Existeixen músiques que, tot i la distància
que ens separa dels orígens,
aconsegueixen arrelar en els nostres costums en tonalitat de la famosa
ranxera que comença de la mateixa manera. Són coincidències simpàtiques.
Deixant de banda els orígens de
la cançó quant a cantar i fins i tot
ballar. Estic segur que quan els lectors/es
han llegit l'enunciat d'avui els haurà vingut al pensament la, a Sitges hi
havia una finca que se la coneixia pel Ranxo Grande, en aquell temps propietat de
la família Benages i després va passar a la família Llauradó. Encara avui
trobaríem qui continua denominant així a aquest complex residencial on estan
ubicats tres blocs molt alts, els quals
no m'explico com es va donar permís per construir-los.
A la finca hi havien plantats un
bon nombre d'arbres fruiters, vinya de moscatell i també un espai on en Francesc Mirabent Farreras de
ca l'Eixut que en tenia cura, hi plantava flors conjuntament amb en Garrofer. Allà van arrelar els orígens de la floristeria
de la Teresa, la seva filla, que en la casa del carrer Sant Francesc, en el
quarto de reixa cosia sabates i en l’entrada venia ramets de flors.
Quan en Panxito ho va deixar,
forçat per les circumstàncies, se’n va fer càrrec l'Isidre Barnés i va anar-hi
a viure amb seva muller, la Maria Camps,
la filla i en Cisco, que tenia uns dotze anys. Ell va néixer al carrer Sant
Bonaventura, per allà on vivia la
Cisqueta boja. Després van passar per la casa del carrer Espalter.
Ells van viure de prop la
transformació del "Ranxo Grande". On l'única grandesa que va
predominar va ser, com ja he comentat, l'alçada desmesurada dels tres blocs.
Una vegada perdut l'encant original només quedava, com a testimoni camperol, la finca del costat on hi havien plantats ametllers
i altres. Els últims propietaris, abans que també s'hi aixequessin blocs de pisos, van ser la família Ribot.
A partir de la transformació,
aquell nyap va passar denominar-se
"El Cortijo", del qual, l'Isidre Barnés, en va passar a ser el
conserge de tots els tres blocs. L'home, amb l'ajut de la seva muller, hi va
esmerçar una feina molt meritosa, guanyant-se la simpatia de tots els residents
que hi van anar a viure, que ja és difícil. Educat, servicial i treballador, es
va veure correspost amb l'estima que la
gent li demostrava.
D'allà el fill del matrimoni, en
Francesc Barnés i Camps, va sortir per casar-se amb la Rosa Pasqual que era
filla d'una de les famílies més antigues del carrer Parellades , veïns de cal
duro, d'en Sancliment i del poeta Trinitat Catasús. A en Cicso ja li agradava
la fotografia i va encomanar l'afició a la Rosa.
Entre tot això havíem fet
incursions per molts llocs del terme a la recerca de qualsevol temàtica
fotogràfica. Em compto en aquestes expedicions perquè jo, que llavors era
jovenet, acompanyava al meu pare que també n'era un aficionat i em va inculcar
una mica l'afició. En aquells anys a en Joan Manel Marcé i Gea l’havia captivat
una gran afició a l'art fotogràfic, de tal manera que no hi escatimava recursos
i participava en quasi tots els concursos de fotografia que es
convocaven, guanyant nombrosos premis.
Una part de la parentela d'en Joan
Manel procedien de les Torres, alguns encara hi vivien com en Maginet. En Miquel
i en Joan es van casar amb la Trini de ca la Mingueta i la Pepeta de can Badia
respectivament i van venir a viure a Sitges. D'en Maginet recordo, amb molt de
goig, que durant un temps va ser la persona que tancava la seqüència d'un anunci publicitari d’un cava i que es
transmetia per televisió. Quan apareixia,
tots esperàvem la seva curta però entenedora intervenció. Succeïa quan per enaltir
les propietats del cava sorgia l'expressió afrancesada de "Chapeau", en el mateix moment en
què en Maginet, al costat dels ceps, es passava la mà pel front com donant a entendre
que el procés era laboriós .
En aquestes incursions
fotogràfiques per la muntanya del Massís del Garraf, la Secció Fotogràfica del
Grup d'Estudis Sitgetans, les continua realitzant, els Marcé de les Torres, fins i tot hi han fotografies del grup on hi apareix el
pare de tots ells, com experts
coneixedors del terreny, ens feien de guia i valoraven més el sentit de
l'amistat que el poder tenir l'oportunitat de captar una bona imatge, de fet no
portaven ni màquina
Unes excursions a la muntanya en les quals Francesc destacava per la seva bonhomia, també
perquè sempre estava disposat a ajudar, sobretot amb aquells consells que
contribuïen a millorar el resultat final de la fotografia. I, meticulós com
era, s’hi mirava sempre per a que la
fotografia quedés enfocada, ben enquadrada i sobretot recte.
El Ranxo Grande, el Cortijo, dues ubicacions en una ,
quan deixem que parlin les imatges. Avui retratar s’ha convertit en la cosa més
normal. Tanmateix darrera a cada mirada que guaita a la pantalla, al visor, s’amaga
una petita o gran història. La d’en Cisco aportava la senzillesa d’una persona
que vol passar desapercebuda, que deixava parlar a la Rosita perquè és més
xerrairota, mentre ell es queda amb la
imatge que diuen que val més que mil paraules. Aquella tarda , a la nostra plaça
castellera, el silenci que requereix la concentració s’esberla quan el so de la
gralla anuncia que s’aixequen els quarts.
Amunt! Crida el cap de colla, i ell amatent, aguanta la respiració, que en
déu ser de difícil quan aquesta és tan feble. I allà s’arrapen els dosos, mentre grimpa l’acotxador i l’anxaneta. El castell és coronat. I... clic, però ni soroll fan les màquines
d’avui, això sí, queda una imatge que
resumeix el valor de l’afició que el porta a fer l’última fotografia. És el moment del retorn a casa.
Quan en Cisco torna a sortir al carrer, just passen els gegants per davant de la porta, però s’havia deixat la màquina
de retratar. Sempre ens quedarà una última fotografia per fer.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada