Contra les amargors,
dolçor. I és que el producte que
ofereixen les pastisseries, sempre, ha servit per donar plaer al paladar. També
les confiteries, pastisseries i tot el relacionat amb aquesta dolçor festiva,
han passat per moments de menys a més esplendor. Perquè no sempre les economies
familiars s’han pogut permetre el luxe de comprar determinades llaminadures.
Les preferències eren altres. És va començar a notar un determinada corrent de
folgança, precisament, amb els esmorzars i berenars dels dies de festa, quan a
la mainada se’ls obsequiava amb un panet
de Viena i una presa, mesurada, de xocolata. Producte que assoleix el súmmum quan es serveix amb la
modalitat de xocolata desfeta, acompanyada d’uns melindros. Era la menjada per
excel·lència en els berenars que precedien els batejos on, a més, la mainada
era obsequiada amb els característics confits.
Poc a poc es
va anar imposant, com a postra dels dies
de festa, el tortell que s’acompanyava amb una copeta de moscatell o malvasia.
Determinats tortells han aconseguit una popularitat que, encara avui, són una
icona de determinades festivitats, com el del dia de Reis que a més guarda
l’al·licient de la sorpresa: la figureta i la fava. El segueix amb poc interval de temps, el
tortell de Sant Antoni, amb igual combinació de fruita i massapà. I amb ell arribem a un tortell gremial que es
repartia per la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes, els
quals en aquest dia acudien a missa a la parròquia, amb una nodrida comitiva
que sortia en dèiem de la casa del
sindicat, situada al carrer Illa de Cuba, amb acompanyament de la bandera
gremial i banda de música i, un cop acabat l’ofici religiós, es tornava al
mateix lloc, on es procedia al
repartiment de tortells i convidaven a beure dels porrons omplerts de
moscatell.
Al tortells
se’ls va anar embotint de crema, nata i
altres complements per a fer-los més atractius a la vista i al paladar. Les
pastisseries locals, oferien en els seus aparadors, ho continuen fent, una
extensa varietat de dolçor en tota mena de formes. A diferència dels forners,
els pastissers han disposat d’un horari que es reparteix en una jornada laboral
més diürna que no pas nocturna. Els forners s’han de servir de la nit per tal
de que de bon matí el pa ja estigui cuit i disposat a les lleixes de la fleca.
A ells se’ls podia trobar, durant les nits estivals, a fora el carrer, a la
fresca, aprofitant que el pa era al forn.
Junt amb els serenos, han estat testimonis del que es començava a coure
en aquells Sitges que s’abraçava a un turisme, on una altra mena d’escalfor i
“bullidura” propiciava unes escenes que alegraven la feina d’aquells aliats de
la nit.
En canvi els
pastissers, degut a que l’elaboració s’allarga
durant tota la jornada, els trobaves, a ple dia,embotits en la blancor de
l’uniforme, amb casquet inclòs, al carrer, codejant-se amb un entorn que formava part de la flor i
nata del poble. Com els pastissers de la pastisseria Massó, el propietari Sr.
Enric, amb els seus fills i el pare de l’Agustí Carbonell, fent costat a la
clientela que seia en les taules de cal Xatet.
La pastisseria
Massó i la de can Sabaté, són les dues que encara resten obertes, d’aquelles
que ja han desaparegut deixant un bon record. Aquesta última, durant els dies
de Setmana Santa, a l’entorn del forn de l’obrador es couen uns ingredients del
més pur sitgetanisme. Només obrir les portes de l’establiment, els muflons
assoleixen un protagonisme que deriva a unes genialitats sublims. En els
moments previs a l’obertura es van congregant els clients que tenen assignat
dia i hora i també aquells que hi acudeixen com si anessin a la farmàcia de
guàrdia, sense la preceptiva recepta. En aquest punt ja s’estableix un principi
d’acusades diferencies. Comença una
jornada que es preveu difícil de gestionar. Si més no els momflons encara no
han sortit del forn. L’Annita anuncia que es preveu mitja hora d’espera, una
franja horària que permet noves incorporacions de clients. És quan, entre ells,
es comença a posicionar els que tenen dia, hora i quantitat, degut a que prèviament
van passar pel taulell i els altres que es
planyen de no haver fet el mateix. Entre tot això, la mitja hora es fa
interminable. Els acreditats més tranquils, els altres es desanimen pensant
que no els hi quedaran per a ells. El personal de la casa entra i surt de
l’obrador, a cada incursió s’ espera la informació actualitzada de l’estat dels momflons.
En aquestes, apareix
el màxim responsable de l’obrador. En Joan, amb el seu posat característic, em
recorda al doctor quan, durant una intervenció quirúrgica, entra a la sala on
es troben els familiars del pacient, per anunciar-los que l’operació es porta a
terme dins la normalitat prevista. La seva aparició també aconsegueix molta
expectativa. Es fa el silenci. Les paraules del pastisser són concises: “els estem pintant”. Normalitat pels qui
exhibeixen el paperet, però els mateixos dubtes per a tots aquells els quals,
en cas d’anar maldades, a reclamar a mar.
Per a ells la pregunta és crucial: “Què
en surten molts? Resposta
esperançadora: “N’hi haurà per a tots”.
Apareixen les primeres safates, alegria i escepticisme pels qui s’han anat
incorporant i no entenen l’ordre de les
preferències: “jo he arribat abans que aquell
senyor i em passa a davant...”. “Senyora,
increpa l’al·ludit, ho porto escrit en el
paperet”. Valuosa acreditació. Tot aquesta moguda s’acarona entre les
genialitats diverses i jocoses del personal, de rang internacional de la casa,
que converteix la jornada de recolliment i l’avantsala de la Pasqua en un jocós
sainet. Que posat a dir, es podria titular: “Dr.
Sabaté, especialista en mufló, reservi’m dia i hora per a l’any que ve”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 abril 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada