Durant els mesos
d’estiu bona part dels preparatius es concentren en la celebració de la Festa
Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Just passen les dues festes treu el cap el nostre Festival de Cinema. Especialitzat en
un gènere que mai hagués pensat que tenia tants seguidors. A les vigílies de
complir 50 anys, el certamen cinematogràfic porta fins a Sitges, directors,
actors, actrius, productors... i un gran nombre de gent relacionada amb la industria
del cinema.
Aquest art també ha evolucionat molt, sobretot d’un temps
cap aquí, quan els rodatges s’han implicat amb les noves tecnologies que fa que
s’aconsegueixi uns efectes inimaginables i que contribueixen a que les escenes
fins i tot sembla que surtin de la pantalla, o que l’espectador s’integri a
ella. Parlem de la tècnica del 3D, de la
mateixa manera que em podria referir al efectes sonors que dóna la sensació
que la pel·lícula transcorri a dintre la sala. Així quan la projecció emet
escenes d’acció, quasi et fa apartar del seient el xiulet de les bales, amb tal
realisme que sembla que et passen fregant.
Recordo quan
les pel·lícules les portaven els recaders que les recollien de les
distribuïdores i arribaven dintre unes delatadores saques. Ara que em
refereixo a aquests centres, al carrer
Jesús, molt a prop del passadís pel qual s’accedeix al Retiro, hi vivia el Sr.
Romero. I a la Sínia Morera el Sr. Badal, distribuïdors de pel·lícules. Quan el responsable de la cabina de projecció posava en funcionament la bobina, li tocava patir durant tota l’estona que
durava. Perquè en el moment menys pensat veies que la imatge es fonia i la
pantalla quedava en el seu color original. Les xiulades, per part dels
espectadors, eren sonores i prolongades. Sempre es tallava en el fragment que
despertava més interès. La immediatesa per tornar
les escenes a la pantalla, depenia de l’habilitat de l’operador, el qual
havia d’enganxar les parts trencades. Amb tot potser et perdies algun que altre
petó efusiu, això si no s’havia encarregat ja la censura de fer el retall abans de la exhibició.
Era quan el
cinema es convertia en la principal distracció de les tardes dels dies de
festa, a banda del futbol, sobretot els partits que es jugaven a l’estadi
municipal amb l’equip local contra el visitant. Però hi havia públic per a tot
i les sales de cinema s’omplien, sobretot durant els mesos d’hivern quan la
gent els era un pretext per sortir de casa i estar una estona calentets, sense
cremar llenya a la llar de foc ni carbó a l’estufa. Així, primer la sessió de
cinema i desprès el ball, quan es tornava a casa ja era hora de sopar i anar a
dormir. Era el costum de quasi totes les cases, i d’aquesta manera no es
gastava per escalfar l’ambient, el que
no vol dir que l’anar tan aviat al llit no es produïssin altres escalfaments.
La modernitat,
com he dit, ha entrat també en el cine i als responsables de la projecció, només els
cal introduir un disquet a la màquina i
tenen la tranquil·litat que la
pel·lícula es projectarà, sense interrupció, a no ser que la tècnica
falli.
Un altre aspecte
que m’encurioseix és la durada de l’èxit
d’una pel·lícula, quan encara avui, les anomenades clàssiques, continuen tenint el seu públic. Aquells
filmacions van estar en cartellera un
bon nombre d’anys i els artistes que hi
van intervenir van despertar tal interès i admiració que han estat recordats
sempre. Trobo que ara es porten a la pantalla moltes pel·lícules, algunes
aconsegueixen molt èxit, si més no de
seguit la relleva un altra i aquella que semblava tant..., quasi ja no se’n
parla.
L’altra
curiositat és que el cinema atrau més públic en les grans capitals que en els
pobles, on l’aforament de les sales es troba quasi buit. Em diran que a les
grans ciutats hi ha molta més gent i, entre tanta, molts aficionats al cine, hi
estic d’acord. Però el que és insòlit que alguns espectadors, que ho podrien
ser de les sales on viuen es desplacin a
la capital per assistir a una projecció que potser a l’endemà es projectarà al
costat de casa.
Perquè la
immediatesa, en això de les estrenes , la mateixa paraula ho indica, ha canviat
molt. Avui se’n estrena una i de vegades, de manera simultània, es fa a la sala del poble i si no és qüestió
de pocs dies. Un altre avanç en aquesta aspecte, perquè primer s’estrenaven en
les grans sales i potser al cap d’un any, tirant curt, arribava als pobles. Tot
depenia de la disponibilitat de l’empresari. si el preu li era rentable o havia
d’esperar més.
A la Vila
pren auge el Cine Club que aporta molts seguidors. Com també una modalitat que
té èxit, em refereixo la transmissió en
directe, des dels teatres de més
prestigi de la lírica, d’un bon nombre d’obres
que tenen programades. És sensacional perquè és la manera de seguir, en rigorós
directe, l’òpera com si estiguessis al lloc.
Després del
festival de Cinema arribem a una data que va ser molt celebrada dintre el calendari local, la d’aquest 25 d’octubre, festivitat de Sant
Crispí, patró dels sabaters i com la gran majoria de la gent del poble ho eren,
venia a ser com un diumenge, amb partit de futbol amb els equips formats pels
treballadors de les fàbriques,. Altres aprofitaven per anar a fer rovellons i
es trobaven tots al ball de tarda que també s’organitzava per celebrar-ho.
Pels de casa aquest dies representa el retorn
a la normalitat, desprès de tants mesos de preparatius, celebracions i
d’acollir als nombrosos visitants que arriben a la Vila atrets per tantes singularitats.
Comença ara una altra pel·lícula , de la
qual som protagonistes nosaltres. Rodada en un paisatge de pel·lícula, mai millor dit.
Aprofitem-ho abans que ens
sorprengui el “FIN”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada