta. En Parra estava casat amb
l'Olga Mestre que va ser pendonista de
Santa Tecla l’any 1999 i va tenir l'honor de ser la primera a tenir exposada la
imatge en una de les vitrines de casa
seva, la qual s'abocava en a aquest
mateix carrer.
Davant per davant de la finestra
de l'Olivé hi havia la casa d'en Francesc Esplugues, popularment conegut per en
“Dandi” . Casat amb la Rosita,van tenir dues filles, la Rosa Maria i la
Montserrat. Tots ells dedicats a la perruqueria i , durant molts anys, pentinadors
de la parella de gegants. Encara és present el record de veure baixar els
gegants pel carrer i quan arribaven a frec de la casa del perruquer els geganters apropaven a la parella al balcó
i, des d'allà, els hi feien un retoc al pentinat, potser una mica despentinar
degut a les serpentines que tibaven des d'un balcó a l'altre i que al seu pas
les trencaven. Un costum que s' ha perdut.
L' Antoni treballava de pintor
fins que va entrar a formar part de la plantilla de la corsetera i des de
llavors li fèiem la conya que vivia de la mamella. I a hores lliures feia de
músic al costat del meu pare i de l'oncle dels quals n’era molt bon amic per raons de veïnatge.
Quan va entrar a formar part dels
Iberos del Jazz, les seves intervencions , després de l'actuació en el jardins
del Retiro, darrera l'escenari, aconseguien una sublimitat magistral. El mestre
Pallarès reunia als seus músics i a veure qui la feia o deia més grossa. Per
aquella època, entre altres, es va alternar com a empresari de la temporada
d'estiu, en Sergi Caballé, al qual li agradaven els toros, fins el punt d'haver
anat a aprendre a torejar. Tenien,doncs, el torero els faltava el toro que s'hi
prestava l'Olivé. En una d'aquestes “faenes” el toro va fer una esterrossada de
la qual es va aixecar amb els colzes pelats. A la corrida, a més dels seus
companys, hi assistien la mainada dels gitanos de casa nostra, assidus del
Retiro, i a l'endemà, veient que no hi
havia ambient en la plaça, li van preguntar a l’Antoni si no hi havia toros i
aquest els hi va contestar que fins que no li caiguessin les crostes al toro,
res de res.
En una ocasió entre bastidors l'Antoni que era sempre molt servicial i es
preocupava per les seves amistats, en Cisquet Batista li va manifestar que la
seva actuació acompanyant el seu cant amb la guitarra es veia deslluïda a causa
del fum que desprenien les olles on en el seu interior hi havien uns caps de
cotó impregnats d'alcohol que s'encenien per a fer més real la dansa del foc,
la qual ballaven els components del ballet de l'Antoni de Ronda. Quan les
apagaven el fum que produïen li penetrava a la gola del guitarrista i li feia
la guitza. Amb la disponibilitat d'ajudar, a la qual em referia de l'Antoni, li va semblar haver donat amb la solució. Així, a mesura que
entraven a darrera l'escenari, les anava agafant i esclafant a terra. Acabada
l'actuació d'en Batista, el seu protector li fa saber que el problema
estava resolt, mentre li comunica el
mètode emprat. En Cisquet, que veu venir la pedregada, li recrimina: oh!,
nen jo no t'he manat que les trenquessis ..." I el músic li puntualitzava, una i altra
vegada, que ho havia fet per ell. Total que en Raúl, que era el braç dret de
l'Antoni de Ronda, ja es va encarregar que l’endemà l'Olivé anés a can Juncosa
a comprar unes olles noves.
Es veu que això de la trencadissa
la tenia sempre a punt. Perquè una vegada la meva àvia Consol li va demanar que
li anés a comprar uns ous. De tornada a la dona
li van semblar petits. Així que davant la disconformitat l'Olivé va
rebolcar els ous per terra, potser per demostrar que ell els tenia més grossos.
L'avia que era dona de temperament, davant tal trencadissa, se'l volia menjar.
Quan vaig anar reaccionant del
nomenament de pendonista, una de les actituds que se'm va fer present va ser passar per
davant la finestra portant la bandera, perquè em recordava quan ho fèiem tocant
amb la banda, en el transcurs de les processons, i giràvem la mirada a aquest
punt i ells, la dona i els fills, responien amb un somriure de satisfacció.
Quan l’Antoni es va retirar de la música, el costum va continuar, però en
aquell moment ell feia senyals entenedores
del panorama, com així ho anomenava per resumir l’estat de salut del
matrimoni.
No he estat a temps. No he trobat
a l'Olivé, ni a la Pilar. Com tampoc els gegants a en Parra,al“Dandi” i al graller.
La finestra era tancada, a una Festa Major, on l'únic supervivent d'aquella
colla de grallers ens havia deixat feia pocs dies. Esperem
que, ven aviat, amb el retorn de la Pilar, la persiana aixecada de la finestra
torni a mostrar que, darrera d'ella, la
vida segueix el seu camí, al peu d’una carrer de pujada i de baixada.
J. Y. M.( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada