LA PEPA SANAHUJA I MONTSERRAT

   La muntanya de Montserrat és símbol de moltes sensacions, el més  destacat  l'abadia on es venera  la imatge de la Moreneta. I just quan fa pocs dies hem celebrat la seva festivitat. Per a la gent de la vila,  com passa amb tothom, una de les sortides  més preuada i potser amb més atractiu pel que comporta, és la d’apropar-nos fins els seus confins. Els uns per anar a fer una visita a l’Abadia, venerar la imatge, assistir al cant del Virolai per l’Escolania. Visitar el seu interessant  museu i per passejar per l’entorn. Els excursionistes de casa nostra, en especial els del Centre Excursionista, mostren una gran predilecció per tota la muntanya. Precisament aquest dissabte fan la tradicional caminada Sitges-Montserrat, fent nit a Collbató i guardant pel diumenge la pujada a la muntanya. La resta de l’any molts amants de l’excursionisme de la Vila s’hi apropen  per a recórrer  el gran nombre  de rutes que s’hi poden fer i també per practicar escalada.

  També destacar la presència de monjos de procedència sitgetana, com l’Antoni Picas i Figols, més conegut per les seves amistats sitgetanes per l’Antonet i en el si de la comunitat benedictina se’l coneixia pel pare Crisòleg. I  en Josep Mª. Enríquez, un sitgetà que va entrar a formar part de la comunitat de ben jove.  El pare Picas entre altres càrrecs, tenia encomanada el tenir cura de la decoració de totes les dependències de l’Abadia i els annexes. Així, quan l’ocasió ho va requerir, el monjo sitgetà,  va optar per fer reemplaçar cortines i cortinatges i va encarregar la labor a una altra sitgetana, la Pepa  Sanahuja. Tia d’en Jordi que era electricista i de la germana d’aquest, la mare Eulàlia Sanahuja Milà,  que precisament també és religiosa benedictina de la comunitat del monestir de Sant Benet, situat en una atalaia privilegiada de la muntanya. N’és companya seva, la religiosa Teresa Forcada.

    La Pepa vivia en un pis de la casa dels Zera del carrer Sant Francesc. Dona molt coqueta que vivia sola i quan sortia al carrer sempre la veies amb el cabasset de la costura. Quan li va ser encomanada aquesta feina va passar llargues temporades a Montserrat, on va realitzar un bon treball. Tant és així que sempre va tenir encàrrecs de l’Abadia,  els quals va haver de compartir amb  la clientela de casa nostra.

   Entre aquesta es trobaven la gent de can Mas, on va arribar a ser considerada la dona de confiança,. Tant era així que qualsevol nova incorporació de mobiliari i altres elements de decoració, abans de quedar convençudes, havien de saber l’opinió de la Pepa. Si aquesta era  bona, no calia parlar-ne més.

   Quan els hi va tocar tenir la Mare de Déu dels Dolors a la senyora Angeleta  i la Dolors de  la sínia Dionisia, entre les dues cases es va armar un enrenou, al qual  la Pepa no donava a l’abast. Era quan la imatge es tenia a casa i els divendres s’anava a passar, el que en diuen, la corona. Mig any en  casa d’una administrador  i la resta a l’altra.. Vaig viure de prop tots els preparatius i les cridòries que els acompanyaven. En Jofre i en Cisco Planes decoraven,  dirigien, i la Pepa cosia i també hi ficava cullerada. La Mare de Déu va anar a parar en bones cases, les dues amb dedicació a la pagesia i amb l’Angelina i la Montserrat, filla i nora de les respectives famílies, que havien de posar estabilitat quan la cridòria superava els raonaments i portar el pes de tota la planificació.

  La Pepa va saber, en tot moment, aconsellar a tota les dones d’aquella casa, que quan enraonaven totes a la vegada només les entenia i sabia interpretar  la persona que coneixia el peu que calçaven.

   Van ser molts anys de dedicació a la costura, més concretament a la confecció de cortines , fins que l’edat  va posar limitacions. Veí seu era el Sr. Ramon Termes. El qual per la mateixa raó de l’acumulació d’anys,  el bon home va acabar passant moltes dificultats per caminar. Amb tot, però, tenia la força de voluntat de, cada tarda,  anar fins al Prado. Malgrat que sortia aviat, degut a que caminava molt a poc a poc, quan arribava a la Societat es pot dir que ja havia de tornar cap el seu domicili.

   En un d’aquests dies, no sé ben bé si  a l’entrar o al sortir, van coincidir amb la Pepa i amb tanta mala sort que un moviment mal donat per part d’un d’ells, tots dos van anar a para a terra. Una caiguda més inoportuna ja no ho podia ser, perquè si no tenien prou dificultats en la mobilitat, l’esterrossada  els va deixar encara més baldats.

    Amb tot, demà es celebra la festa del treball. Que té molt seguiment aquí i a fora. I sobretot ara en aquests temps difícils, quan són moltes les  persones que s’han quedat sense feina i és molt difícil trobar-ne de nova. La gent de la vila amb més anys de records acumulats, aquells que van sobreviure a les penúries de la guerra, recordaran als Sr. Paretó. Propietari que era d’aquestes dues cases iguals, però amb diferent entrada, que es troben al Passeig de Vilanova. Aquell home era un rendista que havia fet diners i vivia, d’això, del redits, Aquests li permetien  passejar la seva còmoda vida, mudat, com corresponia a un senyor de la seva categoria.. Quan es va produir  la revolta  va quedar en una situació precària i acostumat a no haver-lo vist mai treballar, a la gent de l’època  els hi cridava l’atenció trobar-lo tirant de carretó, amb robes de treballador entregat a la feina. No sé si verament li havien buscat feina o més aviat era una burla al capitalisme i se les va carregar en Paretó, a qui feien anar d’un cantó a l’altra per a demostrar que les coses havien canviat. Quan en el seu recorregut es trobava a algú que s’interessava per la seva nova activitat, els  feia aquesta observació: “Hay que trabajar, chico, hay que trabajar”.       

  Sembla  ser que s’ho va prendre com una aportació al treball. I potser li va agradar, ell que n’estava poc avesat.

                                                                     

   

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2015 )                                                         J. Y. M.