SITGES A L'EDAT MITJANA

      Dintre els actes del dia Sapiens, la sitgetana i historiadora Carme Muntaner i Alsina, ens va delectar amb  una interessant conferència , sota l’enunciat: La vida a Sitges a l’Edat mitjana. Un poble petit, on els seus veïns habitaven les cases que s’agrupaven a l’entorn del Castell i tot quedava cerclat per la muralla. Si ens ho imaginem des de la vesant paisatgista, l’encant del poblet havia de ser extraordinari.

   Per contra si reflexionem sobre la manera de viure d’aquella gent, la situació és molt diferent, perquè les mancances de tota mena no facilitaven, en absolut, la vida dels habitants que treballaven feinejant en el mar i cultivant la terra. Dos aspectes que, fins fa relativament poc, es basava l’economia  de moltes famílies. En continuen havent que treballen la poca terra que queda cultivable i surten a pescar, tot i que també el fons marí està malmès. Sembla ser que   l’hem espatllat  entre tots plegats. S’hi va referir el següent conferenciant, l’arqueòleg Pere Izquierdo, en un moment de la seva intervenció,

      Reprenent el fil,  la Carme ens va apropar  a com eren les vivendes del poble. Al no tenir imatges, la historiadora ha hagut de recórrer a la descripció que feien les persones que les documentaven per a deixar-ne constància,  feina de notari, anotacions  que ens permet  imaginar com de simple eren; amb l’entrada , l’estància principal i la distribució dels dormitoris. Tot plegat molt reduït. En certa manera després de tants anys determinades vivendes, el que s’ha vingut denominant apartament, guarda una similitud en quant les dimensions i l’aprofitament de l’espai . També un detall em va atreure l’atenció , doncs degut a aquestes estretors, feien servir taules plegables. Jo que sóc de l’ofici he proporcionat taules amb les mateixes característiques i amb la mateixa  finalitat d’aprofitar l’espai . Això corrobora la teoria que raonen les persones més grans, quan diuen que tot el d’abans torna.

    Entre els  quatre exemples que va aportar de la manera com es desenvolupaven la gent dels remots anys del 1400, hi podies extreure conclusions molt afins;  com pastar el pa a casa i portar-lo al forn a enfornar; que els més ben posicionats menjaven pa blanc i aquells que no ho eren tant, una gran majoria, menjaven  pa morè;  que la gent s’alimentaven de farinetes i fins i tot menjaven tronxos i pells, quan van venir maldades els de més cap aquí també. 

     Descriu les singularitats d’una dona, la Saura Xifrena,  que era  prestamista. Raona  que és una activitat poc freqüent en una dona d’aquell temps. Si més no porta el control de  les quantitats demanades i les cobra amb els interessos corresponents i amb dret a reclamar si no li tornen en les dates acordades.

   Fent una paral·lelisme amb els nostres dies, ens trobem que al mateix  afer també si dedicava una dona, la mare de la Rosa Ballester Carbonell que deixava diners a canvi de cobrar els interessos corresponents. Una activitat a la qual també s’hi va implicar la seva filla. La gent, que sap portar els comptes a la casa dels altres,  les coneixia per “la millones”.

    Seguidament  va  descriure la vida d’una noia, la Marió, filla d’un tal  Pere Carbonell,  que als seus 14 anys  es preparava per a  ser una dona de casa amb tots els conceptes que això implica . A la noia  li va sortir un pretendent, en Gemonic Clapers, el fill dels carnissers. Un excèntric , aventurer, que no li agradava treballar. En lloc d’ajudar als de casa seva ,  s’allistava a les armades  de la  marina per tal de  viatjar i confiar al destí la seva sort. Torna a Sitges una  i altra vegada i sempre sense ofici ni benefici. Un barrut, com el qualificaríem en el temps actual.

     La historiadora puntualitza  que els  petits comerciants tenien uns grans llistes de fiats. El mateix passava entre els botiguers de la vila, fins ben entrat el segle XX. Com que els treballs  eren  inestables i no existien els ajuts que hi poden haver actualment, si la gent no treballava no cobrava i qui s’ho carregaven eren els botiguers que els  fiaven a l’espera de que tornessin a tenir feina i així, poc a poc, anar eixugant la deute de la llista.  Estava clar  que qui més patia les angoixes de les famílies eren els soferts botiguers.

   Per acabar, va descriure l’exemple d’un matrimoni, Berenguer Morey i Simoneta Mitjavila ,amb una diferència d’edat abismal, la noia amb 15 anys i l’espòs amb uns 45. Ells visiten una vegada el poble i en queden captivats, tant és així que decideixen venir a viure-hi. La seva situació, diguem-ne econòmica,  els hi permetia. Fins el punt que  tenien a una persona al seu servei.  Al cap de poc temps, la desgràcia els colpeix, la jove esposa mora. Però  abans havia manifestat que volia ser enterrada a Barcelona. Complaent el seu desig es coberta amb boniques teles i dipositada en un llaüt  i es fan a la mar. 

     Un altra circumstància  que dóna crèdit a la conclusió,  a la qual m’he referit,  que tot el d’abans torna. Molta  gent de Barcelona i d’arreu del mon, captivats per la Vila, hi  han vingut de visita  i han acabat per quedar-s’hi.

     Hem d’agrair  a la Carme Muntaner i Alsina el seus interès per estudiar el Sitges d’abans i que els resultats de la seva investigació ens els doni a conèixer d’una manera tan entenedora que fa que sembla que t’hi trobis .

      Certament  existeixen unes similituds amb els temps actuals.  De la mateixa manera que em va semblar extraordinari , quan es referia  a que tota la gent es coneixia. Curiosament va  ser així fins fa relativament poc. Exactament fins que van començar a arribar nouvinguts.

      Tot això ens ho explicava quan també  celebràvem  el dia de l’artista. I qui no  és artista a Sitges ? D’una manera o altra, tots ho som.  

                                                                                      J. Y. M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2016 )