QUATRE TOMBS

    Una de les  vegades que vaig anar a lliurar la meva col·laboració a la casa del carrer Bonaire , en Josep em va dir que m’hauria de pensar un encapçalament el qual, a banda del títol que s’anteposa a l’article corresponent, aglutines totes les meves col·laboracions. Vaig ser conscient que la petició del nostre benvolgut Director obeïa a la voluntat de fer un canvi en l’estructura de  compaginació del setmanari, per oferir una versemblança amb  la de la premsa diària.

     En un principi em va semblar fàcil trobar resposta al plantejament d’en Josep, si més no de seguida,  a mesura que anava pensant els més adients,  em vaig adonar que no era tant senzill, perquè  volia aconseguir que els dos encapçalaments  guardessin una certa relació. Al final, com que em bellugo per entre les coses de casa, la seva gent, el paisatge.... vaig considerar que el de: “Un Tomb Per Casa” era el més adient. Li vaig comunicar a ell i també va ser de la mateixa opinió. I des d’aquell dia, sempre que coincidíem  pel carrer,  em deia:” Joan, vaig a fer un tomb per casa”. De vegades l’expressió s’ajustava a la realitat, sobretot quan ens trobàvem que havia sortit de la impremta i es dirigia  a casa seva a dinar. Aquest era, verament, un tomb de complicitat perquè el compartia amb la Carme, que estava amatent de l’arribada de l’espòs per posar-li el plat a la taula.

  Les circumstàncies van obrar un canvi en la seva vida i a partir de tot això necessitava que l’acompanyessin, però el tomb continuava vigent i així també ho expressava: “Mira, fent un tomb per casa”. Aquest tomb era de recorregut més llarg, perquè  el punt de partida es troba més allunyat, si més no  es dirigia també a l’altra casa, a la del carrer Bonaire, on a frec del menjador, als límits d’aquest  amb la rebotiga, corregia les proves d’impremta.

   Tot això ve a tomb, perquè aquest proper diumenge es celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, el qual té sota el seu patronatge tots els animals de quatre i dues potes, exceptuant l’espècia humana que diguem que som animals racionals, malgrat que de vegades mostrem comportaments més  propis dels irracionals, però això són tombs supeditats a la convivència. Animalades que ara no venen a tomb.

   Festa gran a la veïna població de Vilanova i la Geltrú, la qual conserven la tradició de la populosa i espectacular desfilada dels Tres Tombs. També és notori el detall  que quan  a Vilanova  ha decaigut notablement el cens d’animals, han sabut  mantenir la convocatòria que es fa palesa en la vinguda d’animals d’arreu, amb els corresponents carruatges i sota el comandament dels respectius carreters.

   A la nostra vila, on els cavalls i els corresponents carruatges els feien servir la gent de la pagesia, també per a transportar els paquets que arribaven a les agencies  del poble i aquestes les distribuïen als seus destinataris.  O els carreters que aportaven el carro i cavall per treure la runa que es feia en les obres. Així com burrets que determinades cases comercials feien servir per a transportar els seus productes..

    Curiosament en els carrers on predominaven les quadres, són, ara, dels indrets més sorollosos. Així tenim que al carrer Sant Bonaventura hi tancaven el matxo, el Joanet de Can Mas, els seus parents i els de cal Torrat. I a la cantonada amb el carrer Sant Josep, els de l’agència Matas. Per tant un carrer on predominaven els matxos. D’això es va passar a desaparèixer tots , mentre que sorolls i músiques van acabar amb aquella serenor que es confabulava amb la nit.

   A la plaça de la Industria hi tancaven el cavall la família Tayó que el feien servir per les feines del camp. Un altre punt on la sorollada  i les extravagàncies s’ha imposat al renillar del matxo que era dels sorolls més forts que podia desbaratar la calma.

   Una mica més enllà hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i Mestres. L’estable ocupava tots els baixos on avui hi ha el bar Las Vegas. Davant per davant hi tenien la vivenda i en un apartat despatxaven la llet. Negoci que combinaven amb la venda de carn a la parada de la plaça on  despatxava la muller de l’Artur, la Joana Alemany Argenter. Però també la llet l’anaven a vendre per les cases i com a mitjà de transport feien servir un carret i el corresponent animal.  Sobra esmentar la transformació sorollosa que ha sofert la cantonada de casa seva.

   Davant, a la casa de cal Liri  també hi entraven el cavall. Tot això compartit amb l’anar i venir del burret de cal Duro, de les Paralles a “L’Ensanche”.

   A la fàbrica de capses de cartró  de can Selva tenien un burret, la porta de  l’estable estava situada en la part davantera de l’edifici, la que dóna al Passeig de Vilafranca. Allà, cada nit del Dissabte de Glòria, es produïa un fet curiós.  En Josep Rafael el ribetá, que tocava el violí en la colla de Caramelles del Retiro, sortia de casa seva, en el carrer del Pi  i  procurava proveir-se una pedra que guardava a la butxaca de l’americana. Quan la colla passava per davant de la porta, la seva obsessió era fregar la pedra pel terra, al mateix temps que es lliurava a uns brams que semblaven talment d’un animal de la mateixa condició. Els efectes no es feien esperar, l’ase de dintre l’estable irrompia també amb uns que anaven pujant de to, el mateix feia el músic. Aquest, quan tenia engrescat  l’animal, marxava satisfet.  Vet aquí un altre lloc en perill de perdre una tranquil·litat relativa, perquè ja mai més va ser aquella que imperava quan, a la nit del Dissabte de Glòria,  l’única que la trencava eren els cants de les Caramelles. Doncs ara estan en els preparatius per obrir una sala de festes, un mal veí per a la gent del contorn que a la nit vol descansar. Ja en parlarem.

   Un tomb, el d’avui, que s’ha volgut afegir a la tradició dels tres tombs, que en el nostre poble es congregaven a la Platja de Sant Sebastià i que es van deixar de fer, de ben segur, per  la falta d’animals. Tot és relatiu, no cal donar-li més tombs.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de gener del 2016 )