FUM DE FUMAR

   Això de fumar comença com una curiositat i un cert atreviment, que pot derivar a una addicció. Curiosament  ens iniciàvem  en la provatura  a una edat jove, quan ens delíem per ésser homes de noms i de fets. Mentre l’hàbit de fumar era quasi una exclusivitat del sexe masculí. I estic convençut que  tots, en el llindar d’aquesta edat, ens vam fer amb un paquet de cigarrets que, curosament, amagàvem per a no ser descobert . Era com el primer secret que implicava aparcar la innocència que ens havia acompanyat fins el moment i  actuar amb la voluntat ferma de progressar dintre una estrenada adolescència. Evidentment fumar no era un exemple on emmirallar-nos.

   Influïa en la gosadia el tarannà de cadascú. Els més temorosos, el fumar d’amagat es perllongava fins que un descuit els delatava. Els més introvertits, en qualsevol  moment  es presentaven davant el progenitors, amb el cigarret encès entre els dits. La sorpresa era majúscula, però davant la pregunta: “Què fumes ?”, la resposta era tan afirmativa, que a aquesta tan sols hi calien uns bons consells. No tots, però, en aquesta etapa, vam prosseguir en la dèria. Potser aquell gust que queda a la boca, la molèstia del fum... es va convertir en un impediment que va evitar convertir-nos en fumadors.

      Paral·lelament una de les primeres dones, que es passejava pels carrers del poble vestida amb pantalons llargs i fumant petits purets, va ser l’Anna Maria Cagigal Casanueva, que va aterrar a Sitges, en els anys posteriors a l’acabament de la guerra, com a dama de companyia de la Sra. Isabel Fernàndez de Villavicencio, marquesa de Nájera . L’Anna Maria, poetessa i escriptora, nascuda a Santander el 1900, mostrava un cúmul d’extravagàncies: fumava, vestia pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Tenia problemes auditius i una peculiar manera d’influir davant la Sra. Marquesa. N’era  tanta la complicitat que ella, per si sola, decidia qui entrava a la casa on vivien, en el  de Passeig de la Ribera, al costat de l’Hotel Subur, els separava la casa de la família Ierobi. Es regia per una meticulositat que afectava als industrials, quan hi acudien, en ser  requerits els seus serveis. Barrant l’entrada als aprenents, els quals s’havien d’esperar en el portal, amatents que el seu patró els envies a buscar quelcom al taller.

     Dues dones d’un gran caràcter, en un Sitges ensenyorit per la presència de la colònia d’estiuejants i per unes corrents artístiques i culturals de primer ordre. Seguint en aquesta línea van fer amistat amb el pintor Alfred Sisquella i Oriol, a qui li van comprar obra. No obstant mai s’avingueren a ser seguidores de la nostra llengua. Aquest recel es va fer més evident en el tracte amb el Senyor Rector d’aquells anys, mossèn Pasqual Prats Boira. La màxima autoritat eclesiàstica de la Vila, els hi va mostrar una actitud d’intransigència , els  hi parlava sempre en català.  El temperament de les dones contribuïa a que el silenci, que acostuma a planar a l’entorn dels confessionaris, es desbaratés quan  la Senyora Marquesa  manifestava, en veu alta, que no entenia el que li deia mossèn Pasqual. Diferències, litigi, que es van encarregar de fer arribar al Bisbat. Amb la pretensió de destituir al propi Sr. Rector. Evidentment no ho van aconseguir.   

     Van romandre al nostre poble uns vint  anys i escaig, per a desprès taslladar-se a la terra de l’Anna Maria, concretament al llogarret de Sobremazas, en el terme de Solares. Van adquirir un conjunt de cases i les van restaurar, posant a la finca el nom de La Tudanca. La verdor dels prats oferien una idíl·lica imatge. Com els bodegons del pintor Sisquella els quals, damunt les parets de pedra i en aquells paratges, assolien un realisme que entusiasmava.

     La Marquesa de Nájera va morir en aquell llogarret a l’any 1985 a l’edat de 86 anys. I l’Anna Maria Cagigal el va deixar el 2001 quan sumava 101 anys. Per perpetuar la seva memòria l’Ajuntament de Santander li va posar el seu nom a un carrer de la ciutat.

     A altres senyores, aquestes sitgetanes, l’hàbit de fumar les va entusiasmar a una certa edat. Va ser el cas de la Maria, filla de l’Enric de les cadires, que vivia al carrer de Sant Bonaventura, en la casa propietat de la Maria i la Filomena Lluís de can Mas. La filla de l’especialista de la reixeta, era una dona peculiar. De les que s’havien fet grans,degut a l’acumulació d’anys, però  conservava la ingenuïtat d’una eterna joventut. Com també era el cas de la Beatriu de can Roca, la qual vivia en el mateixa carrer, amb la seva família, a la casa que es trobava entre ca la Guadalupe i la Florentina. La Beatriu i la Maria eren amigues i van pensar que fumar era un signe de modernitat. Tant s’ho van creure que es van lliurar a fer fum, propiciant unes sucoses  xarrupades al capdavall de la cigarreta, deixant el paper humitejat i expulsant el fum abans que aquest travesses la gola.

     Quan les germanes Lluís es traslladaren a la casa nova, a la Maria li van reservar un reduït habitacle i des d’aquell moment van conviure tres sitgetanes, solteres, que pensaven cridant. Sembla ésser que aquest veïnatge tan proper va influir en l’autoria d’un secundada afició, de les tres, al plaer de fumar. A ben segur que arribaren a la conclusió que  si no es decidien ja seria massa tard. Desprès de dinar cridaven a la Maria i aquesta hi acudia, era el moment del cafè i d’encendre un cigarret. L’estil que esmerçaven no era dels més elegants, simplement es dedicaven a fer fum.  Si més no van poder presumir que, a la vellesa, eren dones modernes.

                                                                                                            J. Y. M.

      ( Aricle publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2014 )