EL CARRER DEL FEMER

   Hem passat de les caques dels cavalls a la dels gossos, amb la particularitat que la dels cavalls era molt preuada. Atès que els carreters no s’entretenien a recollir l’escampall  dels  animals que comandaven. Així,el servei de neteja municipal comptava amb la participació de la gent del poble, la qual quan el transit de cavalls deixaven una estesa dels seus sobrants, els veïns immediatament sortien al carrer i, ajudats d’una paleta, els recollien a dintre una senalla.

   Un costum que no obeïa pas a uns exagerats neguits de mantenir net el carrer, sinó que ho recollien per portar-los al femer de l’hort o simplement per fer servir d’adob per les plantes que quasi tothom disposava en els patis interiors de les cases on feien servir cossis, olles foradades, pots de conserves... Els omplien de terra i molt sovint els hi renovaven els fems. Pensant en tot això es pot arribar a entendre aquesta bona disposició a recollir els fems que deixaven els cavalls i atès que n’hi havia bastants, la recol·lecta era abundant i profitosa.

     Parlant una mica del cens d’aquesta animals, al carrer Sant Bonaventura, només allà, es comptabilitzaven uns quants. Començant per l’estable d’en Joanet de can Mas que es trobava just al començament del carrer. Em deia un veí que, cada dia, quan el pagès anava a buscar el matxo, que era de bon matí, ho feia acompanyant-se del cant de  fragments   de sarsuela, gènere líric del qual n’era un gran aficionat.

   A l’altra vorera hi havia el matxo de cal Torrat, amb la particularitat que tenia l’estable en un cobert en el pati de darrera la casa, això vol dir que l’animal havia de travessar l’entrada i el menjador fins arribar al seu lloc. L’amo de la casa, en Jaume Hill Capdet, estava casat amb la Salvadora Llopis i Milà. El matrimoni va tenir tres fills, en Manel que va morir relativament jove, en Jaume que  el van matar a la guerra  i la Mª. Teresa Hill Llopis que es va abraçar a una solteria crònica. L’última propietat que va tenir en Jaume era la coneguda pel Cellerot, en la urbanització de Terramar a frec del primer hotel. Degut a que no quedava massa bé un hort, o peça de terra cultivada, entre el “glamour”  dels estadants que s’hi allotjaven, la propietat li va acabar comprant la parcel·la de terra .  Però vet aquí, que a un dels carrers que es van obrir, al construir un conjunt residencial, li van posar per nom carrer del Cellerot.  

    La germana d’en Jaume,  la Manaleta Hill Capdet   estava casada amb en Manel Monfort Escala, fill d'en Telesfor. Si més no al fill també l'anomenaven de can Telesfor. Pare i fill eren pintors, especialitzats en sanefes i sostres decorats. Quan va enviudar va anar a viure a la casa del germà  amb la  cunyada i la neboda. Fins que, al no tenir descendència, van quedar  soles la tia i la neboda, la Maria Teresa i la Maneleta Les dues dones lluïen uns pentinats molt característics, on hi predominava un color blavós difuminat. La Manaleta tenia una pell fina que semblava una nina de porcel·lana

    Una mica més avall hi havia la quadra de can Mas, filles de la casa eren l’Angeteta, la Maneleta, la Maria i la Filomena, La vida del matxo era crucial per la convivència familiar. Recordo que l’avi m’explicava que l’Angeleta Lluís i el seu marit en Ramon Masip, li van encarregar una feina i, al cap de pocs dies, li van anar a comunicar que no la  portés a terme perquè el matxo estava molt malalt . Una decisió que no obeïa a l’aspecte econòmic, sinó perquè  amb la malaltia de l’animal no estaven per a res més que no fos per dedicar-li totes les atencions. 

    Quasi davant per davant, per allà a can Matas,  hi havia el matxo d’en Panxito Musqué, en Francesc Ferret Gol, el qual per desavinences familiars es va canviar el cognom de Gol pel de Gual. L’home treballava pel seu compte, aportant cavall, carro i carreter a qui necessitava dels seus serveis.

  A la cantonada amb el carrer Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que tenien agència de transport i també eren els encarregats de facilitar el carruatge per fer l’últim passeig de camí cap el canyet. El nombre de cavalls que hi  havien en aquella quadra era important.

  Només traspassar el carrer Sant Josep i continuant amb el tram del carrer Sant Bonaventura de baix, hi tenien la quadra l’Esperança de Miralpeix, amb els corresponents cavalls. Costat per costat la casa del fuster Pepet Carbonell, de la qual el seu fill en Trino m’ha explicat que quan el seu para va arranjar  la casa, que havia comprat el seu avi,al paviment del terra es notaven les roderes del carro, el que vol dir que al interior de la casa també havia hagut  un estable.

   Desprès de ca l’Esperança venia  l’estable propietat de la família de la propera Filla Predilecta de la Vila, la Rosó Carbonell i Ripoll.  En el d’aquella casa hi havia  a més de cavall, al menys  un parell de vaques. La llet que esmunyien  d’una la despatxaven  en la botiga de queviures que tenien a l’entrada  i també l’anaven a repartir per les cases. A l’altra vaca  li donaven una  alimentació més suau, per tal de que la llet no fos tan forta i amb ella poder alletar als nadons.

    Amb tanta cavall repartit per entre els estables del carrer Sant Bonaventura, i aquells que hi arribaven carregats de portadores al celler de l’Hospital,  la veu popular el va acabar denominat el carrer del femer, degut a que es convertia en un bon proveïdor d’aquesta matèria orgànica. De la qual fins i tot hi havia gent que es dedicava a fer tombs pel poble i avançar-se a qui no s’havia adonat  de l’escampall. Pels camins del terme s’encarregava de recollir-los una dona que li deien la Truts, o la Molinera, qui sembla ser que de les bonyigues  dels cavalls en feia una mica de negoci.

     Succeïa quan la caca de cavall era com un petit tresor. Però “mecaxins” amb les caques d’ara.

                                                                              J. Y. M.