L’ermita de la
Trinitat conserva la blancor del Sitges d’abans, junt amb altres singularitats
que hi coincideixen: la lluminositat, el blau del cel i la immensitat del mar
als seus peus. No obstant per damunt de tot això preval la devoció que la gent de casa nostra hi professa.
Circumstància que es fa palesa durant tot l’any, quan s’hi puja per acompanyar
la celebració d’oficis diversos. Des de Via Crucis, casaments i el quart
diumenge de cada mes, que és quan la trobem oberta. Durant la resta dels dies sempre hi ha
qui, pels camins del Massís, s’hi apropen com a destí d’una sortida que no
decep a ningú.
El camí de la
Trinitat, però, té la dificultat de la pujada. Ho patien les persones que hi
anaven a peu per la carretera. També aquelles que amb el tren baixaven a
l’estació de Vallcarca i havien de vèncer
un camí estret i igualment
costerut. Fins que trobem gent que ha optat per la bicicleta, un mitjà que
també requereix esforç i resistència. Durant uns anys, quasi tots els dies, hi pujava el pintor Bruno. I fins no fa gaire
en Jaume Andreu del Cable ha fet el mateix el dia de l’aplec. Quan ha arribat a
l’esplanada, vestit amb equipament de ciclista professional, li ha agradat
poder presumir que amb la seva edat encara és capaç de superar la dificultat. Un
gran mèrit i un esforç que té la seva compensació, al trobar-se amb la seva
gent, amics i veïns de la vila que li han enaltit la seva condició de ciclista,
que aixeca el cos del sililin per
aportar tot el seu pes a les cames davant una pujada continuada i forta.
Si més no el
camí de la Trinitat, el dia de la seva festa, ha estat transitat per disciplinades
colles de gent del poble, que han mostrat
un entusiasme i una alegria encomanadissa. I davant aquest repte no els
ha fet mandra aixecar-se de dormir a hora molt matinera i començar a caminar
per la carretera per tal d’arribar-hi aviat i poder aconseguir els millors
llocs. Amb aquest recorregut entraven en contacte amb la toponímia més propera i amb la flora, quan els camins
flairaven, en aquesta època, a flor de Sant Joan. Entre les curiositats es
troba la pedra que es coneixia com la
roca del doctor Benaprés. És d’unes mesures
voluminoses i està situada en un
tram de la carretera, a mà dreta, quasi a davant el camí. L’anomenaven així degut
a que un dia el metge anava a visitar un malalt en els dominis de Vallcarca i
el cavall es va desbocar, l’home va anar a parar estampit contra la roca. De no
haver estat per aquest accident del terreny hagués caigut al barranc. Denominacions
populars de la toponímia local que s’han
anat perdent.
Un altre fet
curiós d’aquest camí, el trobem just per allà on es deixa la carretera i
s’agafa el propi camí de l’ermita. En aquest punt, contra la paret rocosa, al
començament de la guerra, van matar a l’escolapi pare Olalla, un xicot jove que
no tenia prou experiència per escapar dels horrors de la revolta. Al cap d’un
temps va succeir un fet curiós. En el punt exacte on va ser abatut, a l’alçada
del cap, la natura hi va fer créixer una determinada vegetació, i ho feu marcant una circumferència , com si es
tractés d’una corona. Una casualitat que molts atribuïren a quelcom més que
això i que era recordat cada any, quan es passava a frec d’aquesta
irregularitat del terreny. D’aquest detall no se’n ha parlat més, tanmateix els
més grans, els assidus a la Trinitat ho recorden com un fet anormal, que
coincidia amb el infortuni del pare Olalla i que va patir la mateixa dissort del
també escolapi pare Bisbal.
Si els camins
parlessin, de ben segur que la història s’hauria de tornar a reescriure. La de
la Trinitat ens ofereix el testimoni dels protagonistes de cada temps viscut.
Les generacions si van alternant i, d’aquí uns anys, les cròniques es referiran
que a la Trinitat si puja amb bicicleta, moto i cotxe. I quedarà com una
anècdota del passat el referir-se al trajecte que alguns, aquells que en
disposaven, hi arribaven amb carros. Em recorda quan en Sánchez, carreter de can
Gori, la vigília de la festa, arrecerava
el carro amb el cavall a la vorera del carrer Sant Francesc i del pis de ca la
Bàrbara, la muller d’en Fontanals que compartia administració amb l’Eulàlia
Sánchez, anava carregant el material que s’havia de pujar a la Trinitat. Quan
era tot ben disposat, l’home comandava el carruatge per la carretera, fins enfilar el costerut camí.
Quan la Remei,
la Roso i en Joan Martí van aconseguir que s’asfaltés el camí, la dificultat a estat menor, ha
coincidit amb l’augment del parc automobilístic. Aquesta proliferació del
trànsit rodat ha convertit la carretera en un perill extrem. Quan, anys fa, era
un tram ideal per caminar-hi, mentre encara era fosca nit, amb tota tranquil·litat,
això permetia que les colles l’ocupessin
sense el temor de ser atropellats. El progrés, indiscutiblement, ha estat d’una generositat tremenda, ha elevat la
comoditat a nivells inimaginables i, vet aquí, caminar s’ha convertit en la
cosa més antiquada del món.
El bon estat del
camí, contribueix a que als Srs. Biasbes no els hi faci recança apropar-s’hi.
Recordo quan pujà el Bisbe Vives amb el seu utilitari conduit per ell mateix,
sense protocols ni altres miraments. I com desprès de l’Ofici es trobava
assegut a la saleta fent companyia a mossèn Santiago Casanovas i enraonant amb
tots els qui entraven i sortien. Aquest any
la festa comptarà amb la visita del Sr. Bisbe Agustí Cortés amb el qual. durant uns quants anys, vaig compartir la pàgina 3 del setmanari.
A la Trinitat hi
han pujat, des de temps immemorial, totes les classes socials: la gent del
poble, autoritats locals, Bisbes, Srs. Rectors, vicaris i escolans. I cada
vegada et produeix la mateixa satisfacció, com quan tornes a casa després
d’haver estat un temps fora.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada