Tot sovint la música és la
protagonista destacada de determinades activitats que es porten a terme en el
nostre poble. El darrer cap de setmana van sonar músiques de jazz, sota un anunciat
molt específic: “Jazz Antic Sitges”. Entenguis
per aquesta antiguitat el més pur estil New Orleans. I va ser aquesta música la
que va omplir carrers i espais diversos, amb la participació de músics locals.
En un poble, el nostre, amb una interessant trajectòria en aquest gènere.
Recordem, amb admiració i nostàlgia aquells
festivals de jazz que van tenir lloc a la Vila, on hi van actuar músics de
primera fila en aquesta especialitat. Gràcies, entre altres col·laboradors, a
l’entusiasme d’en Josep Vadell, un destacat entès i de grans qualitats
interpretatives al piano.
En Josep aporta
a la música local una experiència, resultant de moltes actuacions en públic i
d’haver interpretat tots els estils, amb el seu conjunt Golden Beach. Durant unes quantes temporades van amenitzar unes
vetllades musicals que sintonitzaven amb el seu estil i amb l’extens repertori
de ballables, del qual gaudien el personal que acudia a la sala anomenada La
Galera que es trobava a la piscina. El
seus companys de formació eren, majoritàriament músics locals, com en Francesc
Bisbal, que tocava el trombó, en Joan Grau
la bateria, l’Antoni Bosc el contrabaix i, en Francesc Roset, de
Vilanova, el saxo.
El jazz sempre
ha despertat interès entre els músics, però no tots gaudeixen del do de la
improvisació, uns especialitat que és fonamental per interpretar aquest gènere.
Un músic local que estava influenciat per aquest cromatisme de variacions sobre
un tema, era en Josep Torrens. L’home, quan li venia de gust d’improvisar, feia
parlar el clarinet o del saxofon, de tal manera
que esdevenia un plaer escoltar-lo. La llàstima que la seva manera
d’ésser va derivar en una mandra crònica que va repercutir en els resultats
d’una carrera musical de gran talent i bones maneres interpretatives, però que
la recança a haver de bufar massa li va malmetre una trajectòria que hauria
pogut ser brillant.
A casa d’en Josep,
per aquells anys, començava en l’aprenentatge de la música un altre bon
intèrpret de saxo i també brillant improvisador. l’Antoni Vilchez va trobar en
la família Torrens unes persones que, a més de mestres, eren d’una humanitat exquisida. El
músic estava afectat per un problema molt acusat de visió i per tal de que això
no fos un impediment per iniciar-se amb l’estudi del solfeig, la Sra.
Esperança, muller del mestre Manel Torrens, li va traçar uns pentagrames d’unes
dimensions molt més grans de les normals i entre les línees els hi va anar
copiant, també amb dimensió considerable, totes les notes que componien les
lliçons del mètode Láz, dels més emprats per iniciar-se en l’aprenentatge de la
música. Una feina que ben pocs haguessin estat disposats a afrontar. Desprès,
assolides les nocions bàsiques, i gràcies a la predisposició del jove músic, en
Vílchez ben poques vegades va necessitar la partitura per portar a terme una
interpretació de qualitat. Els problemes de visió els superava amb aquest do de
la improvisació i del saxofon, la flauta, sonava la música que millor s’adaptava al gènere que
s’interpretava. Però també era músic d’unes genialitats especials, que a voltes
xocaven amb les exigències dels mestres que dirigien la formació musical del
caire que fos. Com el mestre Pallarés que no s’avenia gaire amb la improvisació, l’home mostrava totes les
exigències davant la música que estava escrita en la partitura. Ho va posar de
manifest, precisament en la banda que es va formar per acompanyar l’enterrament
del mestre Manuel Torrens. A en Vílchez li va reservar els plats i durant
l’assaig, que va tenir lloc a la sala
teatre del Retiro, el músic va començar a voler fer unes certes filigranes
interpretatives, les quals no van agradar gens al mestre. Amb la disciplina que
el caracteritzava va tallar la banda i li va fer les observacions pertinents,
l’amonestat no va tardar gaire a tornar a fer de les seves. I el mestre va ser
dràstic en la seva decisió: “deixa els
plats i ja pots marxar”. I amb
aquell posat que caracteritzava a en “Tonino”,
aquest va girar cua i punt i final.
El mestre
Torrens tenia per costum fer debutar als aprenents de músic, en el transcurs de
les processons on es requeria la presència de la banda. Com així ho va fer en
Francesc Bisbal i Domingo que tot seguit va passar a formar part de l’orquestra
Mozart. Un músic que es va iniciar amb la trompeta i la va deixar pel trombó.
N’era tanta la seva afició que els diumenges reunia a casa seva a altres joves
que s’iniciaven amb la interpretació musical. Eren també els anys en què en
Cisco treballava en la farmàcia del Cap de la Vila i, entre medicaments i
xarops, van coincidir amb un altre músic d’exitosa trajectòria, en Joaquim
Vicente. Curiosament, anys després els dos es van trobar en el conjunt del
recordat Janio Marti, època en què va combinar la música amb la seva activitat
al banc de Biscaia.
De tarannà
dinàmic i alegre, li sorgien simpàtiques elocucions que transmetien la complicitat
i estima a tots els músics locals, amb els quals havia compartit moments de
genialitats sublims. Com en el transcurs d’aquests 50 anys de trajectòria de la
Cobla Sitgetana, amb la qual tantes
vegades hi havia col·laborat. Ara, abans d’ahir, quasi quan la música de jazz
tornava a sonar, de manera populosa, ens deixava en Bisbal, i la melodia ha
trontollat sense que s’hagi notat en els àmbits aliens al món musical. Però per
la família, pels músics que l’hem
conegut i tractat, ha estat un contratemps
que per poc ens fa perdre el compàs.
Això ha passat sempre que un company ens ha deixat i és quan retornem a la melodia que revivim aquelles jocoses trobades, quan la seva
pregunta era un clàssic: “Fieres, què
encara aneu pel món?” Ell l’acaba de deixar, quasi quan les músiques,
populars, tradicionals, també les de jazz, eren a punt de sonar
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de maig de 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada