Durant aquests
dies, es parla molt, en els mitjans de comunicació d’àmbit local, de l’esperit del Carnaval. Que no és altra
cosa que el compendi de sentiments,
il·lusió, esforç i treball. Uns i altres són imprescindibles per portar a terme una festa que ha aconseguit
tal magnitud d’èxit, que córrer el perill que se’ns escapi de les mans. I
s’aparti, com ja de fet ha succeït, del genuí sentit d’aquests dies.
Aquesta festa ha estat una de les manifestacions de caire
burlesc, amb connotacions cent per cent paganes, envoltades d’una pragmàtica
sàtira, que s’engloben dintre el calendari
dels costums i tradicions dels pobles i ciutats. No obstant tota aquesta
suggestiva combinació de picaresca i
imaginació, posada a la pràctica per a ridiculitzar personatges
i posar en evidència situacions de caire polític, ha passat a millor vida. Perquè tal esperit, a casa nostra, ha derivat a un espectacle d’exhibició i
lluïment
L’evolució cap
a una desfilada organitzada, això sí, amb gran mostrari de colorit i exaltació de pit i cuixa, per davant
i per darrera, diuen que és el Carnaval que la majoria vol. Però també és cert que aquesta posada en
escena, comporta molts maldecaps als organitzadors, sotmesos a les normes que els
hi exigeixen, per motius de seguretat, els màxims responsables. I és que el tema
del Carnaval no ha estat mai fàcil de digerir.
Des de sempre
han prevalgut les rivalitats entre les entitats, elles han tingut i tenen un
protagonisme de primer ordre. Es pot dir que són les que han propiciat, entre la seva massa
social, un ambient que ha derivat en lluïdes festes dintre les respectives
societats. I que sortien al carrer organitzats en unes populoses comparses, on
la rivalitat es demostrava en la capacitat d’engrescar als socis i així poder treure el nombre més gran de parelles.
Vestides adequadament amb el caire de la festa i segons fos la temàtica
escollida. Prado i Retiro van viure i
protagonitzar moments estel·lars durant uns carnavals que es celebraven més en
les interioritats dels seus respectius locals que al carrer. Aquesta intensa
rivalitat va contribuir aportar al Carnaval
de Sitges una categoria d’acord amb la programació d’actes molt lluïts,
amenitzats per les millors orquestres del moment.
Carnavals que
van tenir continuïtat durant els temps en què la llibertat estava sota control.
Malgrat les prohibicions, la gent de Sitges va continuar celebrant les festes
de carnestoltes, sota un disfressat, i mai millor dit, reclam que s’anunciava
com a “Fiestas de Invierno”. Que per combatre la fredor ambiental es
recorria a una populosa dosis d’imaginació que comptava amb la implicació de
tot el poble i les bones arts de la màxima autoritat local, per tal d’avalar,
davant el governador de torn, el seny i
la responsabilitat de la qual farien gala els seus convilatans. Així, pel carrer, anaven i venien esporàdiques disfresses que amb aquell caire
satíric, propiciaven els moments més divertits d’una festa familiar i original.
Cada època ha
tingut els seus protagonistes rellevants, en la dels nostres pares triomfava la
Vargas i l’Enric del “Rincón”, per
posar un parell d’exemples. En la nostra: en Genís, conegut més popularment pel
“Purri”, amb la seva inseparable
bicicleta i l’Amate, en Felipe, que cada any es disfressava de Charlot . Unes
icones del Carnaval que la gent ja els esperava i només els veien venir, la
seva presència certificava que ja hi eren tots.
Els porters de
les Societats eren els encarregats de verificar la identitat de les persones
que anaven amb la cara tapada i, com a curosos notaris, donaven fe , davant la parella de la guàrdia
civil, que coneixien a la persona que s’amagava darrera la careta. A la porta del Prado, en Juanito Bartés que s’abraçava a totes les tradicions, igual
per Carnaval es posava un nas i un bigoti postís, com a l’estiu a la porta del
jardí, es vestia amb trajo negre, barret cordovès i clavell vermell al trau. Molt
acord amb els “ fandangos i buleries” que es ballaven en l’escenari. Al Retiro
l’Agustí Capdet que de dia era un especialista en refer culs, els de les
cadires de reixeta, durant les nits de cinema i ballarugues tenia cura de l’entrada principal de la sala.
Eren també nits
de ressopons, comptant que les panxes anaven balderes, era un al·licient afegit el
poder donar plaer al paladar i omplir el pap. Amagant la identitat sota una
disfressa provocativa. Més d’un, amb gana d’altres requisits, quedava
enlluernat i acabava pagant la carn amb
pèsols, amb el desig d’acariciar les carns íntimes d’aquella doris. Però tals belleses, quan ja havien
tret el ventre de pena, els deixaven amb un pam de nas i “sin plumas y cacareando”.
Era allò de la
intimitat a la qual em referia. Avui el carna-val s’ha fet gran i té un
seguiment massa massificat. Mentre prima l’espectacularitat per damunt de
l’essència. Per aquells els quals de tranquil·litat en fem un estendard i un bé
molt preuat, com tampoc ens estem de pregonar que el nostre mal no vol soroll, se’ns
presenten mals dies. De la mateixa manera que se’ns fa estrany, davant el
blindatge del poble, que ens haguem d’identificar per poder arribar fins el nostre
domicili. No sé si l’abast de tota aquesta moguda es veu recompensada per un
divertiment, entre cometes, que té un
cost, en tots els aspectes, massa elevat i uns beneficis a mitges tintes.
Esperit...?,
deixem`ho en el desig que s’acabi en pau i tranquil·litat.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada