Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de març 2016

DOS PEPITOS I UNA PEPITA

  La setmana passada dedicava el meu article a l’hort del Baix Fondac, on han dominat els Siscus. I vet aquí que  només traspassar la carretera ens trobàvem  amb el mas d’en Lliri. El conjunt oferia una imatge molt camperola, amb els pollastres i les gallines campant al seu aire  per davant la casa. Un dels masovers que va mantenir una popularitat heretada va ser en Josep Milà, més conegut per en Pepito del Mas del Lliri. En Pepito passejava un posat de camperol que conferia categoria a  la professió. Sobretot pels tres elements que conformaven la seva vestimenta, la boina, la generosa i ample faixa negra i les espardenyes de betes. Un homenot que per la seva corpulència li va permetre afrontar, si cap amb més alleugeriment, les dures feines que van associades a l’ofici de pagès.
   Degut a aquesta fortalesa en Pepito, per la Festa Major, es carregava amb el pes dels gegants i per aquesta activitat  tampoc canviava la indumentària, continuava amb la faixa i  les espardenyes. Indumentària que compartia amb els altres geganters. Un bon planter d’homes fornits que feien ballar la parella de gegants i cadascú amb el seu propi estil, de tal manera que només veure’ls evolucionar la gent del poble sabia qui estava a sota.
    Fills d’en Pepito del mas d’en Lliri eren en  Josep   i la Isabel Milà Ràfols. Curiosament el fill es va decantar més pel mar que per la terra, anava a pescar amb la seva barca. Tot i que la manera de vestir no diferia de la del pare: la boina, la faixa i les espardenyes de betes. L’home treballava a  Vilanova i, fora d’hores, es dedicava a fer nanses que igual li compraven els pescadors que aquells que les volien com element de decoració. Havíem vist a en Josep, en els baixos de casa seva, amb acurada mestria, donar  forma amb la meticulositat d’un artesà que és conscient que aquest treball té pocs continuadors que l’exercitin.
   La Isabel va passar de la calma del mas, al bullici d’un incipient ressorgir de gatzara diària en un carrer, aleshores  anomenat  2 de maig,  on   havia planat la tranquil·litat més absoluta. Ella  es va emmaridar amb en Joaquim  Canalda Solé i, en aquest  indret, van obrir un bar, al qual van posar per nom un dels més braus que podien escollir. Los Toros. Darrera la barra, desafiant, s’abalançava  el cap d’un brau que, junt amb els cartells anunciadors de corrides, que  es podia interpretar com un reclam als turistes àvids de trobar aquesta mena d’incentius . L’establiment va aconseguir una ben guanyada fama. Més que per l’enunciat, pel tracte d’en Joaquim i la Bel i pels aperitius i altres beuratges que servien.
   Curiosament a poca distància hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i la Juaneta Alemany, amb la filla de la casa, la Pepita Massó i el seu marit, en  Pepito Mora, coincidències amb el nom. Ells també despatxaven carn a la plaça.  Amb el paradigma del contrast que oferia la llet i el vinet que es despatxava unes portes més enllà. La vida sitgetana sempre s’ha destacat pels seus contrastos i altres aspectes de caire més  estrafolaris 
        Molt més  asserenada    era l’activitat a la qual es dedicava l’altre Pepito, protagonista de l’encapçalament, en Pepito Batista, més popularment conegut per en Pepito gitano, activitat que va estar envoltada per una elegància més pròpia d’un alt executiu que la d’un tractant de cavalls. Casat amb l’Antonieta Serra, el matrimoni tenia el privilegi de viure davant per davant de l’ajuntament. Per tant en Pepito no desentonava quan sortia de casa seva vestit de vint-i-un botó. Amb una puntualitat meticulosa es dirigia a la quadra situada al començament del Passeig de Vilafranca. La casa està igual, l’únic que ha canviat  ha estat l’abeurador, de la galleda a l’aixeta on hi raja, fresqueta, la cervesa. En Pepito s’asseia en un silló de vímet i ens creiem  que ja tenia la feina feta, res de tot això. Fer tractes comercials amb cavalls per entremig  sembla ser que requereix més del convenciment de la paraula que altra cosa. I aquest era el món del veí de la Casa de la Vila, el seu tracte, el posat d’home de negocis, li va permetre fer bones operacions en aquella quadra on sempre hi tenia visites i on no calien signar  documents de cap mena, quan arribaven a un acord, es donaven la mà i la seva paraula anava a missa.  Tot i que els paios han malfiat sempre.  Fins que van passar uns mals aires i la família se’n va ressentir molt, d’aquí que la quadra va restar tancada per sempre més.
     Una de les Pepitas més populars del poble, va ser la dona que sens dubte més hores va passar darrera el taulell de l’establiment que regentava,  només començar la pujada del carrer Major. La Pepita, tant el seu nom com el primer cognom feien honor al Sant de demà, Josefa José. Per a nosaltres, la Pepita del forn. Muller d’en Marià Camps de can “Ploraire”, el qual estava al comandament de l’obrador que tenia l’entrada pel carrer Nou. En Marià i el fill del matrimoni, en Carles, elaboraven les llaminadures que després despatxaven la Pepita i la seva jove, la Núria Curtiada Roses.  I per la festivitat del diumenge de Rams,  elaboraven aquestes típiques figuretes fetes amb pasta de galeta, conegudes per “senyores i senyors, que es penjaven en les palmes. Combinant amb la confecció de les “mones”. Eren dies de molta feina, tant a l’obrador com a la botiga, però a la Pepita no li venia de nou, hi estava molt acostumada i la clientela també, perquè sabien que sempre trobaven la porta oberta. 
    Demà, festivitat de Sant Josep,hem tingut sota la seva protecció des d’un asil, que coneixíem per “la casa dels pobres” a un carrer, passant pel convent de les monges vetlladores. Com no podem deixar de fer menció a tots i totes que també fan honor al nom del Sant.
  Que sigueu molt feliços.
                                                         J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de març del 2016 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez