Ens acaba de deixar en Josep
Roca Colet, home al qual la vida li va atorgar una singularitat que el feia diferent.
Pare i fill van esdevenir dos personatges molt populars de la vila. El
progenitor com a guàrdia municipal i encarregat de pregonar, a toc de trompeta,
els anuncis de l’Ajuntament i altres detalls d’interès públic. Els dos també
gaudien de bona veu, tant que el pare cantava, sota la direcció del mestre
Manuel Torrens, en cerimònies religioses d’una certa solemnitat. La mateixa veu
que els va permetre solejar en les Caramelles del Prado. Sobretot en aquells
populars popurris inspirats amb la lletra de l’Enric Almiñana, sobre temes
d’actualitat i musicats pel mateix mestre Torrens.
En Roca pare
tenia, a més de bona veu, millor disposició per tot allò que entra per la boca,
perquè si la veu surt del seu interior, posar bons condiments contribueix a que
no tot siguin cants, però sí amb el
suficient bon paladar per cantar les excel·lències de la bona
cuina. Tant era així que el cantant participava en la cerimònia dels casaments
i de la seves interioritats en sortia una Ave Maria que feia plorar als
angelets d’emoció i, no diguem, el plor desconsolat de la núvia. Després era
convidat al banquet i allà hi feia també un bon paper, amb l’afegit que sempre
anava preparat per recollir el que sobrava, fent l’aclariment que era
pel nen.
En Josep
passejava una personalitat molt peculiar que el feia irrepetible, un ésser únic
que demostrava una gran admiració vers les seves amistats. Enaltint la seves professions
i dèries a la categoria de doctorat,
fossin carreres universitàries,
activitats o simplement aficions. Sempre que coincidíem em deia: “doctor Yll, vostè té tres carreres:
ebenista, músic i escriptor”. Lògicament li puntualitzava i l’esmenava
d’acord amb la realitat, però ell hi insistia: “I tant que té tres carreres”. Si més no era persona que valorava
les maneres i el respecte. D’aquí que tot sovint posava de manifest les
diferències que el separaven amb el seu cosí, pel qual treballava en la mútua
com a persona encarregada de rebre les visites i de fer tasques de missatger.
Aquesta ocupació el va portar a viatjar a diari fins a Barcelona. Tenint per
costum recórrer el tren d’un extrem a l’altre. Amb tants viatges a l’esquena
s’havia familiaritzat amb els viatgers. Hi va haver una època que, per
aprofitar l’abonament, també viatjava els dies de festa, anava a missa als
Josepets.
Perquè l’home
era persona de misses i li agradava participar, sobretot en els cants, i la
seva veu sobresortia per damunt de les altres i fins i tot hi posava la torna,
era quan havien acabat i ell allargava
les últimes síl·labes de l’estrofa. La
seva entusiasmada cantarella li havia valgut l’advertència dels respectius
senyors rectors de la nostra parròquia, els quals li demanaven que moderes el
to de la veu i que procurés acabar al mateix temps que la resta. Em sembla que
no ho van aconseguir, en Roca els deia que així ho faria, però a l’hora de la
veritat tornava a les seves notòries cantúries
El que més admirava d’ell era la naturalitat
amb la qual es presentava a la cantada de les Caramelles, com a component de la
colla del Patronat, el dissabte a la nit. Una actitud que contrastava amb els
cantaires que més se la sentien, els quals arribaven amb les bufandes
entortolligades al coll, tapant-se la boca amb la mà i planyent-se que tenien
la veu fatal. Era un pas de comèdia. Li pregaven al mestre que no els triés per
a fer el solo i en Jordi els hi seguia la corrent, mentre es prenien pastilles
i s’anaven protegint el coll i la boca, per a comunicar a tots els companys que
arribaven que la seva veu estava feta
pols. Enmig de tota aquesta por escènica, provocada per les condicions poc favorables
de la veu dels primers espasses, en Roca no s’immutava, no l’havia escoltat mai
dir que estava en baixa forma. D’aquí que quan el mestre Jordi Pañella li indicava: “Roca, aquí faràs el solo”, rebia
l’encàrrec amb satisfacció i predisposició. La seva veu no havia estat mai una
gran veu, li faltava polir, però sortia del pas i afinava. No obstant era
imprevisible, en un moment donat allargava la nota, per a sorpresa del mestre
que coneixent les seves genialitats,
mantenia la batuta en suspens deixant que el solista, ad libitum, es decidís
continuar o, si era el cas, acabar. Sempre se’n sortia de la millor manera i
davant el comentari del mestre, el per què d’aquella sortida del guió, en Roca
era sincer: “Senyor Pañella, no sé que
m’ha passat, m’he quedat en blanc”. Però els seus companys l’animaven i entre
felicitacions, mostrant un somriure de complicitat, puntualitzava: “Miri, qui fa el que pot no estar obligat a més”. Sense
preparatius, sense les excentricitats dels tenors solistes de la colla, el
xicot solejava sense immutar-se, fent gala del seu propi estil i de la seva
manera de ser.
Ja fora de la
temàtica caramellaire, en Josep disposava d’un variat repertori, el qual li
servia per a fer més agradable els moments que compartia. Com aquelles
excursions que realitzava l’Associació de l’Ecce Homo i que després podíem
llegir un resum en aquestes pàgines, escrit per en Peret sagristà, on abans de
posar el punt final deixava constància d’un fet musical. I ho feia en aquests
termes: “Durante el regreso, el joven
José Roca Colet, nos deleitó con una selección de melodías de siempre”. Perquè
el que costava una mica era que es decidís a fer el pas, però un cop començava la feina era per fer-lo callar.
Fins que els
anys el van fer emmudir i en el redós de l’Hospital no s’adonava del pas del
temps, no obstant ha arribat que aquest li ha guanyat la partida. No van valer
ni cants ni excentricitats, sols un
silenci prolongat ha acompanyat
al doctor Roca en aquests darrers anys.
En el moment del
comiat si li féssim inventari de les seves carrers, quedaríem curts.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada