Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de maig 2014

LES MÚSIQUES DEL CAP DE SETMANA


    Tot sovint la música és la protagonista destacada de determinades activitats que es porten a terme en el nostre poble. El darrer cap de setmana van sonar músiques de jazz, sota un anunciat molt específic: “Jazz Antic Sitges”. Entenguis per aquesta antiguitat el més pur estil New Orleans. I va ser aquesta música la que va omplir carrers i espais diversos, amb la participació de músics locals. En un poble, el nostre, amb una interessant trajectòria en aquest gènere. Recordem, amb admiració i nostàlgia  aquells festivals de jazz que van tenir lloc a la Vila, on hi van actuar músics de primera fila en aquesta especialitat. Gràcies, entre altres col·laboradors, a l’entusiasme d’en Josep Vadell, un destacat entès i de grans qualitats interpretatives al piano.

    En Josep aporta a la música local una experiència, resultant de moltes actuacions en públic i d’haver interpretat tots els estils, amb el seu conjunt Golden Beach. Durant unes quantes temporades van amenitzar unes vetllades musicals que sintonitzaven amb el seu estil i amb l’extens repertori de ballables, del qual gaudien el personal que acudia a la sala anomenada La Galera que es trobava a  la piscina. El seus companys de formació eren, majoritàriament músics locals, com en Francesc Bisbal, que tocava el trombó, en Joan Grau  la bateria, l’Antoni Bosc el contrabaix i, en Francesc Roset, de Vilanova, el saxo.

    El jazz sempre ha despertat interès entre els músics, però no tots gaudeixen del do de la improvisació, uns especialitat que és fonamental per interpretar aquest gènere. Un músic local que estava influenciat per aquest cromatisme de variacions sobre un tema, era en Josep Torrens. L’home, quan li venia de gust d’improvisar, feia parlar el clarinet o del saxofon, de tal manera  que esdevenia un plaer escoltar-lo. La llàstima que la seva manera d’ésser va derivar en una mandra crònica que va repercutir en els resultats d’una carrera musical de gran talent i bones maneres interpretatives, però que la recança a haver de bufar massa li va malmetre una trajectòria que hauria pogut ser brillant.

    A casa d’en Josep, per aquells anys, començava en l’aprenentatge de la música un altre bon intèrpret de saxo i també brillant improvisador. l’Antoni Vilchez va trobar en la família Torrens unes persones que, a més  de mestres, eren d’una humanitat exquisida. El músic estava afectat per un problema molt acusat de visió i per tal de que això no fos un impediment per iniciar-se amb l’estudi del solfeig, la Sra. Esperança, muller del mestre Manel Torrens, li va traçar uns pentagrames d’unes dimensions molt més grans de les normals i entre les línees els hi va anar copiant, també amb dimensió considerable, totes les notes que componien les lliçons del mètode Láz, dels més emprats per iniciar-se en l’aprenentatge de la música. Una feina que ben pocs haguessin estat disposats a afrontar. Desprès, assolides les nocions bàsiques, i gràcies a la predisposició del jove músic, en Vílchez ben poques vegades va necessitar la partitura per portar a terme una interpretació de qualitat. Els problemes de visió els superava amb aquest do de la improvisació i del saxofon, la flauta, sonava la música que  millor s’adaptava al gènere que s’interpretava. Però també era músic d’unes genialitats especials, que a voltes xocaven amb les exigències dels mestres que dirigien la formació musical del caire que fos. Com el mestre Pallarés que no s’avenia gaire amb  la improvisació, l’home mostrava totes les exigències davant la música que estava escrita en la partitura. Ho va posar de manifest, precisament en la banda que es va formar per acompanyar l’enterrament del mestre Manuel Torrens. A en Vílchez li va reservar els plats i durant l’assaig,  que va tenir lloc a la sala teatre del Retiro, el músic va començar a voler fer unes certes filigranes interpretatives, les quals no van agradar gens al mestre. Amb la disciplina que el caracteritzava va tallar la banda i li va fer les observacions pertinents, l’amonestat no va tardar gaire a tornar a fer de les seves. I el mestre va ser dràstic en la seva decisió: “deixa els plats i ja pots marxar”.  I amb aquell posat que caracteritzava a en “Tonino”, aquest va girar cua i punt i final.

     El mestre Torrens tenia per costum fer debutar als aprenents de músic, en el transcurs de les processons on es requeria la presència de la banda. Com així ho va fer en Francesc Bisbal i Domingo que tot seguit va passar a formar part de l’orquestra Mozart. Un músic que es va iniciar amb la trompeta i la va deixar pel trombó. N’era tanta la seva afició que els diumenges reunia a casa seva a altres joves que s’iniciaven amb la interpretació musical. Eren també els anys en què en Cisco treballava en la farmàcia del Cap de la Vila i, entre medicaments i xarops, van coincidir amb un altre músic d’exitosa trajectòria, en Joaquim Vicente. Curiosament, anys després els dos es van trobar en el conjunt del recordat Janio Marti, època en què va combinar la música amb la seva activitat al banc de Biscaia. 

    De tarannà dinàmic i alegre, li sorgien simpàtiques elocucions que transmetien la complicitat i estima a tots els músics locals, amb els quals havia compartit moments de genialitats sublims. Com en el transcurs d’aquests 50 anys de trajectòria de la Cobla Sitgetana, amb la qual  tantes vegades hi havia col·laborat. Ara, abans d’ahir, quasi quan la música de jazz tornava a sonar, de manera populosa, ens deixava en Bisbal, i la melodia ha trontollat sense que s’hagi notat en els àmbits aliens al món musical. Però per la família, pels músics  que l’hem conegut i tractat,  ha estat un contratemps que per poc  ens fa perdre el compàs. Això ha passat sempre que un company ens ha deixat i és quan  retornem a la melodia que revivim  aquelles jocoses trobades, quan la seva pregunta era un clàssic: “Fieres, què encara aneu pel món?” Ell l’acaba de deixar, quasi quan les músiques, populars, tradicionals, també les de jazz, eren a punt de sonar

                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 2 de maig de 2014 )
                                               

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez