Aquest any a la tradició sitgetana d'aquests dies de Pasqua s'hi afegeix
una combinació de cants que han estat musicats pel mestre Jordi Pañella i
Virella, que fa poc ens va deixar. Les tres colles, a mena d'homenatge,
interpretaran, cada una d'elles, una composició del mestre. Ell, dels tres
mestres: Torrens, Pallarés i Pañella, ha estat l'últim en marxar. Tots els qui
hem tingut la sort de seguir i participar de la tradició caramellaire, hem
conviscut amb l'evolució d'aquesta tradició, amb tots els detalls, anècdotes i
vivències que, des de dintre les colles, s'han portat a terme.
I cada mestres s'ha caracteritzat
pel seu estil, bé sigui en el moment de composar, com en la manera de dirigir.
Sens dubte el més exigent de tots ha estat el mestre Pallarés, n'era tan el seu
nivell d'exigència que s'acabava la cantada i encara feia observacions a
cantaires i músics. Els més veterans recordaran aquella última passada, abans
d'anar a fer la cantada a l'Ajuntament, en el jardí de la Societat. Uns moments
on més d'un volia deixar-ho córrer davant les intransigències del mestre que,
amb termes no gaire diplomàtics, fins i tot llançant la batuta pels aires,
amenaçava de no sortir fins que ell no ho escoltés com ho volia. Eren uns
moments delicats, on a la més mínima no tenia inconvenient d'enviar cap a casa
a aquell que no estava atent o no feia cas de les seves indicacions.
Un altre de les singularitats
d'aquesta cantada de la nit de dissabte, s'observa en aquesta anada cap a
l'Ajuntament, on en el carrer hi coincideixen una munió de barretines i per sobre d'elles
saltironen els picarols de les respectives cistelles, decorades amb una
sensibilitat exquisida, destacant llurs pomells de flors primaverals. En
aquells anys, a més s'hi barrejaven uns faristols grans de fusta i uns altres
elements també molt peculiars, els llums de carbur. Succeïa quan les
il·luminacions dels carrers eren més aviat febles. També hi contribuïa que quan
les botigues tancaven la porta el contorn quedava a les fosques.
El mestre Torrens era home de
barret, a diferència d'en Pallares que
feia servir la boina. El mestre del barret tenia la delicadesa de descobrir-se
a cada casa que feien la cantada, tot i que era un maniàtic de les corrents
d'aire. En canvi en Pallarès dirigia sense treure's la boina. Aquest posat era
una de les seves imatges més conegudes. Com també la facilitat que tenia, a
l'acabar la cantada de fer-se fonedís, no li agradaven gens els afalagaments.
Tot el contrari del mestre Torrens que complimentava i responia a les mostres de
cortesia per part de la gent de la casa. El mateix passava amb en Jordi Pañella
que a més de mestre de música de la colla de l Patronat, era més conegut per la
seva activitat al front de la seva sabateria. En aquest cas es pot parlar de
compartir clientela per partida doble: sabates i Caramelles. I a mesura que els
mestres anaven aconseguint els alts graus de l'escala de la vida, qui més qui
menys s'atrevia a vaticinar: Quan els mestres ja no puguin s'acabaran les
Caramelles. Sortosament no s'han complert els vaticinis, ha sorgit un relleu
generacional de joves que fan possible que per la Pasqua es segueixi escoltant
els cants.
Nous cantaires, poetes, poetesses
i músics, contribueixen a aquesta
continuïtat que també és possible gràcies a la gent que té la gentilesa de
rebre a qualsevol de les tres colles. Em recorda a aquells anys quan les torres
de la gent de la colònia estaven
habitades per la flor i la nata de
l'alta societat. Durant el matí del dilluns de Pasqua s'anava a cantar pel
sector de Terramar i fins que es trobava el moment de poder-ho fer es passava
una bona estona fent voltes, perquè quasi mai s'encertava a la primera. La
colla trucava a la porta i sortia el personal de servei que comunicaven que els
senyors havien sortit i que tornessin
més tard. Les temptatives a voltes es repetien varies vegades fins a coincidir
amb els amos de la casa. Un altre fet curiós és que les tres colles tenien per
costum fer-se la fotografia oficial a les escales d'entrada de la torre de can Semir. Al Niu, propietat
de la família Garcia- Munté, tota la família esperava als cantaires a la pèrgola, mostrant una
especial interès i sensibilitat la senyora de la casa que tenia per costum fer
repetir la peça que més li havia agradat,fins el punt que els demanava als mestres el guió per a poder-la
interpretar al piano. En Pallarès sempre
li deia que sí, però la partitura mai
arribava a les seves mans. Sabedor d'aquest costum el mestre va acabar optant
per a que entrés a dirigir en Quimet Ràfols Sabater, que ho va continuar fent quan el titular va començar a patir els
problemes que sorgeixen a resultes de l'acumulació d'anys. Com a molt dirigia a
l'Ajuntament i rectoria i prou. També el mestre Torrens feia el mateix, donava
el tret de sortida i a partir d'aquí s'encarregava de dirigir en Rafael Marcet
i Almirall. Al mestre Pañella, durant el
matí del dilluns de Pasqua, el substituïa en Jaume Soler Milà, de can
Pascaret i així ell podia atendre la
sabateria.
Com canta la cançó: "arriba
la Pasqua, florida i formosa..." aquesta vegada envoltada d’una certa
nostàlgia, no hi és el mestre Jordi Pañella que, en moments puntuals, va
col·laborar amb les tres colles i amb especial dedicació a la colla del
Patronat, avui Caramelles Sitgetanes. Queda la seva obra i els records de tots
aquells que hem estat amatents a la seva batuta, a les moltes estones
compartides durant tantes Pasques viscudes i cantades.
Entre noves
veus i velles cançons, tornen les Caramelles, si més no, amb el mestre absent.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2015, dijous Sant, del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada